Rectificar és de reis


Riure és la millor manera per alliberar tensions. La família reial, doncs, no es pot perdre La familia irreal, la comèdia musical que aquests dies umpl de gom a gom l’Auditòrium de Palma. En un moment de l’obra es diu: “Fins ara s’han rigut de nosaltres; ara ens toca a nosaltres riure’ns d’ells”. Dóna gust veure un espectacle que t’ajuda a pensar amb una rialla a la boca. El borbó-bufó Toni Albà i la seva cort irreal ens ofereixen un retrat irreverent, però demolidor, d’una institució que fins ara tenia enlluernada la societat. La crisi, però, ens ha fet obrir els ulls i, amb les seves misèries ara al descobert, ja no hi ha justificació que valgui. Davant el via crucis que està patint, urgeix, per tant, que el nostre entranyable monarca comenci a fer un pensament. I per acabar-se de convèncer basta que faci un cop d’ull a l’etimologia del títol que ostenta.
Rei ve del verb llatí rego (“guiar”). Com a persona condretaque suposadament és, cal que obri amb rectitudper a la regió que regeix, fa temps de manera irregular. Tot i que tengui el suport de l’Estat de dret, s’ha d’adonar que avui les regles del joc són unes altres i que, per tant, el seu règimestà en la seva recta final. Per molt que l’intenti redreçar, el seu rectorat ja no té sentit. El nostre regent director d’orquestra no ha d’oblidar que dirigir un país també implica corregir, de manera que no ha de tenir por a rectificar, és a dir, a “actuar” (facio) de manera “recta” (rectus).
De don Joan Carles diuen (dico) moltes coses, però ningú no s’atreveix a dir-li que seguesqui els exemples del rei de Bèlgica i la reina d’Holanda i que abdiqui, la qual cosa implicaria que es “desdigués” de les seves funcions reials. Esperam, doncs, que anunciï  (nuntio) aviat la seva renúnciai convenci el seu fill que la Rexpublica, que tanta vergonya ens provoca, ha de donar pas a una República, és a dir, a una “cosa pública”(Res publica) que, aquesta vegada, esperam que no sigui fictícia, sinó real.

Convé que, per dignitat (maiestas), Sa Majestat no s’ho pensi (puto) molt perquè, si no, corr el risc de ser imputat, és a dir, de ser sospitós d’haver obrat malament. Basta que miri al seu entorn per comprovar que no cal ser un diputat per acabar amb la reputació pel terra. La Constitucióli pot garantir la immunitat, però no l’eterna credibilitat popular.  Ja sabem que la solitud (μόνος) del poder (ἀρχή) és abismal –i enmig de la sabana africana caçant elefants encara més-, però com a monarca que ha estat sempre té l’opció de retirar-se a un monestir


Per entendre millor el significat d’aquestes paraules, Don Juan sempre tendrà l’ajuda inestimable de la reina Sofia, de parla grega. Estaria bé que la consort reial, que tanta sort ha tingut casant-se amb ell, li recordàs que a la seva terra materna va néixer fa més de 2.500 anys la democràcia. Fou precisament el teatre la millor arma propagandística dels ideals cívics d’aquest sistema de govern considerat per Churchill  “el menys dolent de tots els possibles”. Per tant, el nostre rei ha de saber que, per molta por que li faci, paròdies com el de La familia irreal són possibles gràcies a la suposada llibertat d’expressió que dóna una democràcia.
Per ventura, a mesura que vegi l’obra, la comèdia se li convertirà en una tragèdia. Aleshores, una vegada més, la reina Sofia l’il·lustrarà sobre les pautes que, segons la terminologia aristotèlica, ja regien qualsevol tragèdia grega. A través d’ella sabrà que en un moment donat el protagonista, l’heroi, pateix una peripècia (περι, “al voltant” + πιττω, “caure”); passa de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu, generalment en forma d’ βρις, de “supèrbia”, que el porta a voler traspassar l’ordre establert. En fer-ho, s’adona de la magnitud de l’error i es veu en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç sol ser dolorós en forma de catàstrofe (κατα “cap avall” + στροφή, “gir”).

Serà dur per a don Joan Carles adonar-se de la fragilitat del destí. S’arribarà a sentir tan identificat amb La familia irreal que de ben segur experimentarà la famosa catarsi aristotèlica. No debades, com a espectador directament implicat, la pietat i el temor que li provocarà el protagonista de l’obra li serviran de purificació (κάθαρσις) de les seves emocions. Davant un guió tan calamitós, el monarca sempre podrà recórrer a Eurípides. Aquest dramaturg de segle V aC fou l’introductor de la tècnica del deus ex machina, pel qual, a través d’un tipus de grua, una divinitat baixava de l’Olimp i resolia de manera satisfactòria el conflicte tràgic. Quin serà, però, el deus ex machina del rei d’Espanya?

Antoni Janer Torrens
Comparteix

Etiquetes:

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús