Arxiu del mes: juny 2013

I, tanmateix, és català!

diumenge, 30/06/2013

Article publicat al diari Ara Balears (01/07/13)
La història és caparrudament cíclica. El 1633 Galileu era jutjat per un tribunal de la Inquisició, que l’obligà a abjurar, de genolls, de la concepció heliocèntrica de l’univers, ja defensada dècades abans per Copèrnic. La tradició diu que aleshores el filòsof i matemàtic de Pisa murmurà: Eppur si muove! (en italià, “i, tanmateix, es mou!”) en clara al·lusió a la Terra. Es tracta d’una frase magnífica que eleva a la categoria d’heroi el personatge que pretengué desterrar a l’oblit la visió geocèntrica propugnada al segle II pel grec Claudi Ptolomeu i que tan bé casava científicament amb l’antropocentisme inherent a la fe de l’Església en la creació.
El primer a mencionar les herètiques paraules de Galileu fou l’escriptor italià Giuseppe Baretti, del segle XVIII. El cert, però, és que el de Pisa no les degué pronunciar, ja que, si no, els inquisidors més ferotges l’haurien enviat directament a la foguera en comptes d’imposar-li un arrest domiciliari. L’any 1642, a l’edat de setanta-set anys, moria, gairebé cec i humiliat intel·lectualment. El 1992, 359 anys després de la sentència inquisitorial, l’Església, per boca del papa Joan Pau II, va demanar perdó per la condemna injusta de Galileu i va acceptar oficialment que la Terra gira al voltant del Sol. Es feia així honor a la veritat científica, una veritat que avui torna a ser menystenguda, en aquest cas en l’àmbit de la lingüística.
Primer va ser el català parlat a la franja de Ponent, que el govern d’Aragó rebatejà com a lapao (“lengua aragonesa propia del área oriental”); el mateix féu amb l’aragonès que es denominà lapapyp (“lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”). Aleshores tanta estultícia no passà desapercebuda entre els internautes, els quals continuaren la insultant broma anomenant el castellà d’Aragó com a lapolla (“lengua aragonesa propia de otros lindos lugares de Aragón”) i el castellà de Catalunya com a caca (castellà de l’àrea de Catalunya).
Ara, al despropòsit del govern aragonès, s’hi ha sumat el valencià, el qual ha demanat a la Real Academia Española (RAE) que revisi el seu escrit de 1970 on assegura que el valencià és una varietat del català. El grup popular de les Corts Valencianes manté que la seva llengua procedeix de la que parlaven els ibers al segle VI aC. L’inefable Círculo Balear ja s’ha afanyat a sol·licitar als seus diputats del Parlament que segueixin el mateix exemple i demanin a la RAE que reconegui el mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc com a modalitats de la llengo baleà. Això és tan ridícul com demanar a la NASA que reconegui que la Terra no és rodona o que dos i dos no són quatre sinó cinc.
Ja fa temps que he perdut la meva capacitat de sorpresa, però no d’indignació. Quina motivació ha de tenir el jovent per estudiar quan els nostres polítics mostren, de manera irresponsable, un menyspreu absolut envers el coneixement? A Àustria, ningú no es planteja que parli una llengua diferent de l’alemany. Els marcats dialectalismes que existeixen a la mateixa Alemanya tampoc no fan qüestionar la unitat de la llengua. Igual passa a Itàlia. I què em deis de l’anglès que es parla als Estats Units? I de l’espanyol de Mèxic o l’Argentina? A Amèrica Llatina parlen un idioma que sorgí a l’altra part de l’Atlàntic, a Espanya, més concretament a Castella, i per això es diu espanyol o castellà, de la mateixa manera que el català de les Balears, País Valencià i Aragó es diu així perquè nasqué a Catalunya. Això no ho dic jo, sinó gent molt més formada. Un d’ells, per exemple, és el nostre insigne mossèn Antoni Maria Alcover (1862-1932), promotor del Diccionari català-valencià-balear, l’empresa filològica més ambiciosa mai feta dins la romanística. A pesar de les desavinences que tingué amb l’Institut d’Estudis Catalans pels criteris seguits en la normativització del català, el de Manacor mai no perdé el nord:  “La llengua catalana no és just lo que es parla a Barcelona, sinó lo que es parla dins tots els territoris de nissaga catalana no contagiats ni tarats de castellanismes”.
De seguir amb l’estratègia governamental del “divideix i venceràs”, en una situació realment kafkiana, tots els heretges lingüístics haurem de comparèixer davant la justícia i renegar dels nostres postulats. Sempre podrem emular les paraules llegendàries de Galileu i murmurar: “I, tanmateix, és català!”. Llavors ens caldrà esperar que les nostres institucions, tal com féu l’Església amb el científic italià, també ens acabin demanant perdó i rectifiquin. Però, aquesta vegada, quant trigarà a imposar-se la raó?

Antoni Janer Torrens

Discursos etimològics sobre la por

dijous, 27/06/2013


Les pors poden ser el nostre pitjor enemic. Al món grec, Fobos, fill d’Ares, déu de la guerra, era l’encarregat d’infondre por (φοβος) al camp de batalla. Ara, però, la por s’ha traslladat a tots els àmbits de la nostra vida. Avui impera l’eleuterofòbia, la por a la llibertat (λευθερία), i la decidofòbia, la por a prendre decisions.
Però hem de ser valents i combatre la metatesiofòbia, la por als canvis (< μετα, “més enllà, + τίθημι, “col·locar), l’al·lodoxafòbia, la por a confrontar opinions (δοξα) diferents (αλλος), i la catagelofòbia, la por a fer el rídícul, a què es riguin (καταγελάω) de nosaltres, o la kakorrharfiofobia, la por al fracàs. En aquest sentit convé tenir presents les paraules del president nord-americà Franklin D. Roosevelt (1933-45): “En la vida hi ha quelcom pitjor que el fracàs: no haver intentar res”. O les del dramaturg alemany Bertold Brecht (1898-1956): “Qui lluita pot perdre, qui no lluita ja ha perdut!”
Ara més que mai hem d’evitar la glosofòbia, la por a parlar (γλσσα, “llengua”), la onirofòbia, la por a somiar (νειρος), encara que sigui desperts, i la politofòbia, la por a la política, és a dir, als assumptes de la nostra ciutat (πολις). Cal, doncs, no ser abduïts per la hipengiofòbia, la por a la responsabilitat. Εns hem d’enfadar i, per tant, no deixar-nos dur per la colerofòbia(χόλος, la “bilis” de la còlera).
Hem de tenir la nostra ment oberta i evitar la cainofòbia, la por a les novetats (καινός), així com també la centofòbia, la por a les idees noves. També ens hem de treure de sobre l’epistemiofòbia, la por al coneixement (πιστήμη), la frenofòbia, la por a pensar (φρονέω),  la ideofòbia, la por a les idees (ειδέω, “veure”) i la sofofòbia, la por a aprendre (σοφία, “saviesa”). En aquesta lluita no ens hem de cansar i, per tant, ens hem d’allunyar de la copofòbia (κοπος, “fatiga”).
Sobre la felicitat i la mort
Anem ara a coses més trivials. Avui no podem viure sense el mòbil, de manera que tots tenim nomofòbia, paraula que ve l’expressió anglesa “no-mobile-phone phobia”. Els qui passen pena de ser feliços pateixen la querofòbia (χαιρω, “alegrar-se”). Tenen tan assumida la idea cristiana que la vida és una vall de llàgrimes que se senten culpables de passar-s’ho bé. La gent massa perfecta corr el risc de tenir l’atelofòbia (τελής, “imperfecte”), por patològica a ser imperfecte. 
  
El culte a la joventut fa que n’hi hagi molts que tenguin autèntic pànic a arribar a les velleses, de manera que estan incubant la gerascofòbiaρας, “vell”), que no s’ha de confondre amb la gerontofòbia, l’aversió a les persones majors. Tanmateix, per molta por que tenguin a la vellúria i al pas del pas del temps (cronofòbia), en definitiva, a la mort (tanotofòbia < θανατος, “mort”), prest o tard els arribarà la Parca i només hauran de pregar no sucumbir a la tapefòbiaάφος, “tomba”), és a dir, a la por a ser enterrats vius en cas de patir una mort transitòria, la catalèpsia (κατα, “per avall” + λαμβανω, “agafar”). Aquesta por fins i tot els pot fer tenir amaxofòbia, la por als vehicles (μαξα, “carro”), sobretot a conduir-los o a circular amb ells.
Amb tantes fòbies no es tracta de perdre el cap, de manera que el que sí convé és tenir maniofòbia (μανια, “bogeria”), dementeofòbia o psicopatofòbia. Tem, però, haver infòs en vosaltres l’hel·lenofòbia, la por als termes grecs, o la Hipopotomonstrosesquipedaliofobia, la por a les paraules llargues. Ja em perdonareu.
Antoni Janer Torrens


Per cert, si voleu perdre la por aquí teniu un fantàstic vídeo del programa “Bricolatge emocional” de Gaspar Hernández.

 http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

 I si voleu perdre la por a la mort, no us podeu perdre aquest altre vídeo

  http://www.tv3.cat/ria/players/3ac/evp/Main.swf

Qui no és amic dels pamflets!!!

dilluns, 24/06/2013

Continuam amb les nostres etimologies revolucionàries que inciten a la rebel·lió, és a dir, a la guerra (bellum), almanco dialèctica, és a dir, a través (δια) de la paraula (λóγος). Després de parlar dels pasquins, avui toca referir-nos a un sinònim seu, el pamflet. Aquesta paraula està sorprenentment relacionada amb la de pàmfil. Es tracta d’un nom propi molt habitual segles enrere. El més conegut fou Pánfilo de Narváez, conqueridor espanyol que al segle XVI esdevingué governador de Florida.
Amb tot, hem de retrocedir més segles enrere per topar amb la fantàstica història etimològica que ens ocupa. A partir del segle XII es popularitzà per Europa una novel·la titulada Pamphilus, el protagonista de la qual era un bonàs, de manera que feia honor a l’etimologia del seu nom de ressonàncies gregues (παν, “tot” + φίλος, “amic”). Es tractava d’una obra curta i de contingut burlesc. Per analogia semàntica, l’anglès emprà el seu diminutiu, pamflet,per donar nom a un escrit breu difamatori. Avui, però, no fa falta ser un pàmfil per escriure pamflets.
I si volem fer encara més visible el nostre malestar sempre podrem sortir al carrer amb pancartes (παν, “tot” + χάρτης, “full”) a la mà. És així com ens hem de manifestar (manus, “mà” + suposadament ferre (“portar”, “mostrar”). Aquesta paraula, per tant, vol dir, literlament, “ensenyar les mans” per ventura com a senyal d’innocència o com a senyal de la idea de “no tenir res que ocultar”. De fet, quan manifestam alguna cosa ho donam a conèixer públicament -en anglès en diuen demostration. I que quedi clar que quan ens manifestam i feim vaga no vol dir que estiguem ociosos (vacare). Això ho deixam per a les vacances.
Antoni Janer Torrens

L’hora dels pasquins

dissabte, 22/06/2013

Gràcies a un alumne de 4t d’ESO col·laborador del bloc Clàssics a la romana he conegut la fantàstica història etimològica de pasquí. Es tracta d’un terme avui en desús, associat amb l’època de les grans revolucions. Un pasquí és un escrit satíric o una carta de protesta, normalment anònim, dirigit contra l’autoritat. Agafa el nom d’una antiga estàtua romana, coneguda en italià com Il Paschino, que sortí a la llum al segle XVI durant les obres d’urbanització de la famosa Piazza Navona. Aleshores, quan es trobaven estàtues en bon estat, se les quedaven els papes o els mecenes per a les seves col·leccions; però, aquesta, com que estava molt malmesa, ningú la va voler, de manera que fou col·locada en una cruïlla darrere la plaça, on encara es pot veure.
No sé sap a qui representa l’estàtua, datada entre els segles III i II a C. Uns diuen que a Menelau, el marit espartà d’Helena de Troia; d’altres apunten a l’heroi grec Àiax o al gran Hèrcules. Tanmateix, el remor popular començà a dir que s’assemblava a un barber molt xerraire del barri, anomenat Paschino. De cop i volta, l’estàtua s’anà omplint d’escrits de protesta i de crítica contra l’autoritat, generalment contra el papa, que la gent hi col·locava de nit de manera anònima per evitar ser detinguda a l’endemà. Aquests escrits, per tant, agafaren el nom de l’escultura. Així tenim que pasquí és un epònim (επι-, “sobre” + νομα, “nom”), és a dir, un terme format a partir del nom d’un personatge.
Estàtues parlants
Cada matí l’Il Paschino es despertava cobert amb més papers. És famosa la frase que s’hi trobà el 1625: Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini (“El que no feren els bàrbars, ho feren els Barberini”). Llavors la Santa Seu era presidida pel papa Urbà VIII, membre de la família dels Barberini. Les ànsies que tingué aquest papa de construir una bella Roma barroca el portaren a destrossar obres de l’antiguitat molt valuoses. Moltes peces del Colisseu i del Panteó serviren de material per al nou projecte urbanístic papal.
El Vaticà no pogué consentir tantes protestes, de manera que decidí enviar soldats perquè vigilassin de nit Il Paschino. Però, l’únic que s’aconseguí amb aquesta mesura fou que, a Roma, altres estàtues començassin a “parlar”. Fou així com naixeren les conegudes com a estàtues parlants, que, comptant la d’Il Paschino, foren sis: Marforio, Madama Lucrezia, Babuino, Abate Luigi, Facchino.
Durant segles aquestes sis estàtues serviren de termòmetre popular. Molts temeren els seus missatges. Avui, gairebé totes romanen mudes. Tan sols la d’Il Paschino aconsegueix atreure l’atenció dels indignats. Aquí teniu de més a prop el pedestal de l’actual estàtua.


Tanmateix, avui les modernes xarxes socials han agafat el testimoni de les estàtues parlants. De fet, es comença a parlar del concepte “democràcia digital”, la participació ciutadana en els afers públics a través d’Internet. Cada cop la gent sent més la necessitat de manifestar el seu malestar a la xarxa, la qual s’ha convertit així en un autèntic pasquí. Encara, però, queda molt de camí per recórrer. En alguns casos, se segueix preferint parlar des de l’anonimat, cosa que evidencia la vigència de la cultura de la por dels primers pasquins.

Per acabar, aquí teniu un fragment memorable de la pel·lícula La vida de Brian. Un grup de jueus intenten escriure consignes en llatí en una paret. Són descoberts per uns soldats romans, els quals els recriminen la seva ignorància en la llengua del Cèsar. Fantàstic!!

 Antoni Janer Torrens

Jo adoctrín

dimecres, 19/06/2013

Article ampliat, publicat al diari Ara Balears (20/06/13)

Ara més que mai, jo adoctrín. Ho dic clar i català, apel·lant a l’etimologia d’aquesta paraula. Doctrina ve del verb llatí doceo(“ensenyar”). Per tant, com a docent que som, la meva funció és adoctrinar perquè vull que els meus alumnes siguin doctes. Qui sap si en un futur seran doctors o excel·liran tant que, per alegria meva, seran investits amb el títol de doctor honoris causa. Encara que són mots amb un ètim comú, vull que els meus alumnes siguin doctes i no dòcils, i que tenguin arguments per rebatre ordres estampades en documents.

