Arxiu del diumenge, 19/05/2013

Alerta a “venerar” massa Venus

diumenge, 19/05/2013

                                 Venus del mirall, Velázquez (1647-1651)

Afrodita, deessa de l’amor i la bellesa, va néixer en unes circumstàncies especials. Segons relata la mitologia grega, el pare dels Titans, Urà, es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats de la Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella. En haver complert la missió, Cronos llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del  contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma (< φρός) d’on sorgí, ja adulta, Afrodita. El déu Zèfir (oest) l’impulsà suaument cap a Xipre (Citera), on la reberen les Hores, les quals la vestiren i l’adoraren amb precioses joies.
Copinyes “venerables”
Diferent és, però, la versió que ens ofereix sobre aquest episodi el famós quadre de Botticelli que féu néixer Afrodita d’una copinya (veneria concha). En gallec, aquesta paraula donà nom a un famós mol·lusc, la vieria, que durant l’edat mitjana es convertí en el símbol dels pelegrins del “Camino de Santiago”. La feien servir amb una doble finalitat: per demanar almoina i per beure aigua de les fonts. No deixa de ser curiós que una copinya estigui associada amb la deessa de l’amor. En castellà, en un registre vulgar, es fa servir “concha” com a sinònim de vagina.

                 El naixement de Venus, Botticelli (1485)

Segons la rumorologia popular, del que no hi ha dubte és que les copinyes són considerades un afrodisíac, és a dir, un menjar que potencia el desig sexual o libido. Tanmateix, la presència d’Afrodita és més viva en el nostre llenguatge a través del seu homònim romà, Venus. Aquest antropònim conté l’arrel indoeuropea *wen- (“desig”, “esforç”), que, en l’anglès, és fàcilment reconeixible en el verb to want (“voler”). En llatí també donaria el verb venor (“caçar”), d’on tenim el cultisme venació com a sinònim de caça, o venable com a sinònim de javelina.
Però, tornant a l’àmbit sexual, tenim que la regió púbica de la dona també és coneguda com a mont de Venus. Hi ha gent que té venustofòbia, vertader pànic a mantenir relacions sexuals amb una  persona molt atractiva a qui veneren. Això és una herència de quan, a Roma, Venus era imprecada, venerada, per aconseguir els favors de l’ésser estimat. I un cop venerada, la deessa, com la resta de divinitats, solia concedir la vènia, el favor, el permís sol·licitat. D’aquí que avui, quan l’advocat demana permís al jutge, inclini lleugerament el cap mentre diu “amb la vènia”; i d’aquí també que, segons l’Església, hi hagi pecats mortals i  pecats venials, perdonables.
Sobre sífilis i condons
Amb la vènia, doncs, de les persones més promíscues (< pro-, “a favor de” + miscere, “mesclar”) no podem deixar de parlar de malalties venèries o de transmissió sexual –la gent que les tem té venereofòbia. I una de les malalties sexuals més temudes és la sífilis, de tipus dermatològic. Deriva del nom del protagonista d’un poema titulat Syphilis sive morbus Gallicus (“Sífilis o el mal francès”), escrit al segle XVI pel poeta-metge italià Girolamo Fracastoro. En aquesta obra, Syphilus –del grec sialos (“porc”) + philos (“amic”)- és un criador de porcs que, per haver ofès el déu Apol·lo, és condemnat a patir la malaltia venèria que a Espanya i a Itàlia, durant els segles XVI i XVII, fou coneguda també amb el sobrenom de “mal francès”.
Per prevenir-nos de la sífilis, convé que tenguem a mà un condó. Aquesta paraula agafa el nom d’un metge britànic, el comte Condom, que al segle XVIII, per encàrrec del rei Carles II d’Anglaterra, va dissenyar un profilàctic masculí millor que els que hi havia fins aleshores –els egipcis ja se’n posaven. Queda clar que les persones amb tanta activitat sexual no pateixen l’anafrodisia o manca de libido. A l’antiguitat, aquesta patologia es podia curar amb un verí (< Venus)
, que en un principi feia referència a una poció màgica o filtre
(< φιλέω, “estimar”) destinada a despertar el desig sexual; després al·ludí a qualsevol droga o medicament nociu capaç fins i tot de provocar la mort.
Tanta adoració per la deessa de l’amor féu que ja els antics li dedicassin un planeta (el segon del Sistema Solar) i un dia, divendres(< dies Veneris) –el Freitag alemany o el Friday anglès també fan referència a Freya, la deessa nòrdica de l’amor. Qui sap si deu ser per això que, per alguns, els divendres és quan hi ha més desinhibició sexual després d’una setmana laboral intensa!!!

Antoni Janer Torrens