Arxiu del mes: juliol 2013

Que es faci justícia!

dijous, 25/07/2013

Article publicat a l’Ara Balears (25/07/13)

El dret nasqué com a instrument d’organització de la vida en societat. En un principi, les lleis no estaven escrites i eren executades per l’autoritat de torn, reis, prínceps o summes sacerdots. Això feia que la seva interpretació fos del tot subjectiva. El problema es resolgué fa més de cinc mil anys a Mesopotàmia amb l’aparició de l’escriptura. Llavors, tenint codis com el d’Hammurabi a la vista de tothom, la gent no se sentia tan vulnerable donat que ja sabia a què s’havia d’atendre.
Amb tot, fou a Roma on es configurà el nostre dret actual. El poble llatí, eminentment pragmàtic, va intentar regular tots els aspectes de la vida pública i privada mitjançant un extens corpus de normes precises conegut com a jurisprudència (ius, “dret” + prudentia,“saviesa”). En aquesta tasca, el seu major mèrit fou la introducció del principi d’equitat, és a dir, s’havia de jutjar objectivament, però analitzant els atenuants de cada cas.
Símbol d’aquesta equitat seria la deessa de la Justícia, que tanta feina té avui. La balança que sosté en equilibri amb la mà esquerra li atorga credibilitat. El ulls embenats garanteixen la seva imparcialitat. I l’espasa que empunya amb la mà dreta al·ludeix al caràcter implacable de les seves sentències: Dura lex, sed lex (“La llei és dura, però és la llei”). Tanmateix, l’essència del dret romà es començà a pervertir a partir de finals del segle I aC quan la Repúblicadonà pas a l’Imperi com a forma de govern. Aleshores tot el poder legislatiu recaigué en la figura de l’emperador, el qual creava i abolia lleis a la seva conveniència.
Al segle XIX, amb la consolidació de la majoria dels estats nació d’Europa, cada país, a través del procés de codificació, emprengué l’actualització dels seus ordenaments jurídics. En molts casos, el punt de partida fou el Codi Justinià, el recull de les fonts del dret que ordenà fer l’emperador homònim bizantí l’any 529, mig segle després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Llavors, el filòsof alemany Hegel (1770-1831) tingué molt present el famós aforisme llatí Fiat iustitia et pereat mundus (“Que es faci justícia i que el món s’ensorri”). Per reforçar el paper del dret com a garant de l’ordre social, hi féu un petit canvi gramatical, de manera que la frase quedà com a Fiat iustitia ne pereat mundus (“Que es faci  justícia per tal que el món no s’ensorri”).
Aquesta enginyosa reformulació de Hegel és més vigent que mai. Amb les misèries polítiques i reials ara al descobert, només ens queda confiar en la justícia per evitar la degradació de l’statu quo. Ja fa massa temps que la nostra democràcia està segrestada. A l’espera de respostes judicials més contundents, la ira popular va en augment. Els fantasmes del passat esperonegen massa. Ja durant la Revoluciófrancesa (1789-1799) moltes persones varen perdre, literalment, el cap. Aleshores el mètode habitual d’execució fou la decapitació amb guillotina, que agafa el nom de Joseph Guillotin. Aquest metge francès considerava que es tractava d’un instrument humanitari perquè provocava una mort ràpida; i igualitariperquè no feia distincions entre rics i pobres.
Anys abans, als EUA, s’havien produït un fets que originaren l’aparició del verb linxar . Durant la Guerra de la Independènciaamericana (1775-1783), Charles Lynch, un granger de Virgínia, va liderar una acusació contra un grup de lleialistes (seguidors del rei anglès). Després que un jurat absolgués els sospitosos, Lynch va decidir executar-los pel seu compte. A finals del segle XIX, els camperols irlandesos també preferiren prendre’s la justícia pel seu compte, encara que d’una manera més pacífica. Estaven farts de treballar per a propietaris anglesos absents que els cobraven uns arrendaments altíssims. Així ho feren saber a l’administrador Charles Boycott. Davant la seva inflexibilitat, els pagesos es negaren a continuar treballant. Finalment, al cap de pocs mesos, a causa del boicot que patí, Boycott va haver d’abandonar el càrrec.