Darrere la paraula llatina doceo hi ha l’arrel indoeuropea *dek- que conté la idea de pensament. Aquesta arrel ens dóna més motius per continuar amb la nostra tasca docent, vull dir decent. Els alumnes, per tant, han d’aprendre a desmuntar dogmes i pensaments ortodoxos, és a dir, pensaments suposadament correctes (ρθός) que avui, però, amaguen mentides –ja se sap que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. També han d’aprendre a tenir dignitat i a aplicar l’esperit crític (< κρίνω, “separar”, “jutjar”) en totes les disciplines. Segur que de tant d’aprendre (< ad, “cap a” + prae-,“davant” + hendo, “atrapar”) se sorprendran de la complexitat de la vida i la intentaran comprendre per emprendre els seus somnis. 
Vull que facin tot això amarats de paraules i amb totes les llengües possibles, perquè cada llengua és un monument a la intel·ligència humana. Vull que sàpiguen que de l’expressió llatina fratri germani (“germans autèntics”) el castellà i el català només n’heretaren la segona part, “hermano” i “germà”, respectivament. En canvi, el francès i l’italià n’agafaren la primera amb les formes respectives “frère” i “fratello”. Vull que quan es perdin per la naturalesa (< nasci, “néixer”) on s’han criat badoquin davant d’una papallona (papilio), papillon en francès. I vull que sàpiguen la fantàstica història etimològica del seu homòleg castellà, “mariposa”. L’origen es troba en una cançó infantil que contenia l’imperatiu “María pósate”. En passejar pels boscos, els nins creien que aquest insecte personificava l’esperit de la Verge Maria que es col·locava damunt d’una branca.
Cal, doncs, ensenyar per recuperar el seny. Quan dic ensenyar em referesc a donar senyals (signa) que han de guiar els nostres alumnes envers el seny que ens han llegat els ara tan idolatrats alemanys (Sinn és “judici”). No hem de defallir en aquesta comesa ingent que és l’educació. Hem de fer tot el possible per treure’ls (ex) de la ignomínia i conduir-los (duco) a bon port. Al cap i a la fi, com a alumnes que són, s’alimenten (alo) dels nostres coneixements. I no podem més que desitjar que en treguin profit quan arribin a l’edat adulta! No ens han de tenir por; han de tenir por de l’estultícia, ja que el pitjor en aquesta vida no és ser ignorant, sinó bravejar de ser-ho.
A l’espera dels resultats, l’única cosa que podem fer és seguir l’exemple dels primers cristians, els quals professaven, és a dir, manifestaven (fateor) en públic (pro-) la seva fe. Som, per tant, professors, perquè tenim fe en els nostres alumnes i perquè no volem que es quedin estancats en la mediocritat, és a dir, enmig (medius) de la muntanya (ocris), per molt que ja el gran poeta Horaci lloàs l’aurea mediocritas, el “daurat punt intermedi”, el tan cobejat equilibri interior. També, però, som mestres (< magis, “més”) perquè suposadament en sabem més que els nostres estudiants que s’esforcen (studeo) i fins i tot més que alguns dels ministres (< minus,“menys”) que ens administren. No debades, antigament un ministre era una persona que estava a les ordres d’un magister, persona experimentada en una determinada activitat.
I tot això ho hem de fer en un entorn fantàstic, l’escola, on els alumnes aprofiten el seu temps lliure (σχολή) per formar-se, és a dir, per donar forma a les seves idees que els permetin veure-hi millor δω) i esdevenir així persones cultes (< colo, “conrear”), que no snob, anglicisme que ve del llatinisme sine nobilitate (“sense noblesa”). Hem de procurar tractar-los com a reis a les aules (αλή, “palau”), però també els podem convocar a les classes (< calo, “convocar”) per esperonar la seva intel·ligència, és a dir, perquè sàpiguen triar (lego) les millors opcions d’entre (inter) les moltes que els ofereix la tan malmenada realitat actual. 

Desitj que les futures generacions trepitgin la vida amb pas ferm i segurs d’ells mateixos, sense que, d’acord amb una etimologia popular, hagin de menester cap (im-) bastó (baculus). Per tant, faré tot el possible perquè no els titllin d’imbècils. Esper que, com a humans que són, toquin amb els peus a terra (humus), siguin humils, però que mai no es deixin humiliar, és a dir, arrossegar per terra, la qual sol estar humida. Davant qualsevol adversitat hauran de demostrar la seva humanitat, que, segons Ciceró, és la compassió que mostram envers els nostres semblants, que són humans.

A pesar de tenir un idioma propi (ἴδιος), no vull que cap d’ells sigui un idiota (ἰδιωτης), és a dir, que estigui capficat en el seu propi món. Vull que tenguin temperament (σύγκρασις) per poder mantenir la seva idiosincràcia i que siguin bons polítics, és a dir, persones que s’involucrin en els afers de la seva ciutat (πόλις), ja que, tal com va dir Aristòtil, ὁ άνθρωπος ζώον πολιτικόν εστιν (“L’home és un animal polític”, és a dir, sociable). No sé si tendré temps per adoctrinar en tantes coses. Tem que em passi com als primers cristians, que acabaren essent martiritzats per donar fe (μαρτυρέω) de la seva professió. 

