Romàntics, no em vengueu amb romanços!!



Roma està més present que mai en el nostre llenguatge quotidià. Quan estam cansats de sentir arguments espuris, etzibam al nostre interlocutor: “No em venguis amb romanços!” Per entendre el significat d’aquesta locució hem de parlar primer de les llengües romàniques, és a dir, d’aquelles llengües que deriven del llatí vulgar que es parlava a l’Imperi Romà i que es diferenciaven d’altres ja existents com el fràncic de França.
Els filòlegs no es posen d’acord sobre quantes llengües romàniques hi ha, ja que el nombre pot variar en funció de la distinció que es faci entre llengua i dialecte, és a dir, variants d’una mateixa llengua que, amb tot, permeten la comunicació (διάλογος) entre els seus parlants. En general, però, es parla d’onze llengües romàniques: romanès, italià, retoromànic (o ladí), sard, occità, francès, català, espanyol (o castellà), galaicoportuguès, aragonès i asturlleonès (o bable) –el dàlmata, parlat a la costa est de l’Adriàtic, es va extingir a finals del segle XIX amb el seu últim parlant Tuone Udaina (Antoni Udina), mort l’any 1898 als setanta-set anys.
El romanès és l’única llengua romànica que heretà la denominació etimològica dels romans. Tanmateix, el nom de país, Romania, és de creació recent. Valacera la denominació popular fins al segle XIX. Pel que fa a Roma, la seva etimologia no està molt clara. Uns diuen que procedeix de la paraula etrusca rumon (“riu”) ja que es va fundar prop del riu Tiber. D’altres es queden amb la versió mitològica i la relacionen amb el nom del seu fundador, Ròmul. També hi ha qui vincula el topònim amb ruma (“mamella”) en al·lusió a la forma dels set pujols de la ciutat.
Primers documents en romanç
Al segle IX tenim el primer document on es constata que el llatí vulgar parlat per la gent de l’antic Imperi Romà ja és considerat una llengua diferent. Aquest document pertany a Concili de Tours convocat el 813 per Carlemany a la ciutat francesa homònima. Una de les seves resolucions disposava que, en tots els territoris de l’Imperi Carolingi, les homilies no s’havien de fer en llatí, sinó in rusticam Romanam linguam aut Theodiscam, és a dir, “en la llengua rústica romana o germànica” perquè la gent les pogués entendre.
No obstant això, cal esperar fins l’any 842, amb els Juraments d’Estrasburg, per trobar el primer text complet escrit en una llengua clarament diferenciada del llatí, en aquest cas, el francès. En català, els documents literaris més antics conservats són el Forum Iudicum –codi de lleis visigòtic traduït al català a mitjan del segle XII- i les Homilies d’Organyà, que daten de finals segle XII i principis del XIII. I en castellà, els escrits més antics conservats són del segle X i es trobaren al monestir de San Millán de la Cogolla, a La Rioja.
El romanticisme de les llengües romàniques
Les narracions literàries, en prosa o en vers, que s’anaren escrivint en les llengües romàniques reberen el nom de romanços, indicant així que procedien del llatí de Roma. Atès el seu contingut, en l’expressió “No em venguis en romanços”, el mot romanços esdevingué sinònim de paraules fantasioses. Per a aquestes obres, sobta que en català i en castellà s’imposàs el mot novel·la, de l’italià novella(“notícia”, “novetat”); en canvi, la seva forma originària es conservà en francès (roman), portuguès (romance) i fins i tot en alemany (roman).

Algunes d’aquests romanços o novel·les tenien un contingut amorós, de manera que, per associació d’idees, aviat sorgiria l’adjectiu romàntic–no deixar de ser curiós que ROMA, al revés, ens doni AMOR. A finals del segle XVIII apareixeria un moviment literari i estètic, el Romanticisme, sobre l’etimologia del qual no hi ha consens. Alguns proposen que el terme al·ludeix a la cultura pròpia que representaven les llengües romàniques en oposició a la que contenien les clàssiques.

Amb tot, alguns romàntics com l’alemany Goethe (1749-1832) volgueren viatjar fins a Roma per amarar-se de seu esperit.  En certa manera, el seu pelegrinatge esdevingué, etimològicament parlant, una romeria, mot derivat del llatí romaeus (“romà”), que s’aplicava als primers pelegrins que anaven de Roma a Terra Santa. Així doncs, romàntics, no dubteu a anar en romeria cap a Roma! Però, per favor, en tornar, no em vengueu amb romanços!
Antoni Janer Torrens

Comparteix

Etiquetes:

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús