Arxiu del mes: juny 2013

Un brindis amb propina sempre!!!

dilluns, 3/06/2013

Tota celebració mereix un bon brindis. Aquest terme té una fantàstica història etimològica. L’any 1527, en el conegut Sacco di Roma, els soldats alemanys de Carles V saquejaren la ciutat eterna. Aleshores celebraren la victòria com sempre havien fet. Menjaren i begueren, fent que cadascú xocàs la seva copa amb la del seu company al crit de (Ich) Bring dir’s, que venia a significar “jo te la don”, “te l’oferesc”, com a gest d’auguri de bona salut. En italià, per contracció, aquesta frase es convertí en brindis. Menys fortuna tingué la locució que els alemanys encara diuen després del brindis, prosit, que és un llatinisme que significa “que aprofiti”.

Avui podem trobar algun alemany pelut que, després d’haver begut una bona cervesa, s’acaroni el bigoti. Antigament, entre els germànics, dur barba o bigoti era una espècie de símbol d’honor. De fet, la pitjor ofensa per a un teutó era estirar-li la barba. Sembla que, abans d’entrar en combat, es portaven la mà al bigoti, residència del seu valor i coratge, i s’encomanaven al seu déu exclamant bî God! (“per Déu”). I d’aquest gest sortiria la paraula bigoti, que en català també conviu amb el de  mostatxo que, a través de l’italià, hem heretat del grec μουστάκιον (“llavi superior”). En anglès, bigot ha conservat el significat primigeni de fanàtic; ara, però, es refereix més a un fanàtic racista    -paradoxes de l’etimologia, els Skinheads són més aviat pelats i no solen dur bigoti.

Sobre propines i simposis
A l’hora de brindar, els grecs de l’època clàssica tenien un verb concret, προπίνειν , que volia dir “beure a la salut de qualcú”. Hi havia el costum de beure una part de la copa i deixar la resta perquè se la begués la persona per a qui es brindava. Aquest verb, a través del llatí, donaria la nostra paraula propina en el sentit de petita gratificació que un consumidor dóna a qui el serveix. Curiosament, si miram altres llengües, tenim que propina en alemany és Trinkgeld (“doblers per beure”) i en francès pourboire (“per a beure”). En castellà la paraula propina també originà, misteriosament, el verb “propinar” com a sinònim de pegar cops.


Allà on els nostres grecs brindaven més eren en els simposis, paraula relacionada també el πίνειν de propina. Amb la incorporació del prefix συν, significà “beure en comunitat”. Plató immortalitzà un d’aquests actes socials –fortament misògins- en el seu cèlebre llibre El Banquet, també conegut com El Simposi o El Convit. Avui la paraula simposi ha perdut la seva connotació etílica. Fa referència a una convenció de diversos professionals per a discutir aspectes diversos relacionats amb el seu camp de treball. Però a mi no m’enganyen!!! Les coses importants en aquesta vida s’han de discutir amb una bona botella de vi. Ja ho deien els clàssics: In vino veritas!( “És en el vi on es troba la veritat”). Tampoc no es tracta, però, de beure tant i de convertir-nos en uns cràpules, paraula derivada del grec κραιπάλη (“embriaguesa”). Salut! Perdonau, volia dir Prosit!!!

Antoni Janer Torrens

Prenen “cappuccinos” els caputxins?

dissabte, 1/06/2013

Al 1528 un grup de frares fundà l’orde dels caputxins. S’anomenaren així perquè el seu signe distintiu fou la caputxa dels seus hàbits. Caputxa deriva del llatí caput (“cap”), ètim que trobam present en paraules com acabar, precipici, principi, príncep, capitular, capità, capicua, capital o bíceps. Cadascun de nosaltres som també un petit cap d’aquest model econòmic tan bèstia que és el capitalisme que és a punt de decapitar-nos.
L’etimologia de capitalisme ens remet a les primeres activitats comercials de la humanitat. Aleshores, en no haver-se inventat encara la moneda, imperava la barata (“trueque” en castellà) on s’intercanviava un producte per un altre que tingués el mateix valor, per exemple, tres vaques per deu ovelles. Per metonímia, doncs, s’intercanviaven tres caps (capita) de vaques per deu caps d’ovelles. Aquests productes, per tant, esdevingueren les vertaderes riqueses d’aquelles societats ramaderes, és a dir, el seu capital; no és d’estranyar que fossin béns de capital importància; d’aquí que avui també parlem de renda per càpita.

 El caput dels nostres estimats caputxins ens ofereix una història etimològica sorprenent. Al segle XX, a Itàlia, sorgí un tipus de cafè amb escuma blanca ruixada de canyella. Atès que la canyella coincidia amb el color de l’hàbit de l’orde, fou anomenat cafè cappuccino. A partir d’ara, doncs, en prendre un cappuccino, haurem de resar un parenostre en honor als caputxins.

Antoni Janer Torrens