Aquests són només alguns dels vestigis lingüístics que ens han deixat els moviments d’indignats els darrers segles. Ara, però, les nostres millors armes són la balança, l’espasa i els ulls embenats de la Justícia. En cas de sentir-nos desemparats, cobra més força la consigna de l’escriptor català Víctor Alexandre: “Quan la llei no és justa, és de justícia transgredir-la”. Per tant, haurem de seguir incorporant nous termes nascuts a l’escalfor del descontentament popular. Un dels darrers és escrache (< escrachar, “destruir”), que és com es denomina a l’Argentina l’assetjament en massa d’algú en el seu domicili o lloc de treball. Que es faci, doncs, justícia per evitar, com va dir Hegel, que el món s’ensorri!

Per reflexionar més sobre el concepte de justícia, aquí teniu un vídeo del programa “Amb filosofia” de TV3.


http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

  Antoni Janer Torrens

Detectius de les paraules

dilluns, 22/07/2013
Fins avui l’extresorer del PP, Luis Bárcenas, negava que fos seva la lletra dels documents de pagaments de suborns que va destapar fa uns mesos el diari El País. Davant el jutge, però, va haver de fer una prova cal·ligràfica que el va deletar. La nostra lletra, doncs, és íntima i personal, inimitable. No us podeu perdre aquest capítol del programa de TV3 Quequicom sobre què amaga la nostra cal·ligrafia.




http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

La solidaritat de les llengües

dijous, 18/07/2013

Les llengües són solidàries, es presten paraules les unes a les altres. Unes, però, ho fan més que d’altres. En aquest sentit, el finès i l’islandès són les llengües que presenten la proporció més baixa de manlleus, és a dir, de lèxic forà.
Sovint, quan dues comunitats entren en contacte intercanvien béns culturals desconeguts per una de les dues parts. Això també suposa un traspàs de les paraules que serveixen per denominar-los. És el que succeí amb molts aliments, plantes i objectes que els europeus trobaren al continent americà:cacau, tomàquet, hamaca, tobogan o barbacoa. De la mateixa manera, actualment entren en el català paraules de llengües diverses que donen nom a conceptes o objectes nous: espot (anglès), suixi(japonès), dossier (francès)…
No sempre, però, l’adopció d’un manlleu obeeix a la necessitat real d’acollir la nova paraula. I és que hi ha casos en què ja es compta amb algun nom autòcton, de manera que l’entrada del nou terme té a veure amb la percepció que la llengua d’origen és més prestigiosa, més útil o més atractiva. Això passa actualment amb l’anglès. Així, preferim dir manager en comptes de representant; ok en lloc d’acord o mobbing en lloc d’assetjament. Aquests manlleus han entrat en la nostra llengua mantenint la seva pronunciació i escriptura. Tanmateix, el més habitual són les adaptacions com succeeix en el mot líder, procedent de l’anglès leader.
De vegades, però, el que entra a la llengua és un concepte que calca l’estructura del mot original amb paraules de la llengua d’arribada. En aquest cas parlam de calcs, com ara gratacel (format sobre l’anglès skyscraper), lluna de mel (format sobre l’anglès honeymoon) o tallat (del castellà café cortado) -pel que fa als castellanismes no acceptats, com “adelantar” en comptes d’ “avançar”, sempre m’ha semblat una vulgaritat que se’ls designi amb l’etiqueta de barbarismes. És que els castellanoparlants són uns bàrbars? 
Paraules viatgeres
Per ser conscients que constantment feim servir paraules d’altres llengües aquí teniu un exercici de l’exposició “Les paraules viatgen” que es féu el 2005 a la Universitat de Barcelona sota la coordinació de Víctor Acedo i Pedro Gras.
“Imaginem-nos una habitació de casa nostra, per exemple, el saló. Ara mirem quines coses que podem trobar al saló tenen noms que vénen de fora:
La sala (germànic) està situada cap a l’oest (germànic), a la banda del xamfrà (francès); i en un dels racons (àrab) hi ha un bonsai (japonès). Quan entrem, trepitgem una catifa (àrab) de color caqui (urdú); sobre les rajoles (persa) del terra, i a la paret de l’esquerra (basc), per sobre dels sofàs (àrab), observem un tapís (grec bizantí) decorat amb perfils (occità) de gessamins (persa). Alsprestatges (grec), al costat del televisor(grec antic i llatí), hi ha diferents objectes: figures de porcellana (italià) blanca (germànic), nacre (kurd) i laca (sànscrit) i joguines antigues amb peces (celta) de llautó(turco-tàrtar) i goma (egipci). Hi ha una tauleta al fons, amb quatre cadires(grec a través del llatí) coberta d’unhule (nàhuatl) amb un pot de te(xinès) i una tulipa (turc) al damunt.
Si traguéssim tots aquests objectes del saló ens quedaríem amb una cambra ben pobra.”
Tanmateix, alguns estudiosos alerten sobre les paraules viatgeres. Cal no oblidar que totes les llengües posseeixen el mateix poder d’expressivitat; per això, l’entrada massiva de mots estrangers pot conduir a la pèrdua de la identitat o, fins i tot, a la desaparició de la llengua. A mi, que tota la vida he dit brou, em costa entendre que l’Institut d’Estudis Catalans hagi donat per bo el castellanisme caldo. Arreveure! Perdonau, sona més xic dir See you later! o ¡Hasta luego!
Antoni Janer Torrens

