Arxiu del divendres, 17/05/2013

Sobre dates i “fechas”

divendres, 17/05/2013

L’origen d’aquestes paraules es remunta a temps de l’Edat Mitjana. Aleshores, i fins ben entrat el segle XVIII, no hi havia un servei postal organitzat, diari o periòdic, de recollida i entrega de cartes o paquets. Al final de la carta  s’escrivia facta (< facio, “fer”) per indicar quin dia havia estat “feta”, escrita. Així tenim frases com  epistula o charta data die… (“epístola o carta donada el dia…”). Però és molt possible que el vaixell que havia de portar-la a destí no pogués salpar per culpa d’un contratemps. D’aquesta manera, després de facta, es col·locava data (“donada, entregada”) tal dia. Si, per culpa d’un nou retard, encara hi havia temps d’afegir-hi alguna cosa més, rere l’afegit s’escrivia P.D. (posdata) o P.S. (post scripta). D’aquesta pràctica sorgirien en català les paraules “data” i “dada” i en castellà “fecha” i “dato”. No debades, les dades solen ser les “dates” importants de la vida d’una persona. És curiós com, si miram llengües no romàniques,  “data” en anglès és date, i en alemany datum

Qui no voldria estar enterrat entre els déus!!!

divendres, 17/05/2013


Al segle I aC el cònsol Marc Agrippa, gendre d’August, féu erigir a Roma un temple dedicat a tots els déus, és a dir, un Πάνθειον –al segle II dC, després d’haver patit uns quants incendis, seria reconstruït per l’emperador Adrià. Avui la paraula panteó ha canviat de significat i ha passat a al·ludir a un sepulcre monumental on reposen diversos membres d’una família o els homes il·lustre d’un país. La història d’aquesta evolució semàntica és ben curiosa.
El Panteó d’Agripa va mantenir la seva funció inicial fins a la decadència de Roma al segle V. A principis del segle VII l’emperador bizantí Focas regalà el temple al papa Bonifaci IV, que decidí convertir-lo en una església de màrtirs consagrada a la Verge Maria.És per això que hi féu traslladar les relíquies dels màrtirs que hi havia a les catacumbes cristianes.
A partir del Renaixement, el Panteó passà a ser seu de l’Acadèmia dels Virtuosos de Roma i és aleshores quan començà a servir de sepulcre de grans artistes italians, entre ells, Rafael i Vignola. A finals del segle XIX la dinastia Saboya, amb el rei Víctor Manel II, decidí usar també aquest temple com a sepulcre familiar. Fou així com la idea de ser enterrat en un edifici ostentós fou imitada per nombroses persones il·lustres o adinerades.

Mausoleu
A vegades un panteó es confon amb un mausoleu, una tomba monumental que agafa el nom de Mausol, un sàtrapa de l’Imperi persa. Al segle IV aquest dictador, mogut per la seva alta autoestima, es féu construir a l’actual ciutat turca de Bodrum un gran sepulcre que havia de allotjar el seu cos. L‘edifici, de 50 metres d’altura, fou batejat com a Mausolm—eion (“dedicat a Mausol”) i esdevingué una de les set meravelles del món antic. Al segle XVI seria enderrocat i l’activitat sísmica, bastant freqüent a la zona, acabà per destruir-lo.

Antoni Janer Torrens