Antoni Janer Torrens

I per il·lustrar tot això, no us perdeu aquest vídeo del Polònia



Match Point, consideracions clàssiques sobre la sort

divendres, 14/06/2013
El fil conductor d’aquest escrit és la fantàstica pel·lícula Match Point (2005) de Woddy Allen. El film, una autèntica obra mestra, parla de la gran importància que té en les nostres vides el factor sort. Aquí teniu les contundents frases del principi i el final de la pel·lícula:

Maleït karma
La pregunta és recorrent: el destí, ens el feim nosaltres o ens ve marcat per una potència sobrehumana, per una providència (< pro + video, “qui veu amb antelació”)? Els hindús han optat per una resposta intermèdia: el karma. Aquesta paraula, que en sànscrit vol dir “acció”, es refereix a les nostres “accions” físiques, verbals i mentals, les quals, segons l’hinduisme, condicionen les nostres reencarnacions. Així doncs, els comportaments virtuosos són les llavors de la nostra futura felicitat, i els perjudicials, les del nostre patiment -d’’aquí ve l’expressió “maleït karma!”
La vida penja d’un fil
El que és cert, tanmateix, és que la vida ens té destinadesmoltes sorpreses, tant bones com dolentes. Destí ve del llatí destinare, que significava “fixar”, però també “fer puntaria amb l’arc”. Així, en un principi al·ludia a una meta i després adquirí el sentit de força immutable que determina el curs de les nostres vides.


En grec, destí es deia νάγκη (“necessitat”) i, segons la mitologia, estava en mans de les Moires (“porció”). Es tractava de tres germanes filadores, sovint d’aspecte tenebrós, que teixien la vida dels humans. Cloto -que en anglès donà cloth (“tela”) i clothes (“roba”)- desfeia el fil de la vida de tots els individus; Làquesi, recollia el fil en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores. Aleshores els individus rebien l’ordre de la mort a través de Tànatos (“mort”, d’on ve tanatori). Es tractava d’una espècie de geni alat que provocava la mort suaument, a la manera del seu germà bessó d’Hipnos, el déu de la son. Les tisores d’Àtropos il·lustren a la perfecció el fet que les nostres vides pengin d’un fil.
Amb l’existència de les Moires, quedava clar que el nostre destí ja “està escrit” des de bon començament. De fet, molts episodis de la mitologia grega vénen determinats pels dictàmens inexorables dels oracles. Per exemple, tal com va predir l’oracle de Delfos, el destí d’Èdip era matar el seu pare i casar-se amb la seva mare.

No us enfadeu amb el fat
A Roma, les Moires foren rebatejades com a Parques (<pario “parir”) amb una sèrie de variacions respecte a les gregues. El seus noms eren Nona, Decima i Morta, i cadascuna presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. L’última Parca, la de la mort, es convertí en la Parca per antonomàsia –la Parca de l’himne de Mallorca (La Balanguera) s’allunya d’aquesta idea de la mort i adquireix un caràcter més optimista, la d’una filadora que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.

Les Parques, però, també reberen el nom de fades, del llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat (hado en castellà), sinònim de destí –segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el destí. Amb el Romanticisme les fades foren representades com a joves alades que habitaven els boscos.

De fat tenim l’adjectiu fatal. A l’antiguitat sempre es trobaven objectes que podien ser la causa que es destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no va tenir cap connotació negativa, però amb el temps es convertí en sinònim de catastròfic. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué gent que l’esperà amb els braços creuats; per tant, s’enfadaven, és a dir s’entregaven al fat (in fatum) –amb el temps aquest verb fou sinònim d’enuig.
Un altre cas de canvi de significat és l’adjectiu fatídic, també derivat de for, fatus. A l’antiga Roma el fatidicus (fatum + dicere, “dir”) era la persona que afirmava poder predir el futur -després adquirí una connotació negativa. Sovint aquests personatges feien les seves prediccions a partir de la interpretació de “signes” del seu entorn. D’aquí ve que en castellà un sinònim de fat sigui sino (<signum). Tanmateix, els romans també creien que la felicitat depenia d’algunes paraules que els déus o les Parques pronunciaven en el moment del naixement d’una criatura. D’aquesta manera, el destí quedava marcat en allò dit (dicta), paraula que en castellà donà “dicha“, sinònim de felicitat.
Fortuna malvada
La mitologia romana també tingué la Fortuna, l’equivalent de la

Llatí, per què?

dimarts, 11/06/2013

Interessant vídeo sobre la pervivència del llatí en les nostres vides

Etimologia comparativa

dilluns, 10/06/2013

Fer etimologia comparativa és un exercici ben curiós. El pronom indefinit castellà “nada” ve de la segona part de l’expressió llatina nulla res nata (“cap cosa nascuda”). El francès i el català, però, agafaren per negació la primera part de la locució amb les respectives formes “rien” i “res” –de res també ve “República”, és a dir, “la cosa pública”. En canvi, per a la forma substantivada (“el no-res”), el francès té la fórmula “néant”, que procedeix del llatisme ne gentem (“ningú”) –el segon ètim d’aquest sintagma donà nom també a la policia francesa, la “Gendarme”, que és una contracció del gal·licisme gent d’armes.
Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. El castellà n’agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n’agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, “formatge”, respectivament).
Les sorpreses etimològiques no s’acaben aquí. En llatí, els fills del mateix pare i mare rebien el nom de fratri germani (“germans autèntics”) -aquest germanus, que està emparentat amb el mot “germen”, deriva del verb gignere (“engendrar”). De l’expressió llatina, el castellà i el català només n’heretaren la segona part (“hermano” i “germà”), respectivament. En canvi, el francès i l’italià n’heretaren la primera amb les respectives formes “frère” i “fratello”. Tanmateix, en català també tenim paraules com “frare” o amor “fraternal”.
En l’àmbit del parentiu, en llatí també hi havia l’expressió consobrinus primus (“cosí primer”). La segona part fou adoptada pel castellà (“primo”), i la primera, encara que amb una petita alteració, pel català (“cosí”), el francès i l’anglès (“cousin”) o l’italià (“cugino”).

També és molt curiós veure com diferents llengües romàniques expressen la idea d’estimar. En català aquest verb deriva d’aestimare, que conté una moneda romana, l’aes, feta de bronze. Per tant, en l’origen de la noció hi ha un sentit de valoració econòmica: es tracta de donar un preu a alguna cosa. En català aquest sentit es conserva plenament en expressions com: “El preu estimat de la joia és de dos-cents euros”. El castellà, en canvi, té querer, que ve de quarere, que vol dir “buscar”. El francès (aimer) i l’italià (amare) conserven l’arrel llatina, amare.
Etimologies animals
Anem ara al món animal. En castellà tenim “merluza”, derivat del llatí maris lucius (“peix que fa llum en la foscor”). En català, però, només se’n conservà la segona part (“lluç”). D’origen grec és la paraula hipopòtam, literalment, “cavall (ππος) de riu” (ποταμός). Així anomenaren els grecs aquest animal en visitar Egipte –en alemany es manté, en certa manera, aquesta etimologia ja que hipopòtam és Nilpferd, és a dir, “cavall del Nil”; encara que també es pot dir Flusspferd (“cavall de riu”).


D’encunyació grega és també la paraula “pop”, que prové de πολύπους (“el de molts peus”) –en castellà, “pulpo”. Concretament, aquests mol·luscs tenen vuit peus o tentacles, de manera que pertanyen a l’ordre zoològic dels octòpodes –curiosament, en anglès, pop manté aquesta terminologia (“octopus”). En italià, se li diu “polipo”. Nosaltres tenim també la paraula “pòlip” per referir-nos a un tipus de tumor que guarda semblança amb la forma dels pops, que són cefalòpodes (+ κεφαλή, “cap”), és a dir, “cap de peu”.


Papallona en llatí és papilio, papilionis (m). El francès papillon ha mantengut també el gènere masculí, com en llatí. Malgrat això, l’etimologia de
l castellà “mariposa” és ben curiosa. L’origen es troba en una cançó infantil que contenia l’imperatiu “María pósate”. En passejar pels boscos, els nins creien que aquest insecte personificava l’esperit de la Verge Maria que es col·locava damunt d’una branca -podem trobar aquesta mateixa associació en un altre insecte, “marieta”, “mariquita” en castellà. En basc tenim maripampalona, un híbrid de les dues formes. I en rus, babochaka, literalment, “doneta”. 
Tot plegat, a part de curiós, és senzillament fantàstic. Quanta sang, és a dir, ètims, poden arribar a compartir les llengües per les seves venes!!!

