Venir al món és una aventura


Certament, venir (venio) a aquest món és tota una aventura. I, si no, que ho preguntin a Odisseu (l’Ulisses llatí) que patí una autèntica odissea per tornar a la seva estimada Ítaca, avui convertida en la nostra màxima aspiració. El tema de supí (= participi) de venioés ventum, d’on ve, mai més ben dit, vent. És a dir, que el vent és “allò que ve”, i en castellà sol venir a través de la “ventana” –el mateix paral·lelisme trobam en l’anglès amb wind (“vent”) i window (“finestra”).
Defenestrar per la finestra
És curiós com la nostra finestra –en italià igual; fenêtre en francès; i fenster en alemany- deriva del llatí fenestra, que conté l’arrel indoeuropea *bha- (“brillar”). De manera que en aquestes darreres llengües la finestra és per on ens arriba la llum solar, mentre que en castellà i en anglès és per on arriba el vent. De finestra tenim defenestrar, “destituir algú del càrrec”. Aquesta paraula fou encunyada el 1618 a Praga quan els aristòcrates tiraren des de (de-) la finestra (fenestra) uns representants de l’emperador Ferran, donant així inici a la Guerra dels Trenta Anys.
Subvencionar l’Advent
Tornem, però, al nostre venio. El calendari cristià té encerclat en vermell l’advent, període de preparació per a la vinguda –que no avinguda– del naixement del Messies, que comença quatre setmanes abans del 25 de desembre. Durant aquest temps hem d’aprofitar l’avinentesa per avenir-nos bé i hem de prevenir-nos de no inventar-nos excuses per preparar l’adveniment de qui tots consideram un benvingut. Provingui d’on provingui, és convenient no contravenir els seus postulats i deixar de banda les nostres desavinencespersonals per poder intervenir en aquest acte que ens subvenciona la mateixa Església. Ara em revé, però, que, perquè tot plegat no ens sobrevinguii no es agafi desprevinguts, sempre podem anar tots junts (cum) a un convent i convenir a celebrar una convencióa l’espera que s’esdevingui tal esdeveniment (“evento” en castellà).
Tanmateix, per molt que ens hi esmercem, cada any el nostre avenir (“porvenir” en castellà) és una incertesa. No debades, tots estam sotmesos al caràcter eventual de l’esdevenidor, de la ventura. Literalment aquesta paraula vol dir “les coses que han de venir” i és un neutre plural del participi de futur de venio. Tots podem tenir bona o mala ventura, provar ventura o fer-nos preguntes amb l’expressió per ventura, sinònim de “tal volta”, és a dir, “per sort”. Amb tot, no és gens aventurat dir que la vida és una aventura (< adventura,“les coses que han d’arribar”) i per ser benaventurats convé sempre tenir present d’on venim. Ja em perdonareu si aquest inventari de venio m’ha quedat poc convencional.

Antoni Janer Torrens
Comparteix

Etiquetes:

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús