Mediterrani, un mar de llengües

El Mediterrani, tot i ser petit, és l’únic mar que comunica tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. El terme, encunyat al segle V per l’erudit hispà Sant Isidor de Sevilla, ja indica la seva ubicació, “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae). Aquest nostre mar (mare nostrum), però, també fou conegut com a mare magnum (“mar gran”), expressió que avui, reconvertida en maremàgnum, s’utilitza com a sinònima de confusió o abundància.
Grec, una llengua de valor incalculable
Tot i que els grecs i romans no foren els únics que solcaren les aigües de la Mediterrània, són les cultures que més han influït en la configuració lèxica de les vint-i-quatre llengües que es parlen en els més de vint països que la integren -al món se’n parlen sis mil. En el cas del català, tractant-se d’una llengua romànica, es calcula que un 75% del lèxic és d’origen llatí i un 8% d’origen grec.
El que passa, però, és que molts hel·lenismes ens han arribat indirectament a través del llatí. Uns foren adoptats en la mateixa època de la romanització. Són noms pertanyents a tota mena de camps, com el dels elements físics (hora, esfera), dels animals (salamandra, perdiu, ostra,balena, camell, cocodril, dromedari, estruç, hipopòtam, lleopard, rinoceront, tortuga), d’objectes diversos (rellotge, cullera, ampolla,corda, pedaç, prestatge, sandàlia), de la persona (braç, talent, llàgrima, caràcter), i tants altres, sense oblidar termes cultes –és a dir, agafats directament del grec- com història, filosofia, crònica, música, teatre, esquema, zona, poeta, etc.
El llatí també adopta molts hel·lenismes a través del cristianisme, atès que el grec fou la llengua de cultura dels primers cristians. En són un exemple Bíblia, evangeli, paraula, paradís, màrtir, diaca, monjo, església, parròquia, litúrgia, cementiri, àngel, diable, etcètera. A conseqüència de l’intercanvi que va suposar l’expansió de la Coronad’Aragó per la Mediterrània, varen penetrar en el català un gran nombre de mots, la majoria relacionats amb el vocabulari marítim: calaix, galera, melangia, ormejar, palangre, prestatge, pampallugues o xarxa. Per mitjà del grec, la cultura egípcia també ha transmès al món termes com papir piràmide.
El grec continua sent actualment una font per a la creació de paraules noves, els neologismes, normalment elements científics o tècnics. Aquesta pràctica s’inicià al segle XVIII, a França, amb la Il·lustració que considerava el grec, però també el llatí, una llengua d’alta cultura. Després, els anglosaxons agafarien el relleu en l’encunyació de nous termes a partir de les llengües clàssiques.
Neologismes grecs són ecologia (οκος “casa”+λόγος “tractat”), dinosauri (δεινός, “terrible” + σαρος “sargatana”), cromosoma (χρμα “color” + σμα ” cos”). En molts casos es tracta de paraules compostes. De vegades els components són d’origen divers. Entre aquestes paraules, anomenades híbrids, tenim paraules mixtes grecollatines, amb un component grec i un altre llatí, com televisió, o compostos amb altres llengues modernes, com ara megabyte, amb segon compost de l’anglés.
Llatí, el bessó de les llengües romàniques
El llatí, mitjançant les llengües romàniques i sovint a través del sedàs de l’anglès, ha regalat al món paraules com  auditori, espònsor, fòrum o índex. En les llengües romàniques, però, no totes les paraules llatines experimentaren la mateixa evolució. Algunes donaren pas, en èpoques diferents, a mots amb significat distint. Per exemple, del llatí regulasurten regular i reixa. La primera és un cultisme, mentre que la segona és un mot patrimonial, és a dir, el resultat de l’evolució experimentada pel llatí parlat. La mateixa evolució la podem comprovar en les paraules: calidus > càlid (cultisme), caldo (patrimonial);  laborare > laboral, laboratori (cultisme), llaurar (patrimonial). Resulta ben curiós seguir l’evolució dels mots patrimonials en les diferents llengües
romàniques. Així, manducare, en català va donar menjar, en francès manger, en italià mangiare i en occità manjar. En canvi, en castellà, comer ve del prefix com- + edo (“menjar”) i voldria dir “menjar-s’ho tot”.
També tenim paraules llatines que en la nostra llengua han experimentat una metàfora important. És el cas de pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així als enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima.
El cristianisme i el feudalisme varen ser dos dels focus generadors més importats de cultismes. D’origen cristià són capella, comunió, confessió, edificar, perdonar o predicar; i d’origen feudal,  homenatge (perquè qui jurava vassallatge al seu amo es convertia en el seu home). mainada(<mansionata, “conjunt de familiars que viuen en una casa o mansió”) o pagès (“home lligat al paguso terra”). També alguns autors medievals, sobretot Ramon Llull, varen aportar a la llengua catalana gran nombre de cultismes com a conseqüència de la necessitat de donar noms a nous conceptes sorgits per l’avenç de la filosofia, de la ciència i de la cultura en general, les quals ja no s’expressaven en llatí, sinó en català.
Paraules sense fronteres
L’àrab ha aportat també molts termes a les llengües del món a través d’aquest espai d’intercanvi que és la Mediterrània. Mots com ara zero, xifra, aritmètica àlgebra, i d’altres de més quotidians com cotó, matalàs, alicates, llimona, albergínia magatzem, poden ser identificats en moltes llengües parlades en l’actualitat.  I del turc tenim tulipa, turbant, divan, iogurt, quiosc, espinacs, caravana, tambor, paradí, almívar, nenúfar o sabata.

Fora del nostre mar, el català s’ha nodrit de paraules d’altres llengües no necessàriament romàniques: del germànic (amanir, blau, raspall, brossa, ganivet, gratar, tovallola, taca) de l’euskera (esquerra, samarreta, pissarra, motxilla), del sànscrit (catre, sucre, laca, taronja) o de l’indi (bengala, xampú, pijama). Menció a part mereixen les paraules d’origen americà (cacau, huracà, tauró, patata, tomàquet, xocolata).

Antoni Janer Torrens
Comparteix

Etiquetes:

Comentaris