                                                                                                       

Venir al món és una aventura

diumenge, 14/07/2013

Certament, venir (venio) a aquest món és tota una aventura. I, si no, que ho preguntin a Odisseu (l’Ulisses llatí) que patí una autèntica odissea per tornar a la seva estimada Ítaca, avui convertida en la nostra màxima aspiració. El tema de supí (= participi) de venioés ventum, d’on ve, mai més ben dit, vent. És a dir, que el vent és “allò que ve”, i en castellà sol venir a través de la “ventana” –el mateix paral·lelisme trobam en l’anglès amb wind (“vent”) i window (“finestra”).
Defenestrar per la finestra
És curiós com la nostra finestra –en italià igual; fenêtre en francès; i fenster en alemany- deriva del llatí fenestra, que conté l’arrel indoeuropea *bha- (“brillar”). De manera que en aquestes darreres llengües la finestra és per on ens arriba la llum solar, mentre que en castellà i en anglès és per on arriba el vent. De finestra tenim defenestrar, “destituir algú del càrrec”. Aquesta paraula fou encunyada el 1618 a Praga quan els aristòcrates tiraren des de (de-) la finestra (fenestra) uns representants de l’emperador Ferran, donant així inici a la Guerra dels Trenta Anys.
Subvencionar l’Advent
Tornem, però, al nostre venio. El calendari cristià té encerclat en vermell l’advent, període de preparació per a la vinguda –que no avinguda– del naixement del Messies, que comença quatre setmanes abans del 25 de desembre. Durant aquest temps hem d’aprofitar l’avinentesa per avenir-nos bé i hem de prevenir-nos de no inventar-nos excuses per preparar l’adveniment de qui tots consideram un benvingut. Provingui d’on provingui, és convenient no contravenir els seus postulats i deixar de banda les nostres desavinencespersonals per poder intervenir en aquest acte que ens subvenciona la mateixa Església. Ara em revé, però, que, perquè tot plegat no ens sobrevinguii no es agafi desprevinguts, sempre podem anar tots junts (cum) a un convent i convenir a celebrar una convencióa l’espera que s’esdevingui tal esdeveniment (“evento” en castellà).
Tanmateix, per molt que ens hi esmercem, cada any el nostre avenir (“porvenir” en castellà) és una incertesa. No debades, tots estam sotmesos al caràcter eventual de l’esdevenidor, de la ventura. Literalment aquesta paraula vol dir “les coses que han de venir” i és un neutre plural del participi de futur de venio. Tots podem tenir bona o mala ventura, provar ventura o fer-nos preguntes amb l’expressió per ventura, sinònim de “tal volta”, és a dir, “per sort”. Amb tot, no és gens aventurat dir que la vida és una aventura (< adventura,“les coses que han d’arribar”) i per ser benaventurats convé sempre tenir present d’on venim. Ja em perdonareu si aquest inventari de venio m’ha quedat poc convencional.

Antoni Janer Torrens

Mediterrani, un mar de llengües

divendres, 12/07/2013
El Mediterrani, tot i ser petit, és l’únic mar que comunica tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. El terme, encunyat al segle V per l’erudit hispà Sant Isidor de Sevilla, ja indica la seva ubicació, “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae). Aquest nostre mar (mare nostrum), però, també fou conegut com a mare magnum (“mar gran”), expressió que avui, reconvertida en maremàgnum, s’utilitza com a sinònima de confusió o abundància.
Grec, una llengua de valor incalculable
Tot i que els grecs i romans no foren els únics que solcaren les aigües de la Mediterrània, són les cultures que més han influït en la configuració lèxica de les vint-i-quatre llengües que es parlen en els més de vint països que la integren -al món se’n parlen sis mil. En el cas del català, tractant-se d’una llengua romànica, es calcula que un 75% del lèxic és d’origen llatí i un 8% d’origen grec.
El que passa, però, és que molts hel·lenismes ens han arribat indirectament a través del llatí. Uns foren adoptats en la mateixa època de la romanització. Són noms pertanyents a tota mena de camps, com el dels elements físics (hora, esfera), dels animals (salamandra, perdiu, ostra,balena, camell, cocodril, dromedari, estruç, hipopòtam, lleopard, rinoceront, tortuga), d’objectes diversos (rellotge, cullera, ampolla,corda, pedaç, prestatge, sandàlia), de la persona (braç, talent, llàgrima, caràcter), i tants altres, sense oblidar termes cultes –és a dir, agafats directament del grec- com història, filosofia, crònica, música, teatre, esquema, zona, poeta, etc.
El llatí també adopta molts hel·lenismes a través del cristianisme, atès que el grec fou la llengua de cultura dels primers cristians. En són un exemple Bíblia, evangeli, paraula, paradís, màrtir, diaca, monjo, església, parròquia, litúrgia, cementiri, àngel, diable, etcètera. A conseqüència de l’intercanvi que va suposar l’expansió de la Coronad’Aragó per la Mediterrània, varen penetrar en el català un gran nombre de mots, la majoria relacionats amb el vocabulari marítim: calaix, galera, melangia, ormejar, palangre, prestatge, pampallugues o xarxa. Per mitjà del grec, la cultura egípcia també ha transmès al món termes com papir piràmide.
El grec continua sent actualment una font per a la creació de paraules noves, els neologismes, normalment elements científics o tècnics. Aquesta pràctica s’inicià al segle XVIII, a França, amb la Il·lustració que considerava el grec, però també el llatí, una llengua d’alta cultura. Després, els anglosaxons agafarien el relleu en l’encunyació de nous termes a partir de les llengües clàssiques.
Neologismes grecs són ecologia (οκος “casa”+λόγος “tractat”), dinosauri (δεινός, “terrible” + σαρος “sargatana”), cromosoma (χρμα “color” + σμα ” cos”). En molts casos es tracta de paraules compostes. De vegades els components són d’origen divers. Entre aquestes paraules, anomenades híbrids, tenim paraules mixtes grecollatines, amb un component grec i un altre llatí, com televisió, o compostos amb altres llengues modernes, com ara megabyte, amb segon compost de l’anglés.
Llatí, el bessó de les llengües romàniques
El llatí, mitjançant les llengües romàniques i sovint a través del sedàs de l’anglès, ha regalat al món paraules com  auditori, espònsor, fòrum o índex. En les llengües romàniques, però, no totes les paraules llatines experimentaren la mateixa evolució. Algunes donaren pas, en èpoques diferents, a mots amb significat distint. Per exemple, del llatí regulasurten regular i reixa. La primera és un cultisme, mentre que la segona és un mot patrimonial, és a dir, el resultat de l’evolució experimentada pel llatí parlat. La mateixa evolució la podem comprovar en les paraules: calidus > càlid (cultisme), caldo (patrimonial);  laborare > laboral, laboratori (cultisme), llaurar (patrimonial). Resulta ben curiós seguir l’evolució dels mots patrimonials en les diferents llengües
romàniques. Així, manducare, en català va donar menjar, en francès manger, en italià mangiare i en occità manjar. En canvi, en castellà, comer ve del prefix com- + edo (“menjar”) i voldria dir “menjar-s’ho tot”.
També tenim paraules llatines que en la nostra llengua han experimentat una metàfora important. És el cas de pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així als enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima.
El cristianisme i el feudalisme varen ser dos dels focus generadors més importats de cultismes. D’origen cristià són capella, comunió, confessió, edificar, perdonar o predicar; i d’origen feudal,  homenatge (perquè qui jurava vassallatge al seu amo es convertia en el seu home). mainada(<mansionata, “conjunt de familiars que viuen en una casa o mansió”) o pagès (“home lligat al paguso terra”). També alguns autors medievals, sobretot Ramon Llull, varen aportar a la llengua catalana gran nombre de cultismes com a conseqüència de la necessitat de donar noms a nous conceptes sorgits per l’avenç de la filosofia, de la ciència i de la cultura en general, les quals ja no s’expressaven en llatí, sinó en català.
Paraules sense fronteres
L’àrab ha aportat també molts termes a les llengües del món a través d’aquest espai d’intercanvi que és la Mediterrània. Mots com ara zero, xifra, aritmètica àlgebra, i d’altres de més quotidians com cotó, matalàs, alicates, llimona, albergínia magatzem, poden ser identificats en moltes llengües parlades en l’actualitat.  I del turc tenim tulipa, turbant, divan, iogurt, quiosc, espinacs, caravana, tambor, paradí, almívar, nenúfar o sabata.

Fora del nostre mar, el català s’ha nodrit de paraules d’altres llengües no necessàriament romàniques: del germànic (amanir, blau, raspall, brossa, ganivet, gratar, tovallola, taca) de l’euskera (esquerra, samarreta, pissarra, motxilla), del sànscrit (catre, sucre, laca, taronja) o de l’indi (bengala, xampú, pijama). Menció a part mereixen les paraules d’origen americà (cacau, huracà, tauró, patata, tomàquet, xocolata).

Antoni Janer Torrens

Corruptes amb el cor romput

dimecres, 10/07/2013
Article publicat al diari Ara Balears (10/07/13)

Avui se’ns trenca el cor en veure tanta corrupció. En un rampell de bonhomia etimològica podríem pensar que els mateixos corruptes també tenen el cor romput perquè, un cop enxampats, senten pena dels seus actes. Són, però, llàgrimes de cocodril! Penediment no ve de pena, sinó del llatí paene (“gairebé”). En un principi paeniteo significava “no estar del tot satisfet amb alguna cosa”. En aquest sentit, podem interpretar que, lluny de tenir remordiments, els nostres corruptes es mostren penedits de la seva conducta “exemplar” perquè no acaben d’estar satisfets amb la condemna de la justícia, és a dir, amb la seva penitència, mot d’ètim idèntic.
Quan parlam de corrupció, per tant, convé no deixar-nos dur pel cor. La paraula deriva del prefix llatí co-, que indica participació, i del verb rumpo (“rompre”). Així doncs, la corrupció demana la complicitat d’un col·lectiu de persones. Però siguem sincers! A nivell individual, tots tenim el cor podrit durant el nostre dia a dia en no pagar el tren o en demanar al mecànic del cotxe que no ens faci factura per evitar l’IVA. I som igual de miserables si, en cas de ser funcionaris i haver ocupat un alt càrrec polític durant dos anys, acceptam cobrar el conegut com a “nivell 33”. Es tracta d’un plus salarial de per vida de gairebé mil euros mensuals que, per descrèdit de la democràcia, cap partit no s’atreveix a eliminar per por als seus militants que s’han beneficiat de larepartidora de les institucions públiques.
Al segle XVIII Montesquieu arribà a la conclusió que l’home és corrupte per naturalesa, de manera que només es pot crear un govern perfecte basat en el control mutu dels diferents poders: el legislatiu, el judicial i l’executiu. Per al filòsof francès, aquesta divisió de poders no evitarà la corrupció, però sí que aconseguirà que, en cas de ser descoberta, sigui castigada. Així doncs, només un bon funcionament de l’Estat de dret servirà per neutralitzar la famosa màxima “Tot home té el seu preu, només cal saber quin és”.
Els romans ja tingueren molt present aquesta màxima. A partir del segle I aC, en plena decadència de la República, és a dir, de la “Cosa Pública” –avui tan malmenada-, fou quan es promulgaren més lleis per combatre qualsevol tipus d’irregularitat. “Quant més corrupta la República, més lleis”, diria Tàcit en els seus Annals. El Satíricon de Petroni, escrit al segle I dC, ens dóna les claus per entendre aquesta ineficàcia: “De què serveixen les lleis on només governen els doblers?”. Fins i tot s’arribaren a comprar jutges. Molts d’ells pecaren de prevaricació. Aquesta paraula, que procedeix de l’àmbit agrícola, significava originàriament “fer un solc tort  (uaricus)”. El món judicial, en canvi, l’adoptà per al·ludir a la connivència del jutge amb una de les parts implicades, emetent sentències esbiaixades, sabent que faltava al seu deure –avui aquest delicte és extensiu a tot funcionari públic.
A l’antiga Roma, també hi hagué casos flagrants de malbaratament de les arques públiques. El teatre de Nicea, a Bitínia (actual Turquia), en fou un d’ells. La seva situació va ser denunciada per Plini el Jove, aleshores administrador provincial, en una carta que envià a l’emperador Trajà (98-117 dC): “El teatre de Nicea, gairebé construït, encara està sense acabar i ha costat més de deu milions de sestercis […]. Tem que aquesta despesa sigui inútil. El teatre s’enfonsa i s’esquerda […]. Cal pensar si s’ha d’acabar, si s’haurà de deixar o si tal volta és millor esbucar-lo.
Girar la vista enrere escarrufa. Per sort avui hi comença a haver corruptes en ruta cap a la presó. Ironies de la vida, aquesta paraula també ve de rumpo. En llatí vulgar es deia rupta via (“camí romput”) en el sentit de “tallar els matolls per obrir-se pas”. Un cop el camí quedava obert es convertia en una ruta molt freqüentada i habitual, és a dir, rutinària.
De rumpo també tenim derrota, així que la corrupció és una derrota de la societat. Per oblidar-la, caldrà copiar de l’antiga Roma la pràctica de la damnatio memoriae(“condemna de la memòria”) amb la qual, en temps de l’Imperi, el Senat ordenava eliminar qualsevol imatge que recordés la infausta figura d’un emperador massa embriagat de poder. De moment, en alguns centres de Mallorca jo ja començ a veure plaques inaugurals dels nostres antics polítics amb el “molt honorable” ratllat. Em deman, però, si seria millor posar-hi un recordatori de la poca vergonya que han tengut amb els seus conciutadans. És l’única esperança que em queda per evitar que es repetesqui tanta ignomínia.


Per reflexionar més sobre la corrupció i el poder, aquí teniu un fantàstic vídeo del programa “Amb filosofia” de TV3

http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

  Antoni Janer Torrens 

Rectificar és de reis

dilluns, 8/07/2013

Riure és la millor manera per alliberar tensions. La família reial, doncs, no es pot perdre La familia irreal, la comèdia musical que aquests dies umpl de gom a gom l’Auditòrium de Palma. En un moment de l’obra es diu: “Fins ara s’han rigut de nosaltres; ara ens toca a nosaltres riure’ns d’ells”. Dóna gust veure un espectacle que t’ajuda a pensar amb una rialla a la boca. El borbó-bufó Toni Albà i la seva cort irreal ens ofereixen un retrat irreverent, però demolidor, d’una institució que fins ara tenia enlluernada la societat. La crisi, però, ens ha fet obrir els ulls i, amb les seves misèries ara al descobert, ja no hi ha justificació que valgui. Davant el via crucis que està patint, urgeix, per tant, que el nostre entranyable monarca comenci a fer un pensament. I per acabar-se de convèncer basta que faci un cop d’ull a l’etimologia del títol que ostenta.
Rei ve del verb llatí rego (“guiar”). Com a persona condretaque suposadament és, cal que obri amb rectitudper a la regió que regeix, fa temps de manera irregular. Tot i que tengui el suport de l’Estat de dret, s’ha d’adonar que avui les regles del joc són unes altres i que, per tant, el seu règimestà en la seva recta final. Per molt que l’intenti redreçar, el seu rectorat ja no té sentit. El nostre regent director d’orquestra no ha d’oblidar que dirigir un país també implica corregir, de manera que no ha de tenir por a rectificar, és a dir, a “actuar” (facio) de manera “recta” (rectus).
De don Joan Carles diuen (dico) moltes coses, però ningú no s’atreveix a dir-li que seguesqui els exemples del rei de Bèlgica i la reina d’Holanda i que abdiqui, la qual cosa implicaria que es “desdigués” de les seves funcions reials. Esperam, doncs, que anunciï  (nuntio) aviat la seva renúnciai convenci el seu fill que la Rexpublica, que tanta vergonya ens provoca, ha de donar pas a una República, és a dir, a una “cosa pública”(Res publica) que, aquesta vegada, esperam que no sigui fictícia, sinó real.

Convé que, per dignitat (maiestas), Sa Majestat no s’ho pensi (puto) molt perquè, si no, corr el risc de ser imputat, és a dir, de ser sospitós d’haver obrat malament. Basta que miri al seu entorn per comprovar que no cal ser un diputat per acabar amb la reputació pel terra. La Constitucióli pot garantir la immunitat, però no l’eterna credibilitat popular.  Ja sabem que la solitud (μόνος) del poder (ἀρχή) és abismal –i enmig de la sabana africana caçant elefants encara més-, però com a monarca que ha estat sempre té l’opció de retirar-se a un monestir


Per entendre millor el significat d’aquestes paraules, Don Juan sempre tendrà l’ajuda inestimable de la reina Sofia, de parla grega. Estaria bé que la consort reial, que tanta sort ha tingut casant-se amb ell, li recordàs que a la seva terra materna va néixer fa més de 2.500 anys la democràcia. Fou precisament el teatre la millor arma propagandística dels ideals cívics d’aquest sistema de govern considerat per Churchill  “el menys dolent de tots els possibles”. Per tant, el nostre rei ha de saber que, per molta por que li faci, paròdies com el de La familia irreal són possibles gràcies a la suposada llibertat d’expressió que dóna una democràcia.
Per ventura, a mesura que vegi l’obra, la comèdia se li convertirà en una tragèdia. Aleshores, una vegada més, la reina Sofia l’il·lustrarà sobre les pautes que, segons la terminologia aristotèlica, ja regien qualsevol tragèdia grega. A través d’ella sabrà que en un moment donat el protagonista, l’heroi, pateix una peripècia (περι, “al voltant” + πιττω, “caure”); passa de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu, generalment en forma d’ βρις, de “supèrbia”, que el porta a voler traspassar l’ordre establert. En fer-ho, s’adona de la magnitud de l’error i es veu en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç sol ser dolorós en forma de catàstrofe (κατα “cap avall” + στροφή, “gir”).

Serà dur per a don Joan Carles adonar-se de la fragilitat del destí. S’arribarà a sentir tan identificat amb La familia irreal que de ben segur experimentarà la famosa catarsi aristotèlica. No debades, com a espectador directament implicat, la pietat i el temor que li provocarà el protagonista de l’obra li serviran de purificació (κάθαρσις) de les seves emocions. Davant un guió tan calamitós, el monarca sempre podrà recórrer a Eurípides. Aquest dramaturg de segle V aC fou l’introductor de la tècnica del deus ex machina, pel qual, a través d’un tipus de grua, una divinitat baixava de l’Olimp i resolia de manera satisfactòria el conflicte tràgic. Quin serà, però, el deus ex machina del rei d’Espanya?

Antoni Janer Torrens

Romàntics, no em vengueu amb romanços!!

