Arxiu del mes: maig 2013

Posa un coach, és a dir, un “cotxe” a la teva vida!

divendres, 31/05/2013

Els romans adoptaren el carro dels gals. En anglès podem resseguir aquest ètim en paraules com car i en la nostra llengua tenim carretera, carruatge, carrossa, carrera o carrer. L’etimologia de cotxe, en canvi, no té res a veure amb aquests termes. Durant els segles XV i XVI, la ciutat hongaresa de Kocs (avui la segona ciutat més important d’Eslovàquia) començà a fabricar uns carruatges amb un sistema de suspensió que feia que viatjar fos més còmode. D’aquesta manera, en hongarès, es començà a parlar de kocsi szeker o “carruatges de Kocs”.

Quan a finals del segle XIX el motor d’explosió substituí els cavalls (que des d’aleshores són virtuals “cavalls de força”) calgué inventar un nom nou que definís la idea de moure’s per si sol. Fou així com el cotxe esdevingué automòbil. A partir dels anys 20 del segle XX, aquest nom s’abreujà i passà a ser simplement auto. Cap als 50-60 l’auto es tornà a dir cotxe -a Sud-amèrica li diuen carro per influència del car nord-americà.

En alemany, el terme kocsi es transformà en kutsche i en italià en cocchio. En anglès, en canvi, es mantingué car (< carro) i kocsi es transformà en coach per referir-se a les carrosses i als autocars. Avui, però, coach és en boca de tothom, però amb un altre significat, com a sinònim d’entrenador personal. Tanmateix, encara que no ho sembli, el terme guarda relació amb la seva etimologia. No debades, la funció d’un coach, com la d’un cotxe, és la de transportar individus d’un lloc a un altre, cap a un millor benestar professional i personal.
Sobre xòfers, busos i taxis
En certa manera, un coach també exerceix de xòfer (o xofer) de les nostres vides. La paraula procedeix del francès chauffeur, que significa “calefactor”, la qual cosa és fàcil de suposar si tenim en compte que, en els seus inicis, els cotxes eren autèntiques estufes de vapor que calia cuidar. I qui ho feia era conegut com a chauffeur, paraula derivada del llatí calefacere (“fer, mantenir la calor”). El nom de xòfer s’ha mantingut per als conductors dels cotxes actuals, tot i que ja no han de fer aquesta feina tan pesada i rutinària.

A falta de tenir un xòfer particular, sempre podem recórrer al xòfer d’un autobús, una altra paraula que traspua antigor. Prové de voiture ómnibus, una expressió híbrida -meitat francesa, meitat llatina- que significa “cotxe per a tothom” –ómnibus és l’ablatiu plural de l’adjectiu omnis, -e, “tot”. Sembla que el primer voiture ómnibus es posà en circulació a finals del segle XVII a París, encara que la seva popularització no arribaria fins el primer terç del segle. Aleshores, l’expressió es va contreure en ómnibus i després en bus, que, amb l’afegitó del prefix grec auto- (un mateix), també es mudaria en autobús.

Si ens volem desplaçar per carretera, una altra opció, encara que més cara, és el taxi. Es tracta d’un mot també d’encunyació francesa. A principis del segle XX s’instal·là en els cotxes de lloguer del país gal una màquina que comptava l’extensió del trajecte i els doblers corresponents. Aquesta màquina s’anomenà primer taxemètre (“comptador de taxa”) i després taximètre. Més tard d’imposà l’abreviatura taxi, que passà a denominar el mateix cotxe.

A priori hom pot pensar que la base de taxi és l’ètim grec τάξις (“ordre”) que donà paraules com sintaxi –no debades tots els taxis intenten circular de manera ordenada. Aquesta, però, és una interpretació temerària. La vertadera arrel etimològica d’aquest vehicle és el verb llatí taxare, que inicialment volia dir “tocar molt i fortament”, “palpar”, i després “estimar”, “avaluar” –d’aquí tenim les “taxes” que hem de pagar per la prestació d’un servei concret.

Sobre Audis i Volvos
L’any 1909 va néixer el cotxe de luxe per excel·lència, l’Audi. Es tracta de la traducció al llatí del cognom del seu fundador, August Horch, que en alemany significa “escolta”. Aleshores, en alemany aquest nom tan imperatiu ja estava registrat, de manera que Horch s’hagué de conformà amb la seva versió llatina. Els quatre famosos anells de la marca representen les quatre companyies que el 1932 s’uniren per fer front a les dificultats derivades de la Gran Depressió de 1929.


 Una altra marca automobilística de ressonàncies clàssiques és la sueca Volvo, nascuda el 1927. Es tracta de la primera persona del present d’indicatiu del verb llatí volvere (“girar”, “rodar”). Queda clar que amb aquest nom tot els va anar “rodat”.
Antoni Janer Torrens

Hi ha vies que ens desvien

divendres, 31/05/2013

Tots els camins duen a Roma!, vàrem comentar ja en una altra entrada d’aquest bloc. Però per ventura, hauríem de dir Totes les vies duen a Roma!  No debades, en llatí “camí” és via -“camí”, en canvi, és d’origen cèltic. Aquest ètim ens ha proporcionat infinitat de paraules. Així doncs, com deim a Mallorca, farem via a enumerar-les. Una cosa òbvia és una cosa evident, que tenim davant (ob-) del nostre camí. També hi ha moltes coses viables, factibles. Quan enviamquelcom ho posam en circulació, en camí. I a vegades ens podem desviar o fins i tot podem extraviaruna maleta, sobretot si sortim de viatge. Amb tot, diuen que incidents com aquests són menys freqüents en el sector ferroviari, tramvia inclòs.
Els romans foren grans constructors d’aqüeductes. Els seus soldats, quan sortien d’expedició, sempre comptaven amb una ració de menjar per als dies que havien de caminar; d’aquí que aquesta ració fos anomenada viaticum. Posteriorment l’Església catòlica denominà viàtic la darrera comunió, aquella que, amb la mort ja propera, serveix d’aliment i provisió per al viatge al Més Enllà. Per ventura podeu pensar que tot plegat és una trivialitat. I no anau equivocats, almanco des del punt de vista etimològic. A l’antiga Roma els negocis importants es feien al fòrum, i els menys importants als trivium, és a dir, a les cruïlles de “tres camins”. En època moderna, hi ha negocis que han fructificat en aquests indrets tan inhòspits. Que ho demanin, si no, a la cadena d’hipermercats francesa Carrefour, que va començar en una cruïlla de “quatre camins”!


Per ampliar informació, aquí teniu el fantàstic àudio sobre aquest tema del programa de Radio5 El palabrero: Antoni Janer Torrens

Un batxillerat coronat de “llorer”

diumenge, 26/05/2013

El llorer és un arbre associat amb la glòria, la victòria. Segons la mitologia grega, aquesta associació neix amb el mite de Dafne. La bellesa d’aquesta nimfa no passà desapercebuda a Apol·lo, el déu de la poesia i els jocs atlètics. Apol·lo va cometre l’error de burlar-se del déu de l’amor Eros (el Cupido romà), el qual castigà tal insolència fent-lo enamorar de Dafne, de caràcter fugisser. Per treure-se’l de sobre, Dafne implorà ajuda al seu pare, el déu del riu Peneu, el qual la transformà en llorer –aquesta és precisament l’etimologia grega de Dafne, que en llatí equival a Laurus, d’on ve Laura i Llorenç, i, en castellà, Lorena, Loreto i Laureano. Davant la impossibilitat que aquella nimfa fos la seva esposa, Apol·lo va determinar que el llorer seria el seu arbre sagrat i que es donaria una corona de fulles d’aquest arbre com a premi als guanyadors de certàmens poètics i atlètics.
Batxillers coronats
Durant l’edat mitjana fou habitual que, en acabar els estudis universitaris, els alumnes fossin coronats amb una corona de llorer, el fruit del qual és la baia (baca en llatí). D’aquesta manera, aquells alumnes eren baccalaureati, és a dir, investits amb “llorers de baia”. Segons les diferents titulacions, els llicenciats podien ser batxillers enarts, en teologia, en lleis o en medicina. Tots ells, després de tant d’esforç, havien d’anar alerta a no “adormir-se sobre els llorers”. Amb tot, segons una altra versió etimològica, batxiller vendria del cèltic bach (“jove”).

                                        Dante (Botticelli, 1495)
Ara el batxillerat ha baixat de categoria i, a Espanya, fa referència als dos cursos previs a l’ensenyament universitari. En tot cas, el batxillerat actual no deixa de ser el corol·lari, “conseqüència”, dels estudis preuniversitaris, és a dir, una espècie “corona” (corollarium) -antigament aquest era l’obsequi que rebien els convidats d’alguns actes socials. A partir del segle XIX es generalitzà en els llibres els colofons, paraula derivada del grec κολοφών (“cim”, “coronament d’alguna cosa”), l’arrel indoeuropea de la qual també trobam present en paraules com culminació, cim, coronel, columna i excel·lir. El colofó és l’anotació que es posa al final d’un llibre per indicar el nom de l’impressor, el lloc i la data de la impressió.

Qui de ben segur porta una bona corona és la gent que es diu Esteve. No debades, aquest antropònim deriva del grec Στέφανος (“coronat”). Tanmateix, si ens portam bé, tots podem tenir a la nostra tomba una bona corona de flors. Pitjor li va anar a Jesús, a qui els romans humiliaren amb una corona d’espines. I havent posat el punt i final a aquesta dissertació, puc dir finis coronat opus (“la fi corona l’obra”).


Antoni Janer Torrens

La guerra de sexes

dijous, 23/05/2013

Tots naixem amb un sexe definit que “separa” homes de dones. Així doncs, tenim que, segons una possible etimologia, sexe ve del llatí secare (“tallar”) en clara al•lusió a la divisió del gènere humà. Els símbols del gènere masculí i femení estan carregats de ressonàncies clàssiques. El de la dona, un cercle damunt d’una creu, representa Venus, deessa de la feminitat i la fertilitat –també se l’anomena “el mirall de Venus” per tenir forma d’espill de mà. En canvi, el de l’home, un cercle amb un pal inclinat 45 graus i amb una fletxa que en sobresurt, representa Mart, el déu de guerra i de la virilitat –la fletxa tendria una connotació fàl•lica. En el món de l’alquímia, el símbol de Venus fou associat amb el coure i el de Mart amb el ferro. 

Disputa sexual entre déus 
En la mitologia grega trobam una guerra de sexes interessant. És la que protagonitzaren els patriarques del panteó, Zeus i la seva dona Hera. L’episodi arranca amb el personatge de Tirèsias, el primer transsexual de la mitologia clàssica. Segons una versió, de jove va trobar dues serps unides i les va separar amb el seu bastó; llavors quedà transformat en dona. Al cap de set anys va fer el mateix, de manera que recuperà el seu sexe originari.

Donada la seva experiència bisexual, un dia Tirèsias fou cridat a l’Olimp per arbitrar una disputa entre Zeus i Hera sobre quins dels dos gèneres obté més plaer en l’acte sexual. El patriarca dels déus, adúlter compulsiu, assegurava que era el femení, i la seva esposa, el masculí. Tirèsias contestà que la dona sentia nou vegades més plaer que l’home. Hera, en sentir-se privada així del gran secret del seu sexe, el deixà cec, i Zeus, per compensar tal maledicció, li atorgà el do de la profecia i el privilegi de la longevitat. Pobre Tirèsias!!!! Alerta amb les serps!! Aquí teniu en Tirèsias fent d’àrbitre entre Zeus i Hera:

Antoni Janer Torrens

Homenatge a Georges Moustaki

dijous, 23/05/2013

Avui ha mort un dels grans cantautors de la música francesa, Georges Moustaki. Nascut a Alexandria, finalment abraçà la cultura francesa. Aquí teniu una de les seves cançons més conegudes: “Le meteque”. A l’antiga Grècia els metecs eren els estrangers que vivien a les polis. Es tracta d’una fantàstica cançó d’amor

Amb aquesta pinta de metec, de jueu errant, de pastor grec, aquests cabells als quatre vents amb aquests ulls sense color que fan que sembli un somiador quan de somiar ja no en sé gens i aquestes mans de trinxeraire bohemi, músic i captaire que han rampinyat en tants jardins i aquesta boca que ha besat com ha begut i ha mossegat que espera encara altres festins Amb aquesta pinta de metec de jueu errant, de pastor grec de lladregot i rodamón i aquesta pell que té el caliu de tots els sols de cada estiu i tants amors que jo no ho són amb aquest cor que ha sabut fer sofrir tan com també ha sofert sense dir mai ni molt ni poc amb aquesta ànima que ja no penso que es pugui salvar del purgatori ni del foc Amb aquesta pinta de metec de jueu errant, de pastor grec i aquests cabells als quatre vents vindré on ets tu, dolça captiva ànima amiga i font de vida a beure’m els vint anys que tens llavors seré príncep fidel adolescent o bé rebel com a tu et plagui d’escollir i junts farem de tot moment instants d’amor eternament que reviurem fins a morir i junts farem de tot moment instants d’amor eternament que reviurem fins a morir

Entrevista sobre mitologia i astronomia

dilluns, 20/05/2013
Aquí teniu una entrevista que m’han fet per skype dues alumnes de l’Institut Premià de Mar de Catalunya. És sobre mitologia i astronomia. El bloc d’aquestes alumnes, que ja ha rebut uns quants premis, és estraordinari, de veres.

Alerta a “venerar” massa Venus

diumenge, 19/05/2013

                                 Venus del mirall, Velázquez (1647-1651)

Afrodita, deessa de l’amor i la bellesa, va néixer en unes circumstàncies especials. Segons relata la mitologia grega, el pare dels Titans, Urà, es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats de la Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella. En haver complert la missió, Cronos llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del  contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma (< φρός) d’on sorgí, ja adulta, Afrodita. El déu Zèfir (oest) l’impulsà suaument cap a Xipre (Citera), on la reberen les Hores, les quals la vestiren i l’adoraren amb precioses joies.
Copinyes “venerables”
Diferent és, però, la versió que ens ofereix sobre aquest episodi el famós quadre de Botticelli que féu néixer Afrodita d’una copinya (veneria concha). En gallec, aquesta paraula donà nom a un famós mol·lusc, la vieria, que durant l’edat mitjana es convertí en el símbol dels pelegrins del “Camino de Santiago”. La feien servir amb una doble finalitat: per demanar almoina i per beure aigua de les fonts. No deixa de ser curiós que una copinya estigui associada amb la deessa de l’amor. En castellà, en un registre vulgar, es fa servir “concha” com a sinònim de vagina.

                 El naixement de Venus, Botticelli (1485)