Antoni Janer Torrens

Alerta amb les espelmes!!

dissabte, 8/06/2013

En moments de foscor, una espelma ens pot il·luminar, però, si l’agafam amb la mà, també ens pot empastifar amb la seva cera recent fosa. Dit això, les ments més perverses ja hauran fet la seva pertinent associació. I no s’equivoquen. La cera de les espelmes pot provenir de les abelles o, antigament, d’una pasta extreta del crani de les balenes anomenada esperma per tenir una viscositat semblant al semen, en grec σπερμα. Segons el gran etimòleg Joan Coromines, el fet que al finals del segle XIX moltes candeles s’elaborassin amb “esperma” de balena fou la causa que s’anomenassin espelmes, amb aquest petit canvi de consonants.
Llavors fructíferes

La versió llatina del mot grec σπερμα és semen, -inis (“llavor”), d’on tenim “seminari” i, en castellà, “semilla”. És ben curiosa l’etimologia del corresponent català per a aquesta darrera paraula. Llavor procedeix de labor, -oris (“feina”) i al·ludeix a la collita aconseguida amb la feina i la fatiga. Si llauram bé la terra podem recollir fruits (fruges) ben saborosos. I com que generalment aquests eren pocs però bons, va sorgir la paraula frugal com a sinònim d’àpat simple i poc abundant. Per als excessos ja hi havia els menjars opípars (= abundants), mot compost d’ops, opis (“riquesa”) i paro (“disposar”). Segurament en aquells temps, a la nit, es menjava sota la claror d’una espelma. Ara ja entenc per què abans es tenien tants de fills!!!

Antoni Janer Torrens

Sense revolucions no hi ha evolucions!!!

dijous, 6/06/2013

Es dóna per fet que evolucionar implica progressar. Etimològicament, però, no és ben bé així. Evolució deriva del verb llatí evolvere compost del sufix ex-, que recull la idea de sortir, i de volvere (“girar”, “fer voltes”). En l’antiguitat clàssica aquest mot només s’aplicava al món de la lectura. Un dels primers suports de l’escriptura foren els rotlles, els quals, per ser llegits, havien de ser desenrotllats, és a dir, “evolucionats”.

No seria fins al segle XIX quan la paraula “evolució” agafà protagonisme en el llenguatge científic per indicar els canvis experimentats per un organisme al llarg de la seva vida. Aquests canvis, però, no necessàriament havien de ser positius. De fet, Charles Darwin (1809-82), el fundador de la teoria de l’evolució, no era molt amant d’aquest terme. Preferia emprar l’expressió descent with modification (“descendència amb modificació”). Tanmateix, “evolució” acabà essent sinònim de modificació progressiva. Per als canvis regressius s’encunyà el mot “involució”.

Revolucions astronòmiques
Un derivat d’evolució és revolució, és a dir “tornar a girar”. És una paraula que va néixer durant l’edat mitjana en l’àmbit de l’astronomia per designar les voltes que fa un cos celeste –al segle XVII, quan s’imposà la teoria heliocèntrica de Galileu, quedà clar que les voltes dels planetes eren al voltant del Sol. La connotació politicosocial d’aquest terme arribà l’any 1789 amb la Revolució Francesa, que suposà un autèntic “gir” de l’statu quo. Aleshores la gent es rebel·là (< re + bellum, “guerra”) contra les classes dirigents al crit de llibertat, igualtat i fraternitat.


 Ara aquelles grans conquestes socials semblen perillar. Caldrà, doncs, noves revolucions per evitar que ens enganin amb el discurs del totum revolutum (“tot mesclat”, “tot confós”). Haurem de seguir lluitant per impedir que el terme evolució recuperi el sentit ambigu que tenia inicialment en el món de la biologia. Ara més que mai, sense revolucions no hi ha evolucions!!!!!!

Antoni Janer Torrens