dissabte, 6/07/2013


Roma està més present que mai en el nostre llenguatge quotidià. Quan estam cansats de sentir arguments espuris, etzibam al nostre interlocutor: “No em venguis amb romanços!” Per entendre el significat d’aquesta locució hem de parlar primer de les llengües romàniques, és a dir, d’aquelles llengües que deriven del llatí vulgar que es parlava a l’Imperi Romà i que es diferenciaven d’altres ja existents com el fràncic de França.
Els filòlegs no es posen d’acord sobre quantes llengües romàniques hi ha, ja que el nombre pot variar en funció de la distinció que es faci entre llengua i dialecte, és a dir, variants d’una mateixa llengua que, amb tot, permeten la comunicació (διάλογος) entre els seus parlants. En general, però, es parla d’onze llengües romàniques: romanès, italià, retoromànic (o ladí), sard, occità, francès, català, espanyol (o castellà), galaicoportuguès, aragonès i asturlleonès (o bable) –el dàlmata, parlat a la costa est de l’Adriàtic, es va extingir a finals del segle XIX amb el seu últim parlant Tuone Udaina (Antoni Udina), mort l’any 1898 als setanta-set anys.
El romanès és l’única llengua romànica que heretà la denominació etimològica dels romans. Tanmateix, el nom de país, Romania, és de creació recent. Valacera la denominació popular fins al segle XIX. Pel que fa a Roma, la seva etimologia no està molt clara. Uns diuen que procedeix de la paraula etrusca rumon (“riu”) ja que es va fundar prop del riu Tiber. D’altres es queden amb la versió mitològica i la relacionen amb el nom del seu fundador, Ròmul. També hi ha qui vincula el topònim amb ruma (“mamella”) en al·lusió a la forma dels set pujols de la ciutat.
Primers documents en romanç
Al segle IX tenim el primer document on es constata que el llatí vulgar parlat per la gent de l’antic Imperi Romà ja és considerat una llengua diferent. Aquest document pertany a Concili de Tours convocat el 813 per Carlemany a la ciutat francesa homònima. Una de les seves resolucions disposava que, en tots els territoris de l’Imperi Carolingi, les homilies no s’havien de fer en llatí, sinó in rusticam Romanam linguam aut Theodiscam, és a dir, “en la llengua rústica romana o germànica” perquè la gent les pogués entendre.
No obstant això, cal esperar fins l’any 842, amb els Juraments d’Estrasburg, per trobar el primer text complet escrit en una llengua clarament diferenciada del llatí, en aquest cas, el francès. En català, els documents literaris més antics conservats són el Forum Iudicum –codi de lleis visigòtic traduït al català a mitjan del segle XII- i les Homilies d’Organyà, que daten de finals segle XII i principis del XIII. I en castellà, els escrits més antics conservats són del segle X i es trobaren al monestir de San Millán de la Cogolla, a La Rioja.
El romanticisme de les llengües romàniques
Les narracions literàries, en prosa o en vers, que s’anaren escrivint en les llengües romàniques reberen el nom de romanços, indicant així que procedien del llatí de Roma. Atès el seu contingut, en l’expressió “No em venguis en romanços”, el mot romanços esdevingué sinònim de paraules fantasioses. Per a aquestes obres, sobta que en català i en castellà s’imposàs el mot novel·la, de l’italià novella(“notícia”, “novetat”); en canvi, la seva forma originària es conservà en francès (roman), portuguès (romance) i fins i tot en alemany (roman).

Algunes d’aquests romanços o novel·les tenien un contingut amorós, de manera que, per associació d’idees, aviat sorgiria l’adjectiu romàntic–no deixar de ser curiós que ROMA, al revés, ens doni AMOR. A finals del segle XVIII apareixeria un moviment literari i estètic, el Romanticisme, sobre l’etimologia del qual no hi ha consens. Alguns proposen que el terme al·ludeix a la cultura pròpia que representaven les llengües romàniques en oposició a la que contenien les clàssiques.

Amb tot, alguns romàntics com l’alemany Goethe (1749-1832) volgueren viatjar fins a Roma per amarar-se de seu esperit.  En certa manera, el seu pelegrinatge esdevingué, etimològicament parlant, una romeria, mot derivat del llatí romaeus (“romà”), que s’aplicava als primers pelegrins que anaven de Roma a Terra Santa. Així doncs, romàntics, no dubteu a anar en romeria cap a Roma! Però, per favor, en tornar, no em vengueu amb romanços!
Antoni Janer Torrens

A qui no li agrada el LACCAO?

dilluns, 1/07/2013

És una broma, però podria no ser-ho després que el Govern d’Aragó hagi rebatejat el català de la franja de Ponent com a LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental). Dissabte passat, al suplement Brisas, la periodista Nekane Domblás, tement encara més absurditats d’aquest nostre govern, encunyava un nou acrònim per al català de les illes: LACCAO (Lengua Anterior a la Consquista de los Catalanes Antigua y Original). És un terme fantàstic!!! 

En tot cas, ja sabeu que aquí, a les Balears, som més de LACCAO que no de CACAOLAT, un altre batut de cacau molt popular a Catalunya, però que, en la terminologia lingüística, podríem dir que és el Castellà de l’Àrea de Catalunya OnLA gent és Trempada –si voleu, ho podeu abreujar i deixar-ho en Caca. A pesar de ser una broma, és millor no donar idees a en Joserra i als seus “doctes” assessors del Sírculo. Després, sí que haurem de riure per no plorar. A mi, tanmateix, el Laccao m’encanta!!!

Antoni Janer Torrens