Segons la rumorologia popular, del que no hi ha dubte és que les copinyes són considerades un afrodisíac, és a dir, un menjar que potencia el desig sexual o libido. Tanmateix, la presència d’Afrodita és més viva en el nostre llenguatge a través del seu homònim romà, Venus. Aquest antropònim conté l’arrel indoeuropea *wen- (“desig”, “esforç”), que, en l’anglès, és fàcilment reconeixible en el verb to want (“voler”). En llatí també donaria el verb venor (“caçar”), d’on tenim el cultisme venació com a sinònim de caça, o venable com a sinònim de javelina.
Però, tornant a l’àmbit sexual, tenim que la regió púbica de la dona també és coneguda com a mont de Venus. Hi ha gent que té venustofòbia, vertader pànic a mantenir relacions sexuals amb una  persona molt atractiva a qui veneren. Això és una herència de quan, a Roma, Venus era imprecada, venerada, per aconseguir els favors de l’ésser estimat. I un cop venerada, la deessa, com la resta de divinitats, solia concedir la vènia, el favor, el permís sol·licitat. D’aquí que avui, quan l’advocat demana permís al jutge, inclini lleugerament el cap mentre diu “amb la vènia”; i d’aquí també que, segons l’Església, hi hagi pecats mortals i  pecats venials, perdonables.
Sobre sífilis i condons
Amb la vènia, doncs, de les persones més promíscues (< pro-, “a favor de” + miscere, “mesclar”) no podem deixar de parlar de malalties venèries o de transmissió sexual –la gent que les tem té venereofòbia. I una de les malalties sexuals més temudes és la sífilis, de tipus dermatològic. Deriva del nom del protagonista d’un poema titulat Syphilis sive morbus Gallicus (“Sífilis o el mal francès”), escrit al segle XVI pel poeta-metge italià Girolamo Fracastoro. En aquesta obra, Syphilus –del grec sialos (“porc”) + philos (“amic”)- és un criador de porcs que, per haver ofès el déu Apol·lo, és condemnat a patir la malaltia venèria que a Espanya i a Itàlia, durant els segles XVI i XVII, fou coneguda també amb el sobrenom de “mal francès”.
Per prevenir-nos de la sífilis, convé que tenguem a mà un condó. Aquesta paraula agafa el nom d’un metge britànic, el comte Condom, que al segle XVIII, per encàrrec del rei Carles II d’Anglaterra, va dissenyar un profilàctic masculí millor que els que hi havia fins aleshores –els egipcis ja se’n posaven. Queda clar que les persones amb tanta activitat sexual no pateixen l’anafrodisia o manca de libido. A l’antiguitat, aquesta patologia es podia curar amb un verí (< Venus)
, que en un principi feia referència a una poció màgica o filtre
(< φιλέω, “estimar”) destinada a despertar el desig sexual; després al·ludí a qualsevol droga o medicament nociu capaç fins i tot de provocar la mort.
Tanta adoració per la deessa de l’amor féu que ja els antics li dedicassin un planeta (el segon del Sistema Solar) i un dia, divendres(< dies Veneris) –el Freitag alemany o el Friday anglès també fan referència a Freya, la deessa nòrdica de l’amor. Qui sap si deu ser per això que, per alguns, els divendres és quan hi ha més desinhibició sexual després d’una setmana laboral intensa!!!

Antoni Janer Torrens

Sobre dates i “fechas”

divendres, 17/05/2013

L’origen d’aquestes paraules es remunta a temps de l’Edat Mitjana. Aleshores, i fins ben entrat el segle XVIII, no hi havia un servei postal organitzat, diari o periòdic, de recollida i entrega de cartes o paquets. Al final de la carta  s’escrivia facta (< facio, “fer”) per indicar quin dia havia estat “feta”, escrita. Així tenim frases com  epistula o charta data die… (“epístola o carta donada el dia…”). Però és molt possible que el vaixell que havia de portar-la a destí no pogués salpar per culpa d’un contratemps. D’aquesta manera, després de facta, es col·locava data (“donada, entregada”) tal dia. Si, per culpa d’un nou retard, encara hi havia temps d’afegir-hi alguna cosa més, rere l’afegit s’escrivia P.D. (posdata) o P.S. (post scripta). D’aquesta pràctica sorgirien en català les paraules “data” i “dada” i en castellà “fecha” i “dato”. No debades, les dades solen ser les “dates” importants de la vida d’una persona. És curiós com, si miram llengües no romàniques,  “data” en anglès és date, i en alemany datum

Qui no voldria estar enterrat entre els déus!!!

divendres, 17/05/2013


Al segle I aC el cònsol Marc Agrippa, gendre d’August, féu erigir a Roma un temple dedicat a tots els déus, és a dir, un Πάνθειον –al segle II dC, després d’haver patit uns quants incendis, seria reconstruït per l’emperador Adrià. Avui la paraula panteó ha canviat de significat i ha passat a al·ludir a un sepulcre monumental on reposen diversos membres d’una família o els homes il·lustre d’un país. La història d’aquesta evolució semàntica és ben curiosa.
El Panteó d’Agripa va mantenir la seva funció inicial fins a la decadència de Roma al segle V. A principis del segle VII l’emperador bizantí Focas regalà el temple al papa Bonifaci IV, que decidí convertir-lo en una església de màrtirs consagrada a la Verge Maria.És per això que hi féu traslladar les relíquies dels màrtirs que hi havia a les catacumbes cristianes.
A partir del Renaixement, el Panteó passà a ser seu de l’Acadèmia dels Virtuosos de Roma i és aleshores quan començà a servir de sepulcre de grans artistes italians, entre ells, Rafael i Vignola. A finals del segle XIX la dinastia Saboya, amb el rei Víctor Manel II, decidí usar també aquest temple com a sepulcre familiar. Fou així com la idea de ser enterrat en un edifici ostentós fou imitada per nombroses persones il·lustres o adinerades.

Mausoleu
A vegades un panteó es confon amb un mausoleu, una tomba monumental que agafa el nom de Mausol, un sàtrapa de l’Imperi persa. Al segle IV aquest dictador, mogut per la seva alta autoestima, es féu construir a l’actual ciutat turca de Bodrum un gran sepulcre que havia de allotjar el seu cos. L‘edifici, de 50 metres d’altura, fou batejat com a Mausolm—eion (“dedicat a Mausol”) i esdevingué una de les set meravelles del món antic. Al segle XVI seria enderrocat i l’activitat sísmica, bastant freqüent a la zona, acabà per destruir-lo.

Antoni Janer Torrens

País, pàtria, nació

dilluns, 13/05/2013

Amb l’actual secularització de la societat, no és d’estranyar que molts països es declarin laics (< λαός, “poble”), o, dit d’altra manera, pagans. I és que aquí una vegada més l’etimologia ens dóna un cop de mà. País ve del llatí pagus(“poble”), derivat de pango (“sembrar”). Amb el significat d’estat, ens ha arribat a través del francès, igual que la paraula “pagès”. Al segle IV, amb el cristianisme com a religió oficial de l’Imperi romà, alguns pagani, és a dir, habitants de les zones rurals, es resistiren a adoptar la nova doctrina. D’aquí que paganus esdevingués sinònim d’heretge (<αιρεω,“elegir”). L’Església, doncs, no tingué més remei que esmerçar-se per propagarel seu missatge, és a dir, difondre’l al llarg de (pro) dels camps (pagi).
Els pagani, tanmateix, no pogueren oblidar les seves arrels i es mantingueren fidels a la seva terra, que consideraven terra patria (“terra paterna”) –amb l’omissió de terra l’expressió quedaria en patria. Aquesta no deixa de ser una terminologia masclista. Essent les primeres civilitzacions (i les actuals?) un matriarcat, ¿no hauríem de parlar de “màtria” (< mater, matris, “mare”) en lloc de pàtria (els grecs, a la pàtria, li deien μητρίς, “terra materna”)? Però l’home aleshores ja va voler marcar territori. No li bastà amb pàtria, també decidí que tot allò material formava part del seu patrimoni. Quan contreia matrimoni, però, tenia clar que l’objectiu era que la seva parella es convertís en mare. Aviat la dona començà a reclamar part del seu patrimoni, de manera que qui sap si algun dia matrimoni també serà sinònim de patrimoni. 

En tot cas, tant pares com mares saben quina és la seva nació. És el lloc que els ha vist néixer (< nasci) i que ha afaiçonat la seva naturalesa. Així doncs, tots som “nacionalistes”. Hi haurà qui pensarà que tot plegat és una vulgaritat. Idò no s’equivoca, tots som vulgars, ja que procedim del “poble” (< vulgus). Sense pretendre assolir la popularitat (< populus, “poble”), jo només he volgut divulgar aquestes curiositats etimològiques, és a dir, difondre-les a través (di-) del poble (vulgus).

Antoni Janer Torrens