Arxiu del mes: abril 2013

L’origen dels vents

dijous, 4/04/2013


Avui toca parlar de l’origen etimològic del vents. Primer, però, convé resseguir el seu rastre en la mitologia que els fa fills de la titànida Eos (“l’aurora”) i del seu germà Astreu. Homer defineix Eos com una divinitat de “dits rosats” (οδοδάκτυλος), que s’encarrega d’obrir les portes del cel al carro del seu germà Hèlios, personificació de Sol. En la mitologia grega els vents (Άνεμοι) més importants són quatre:

         Bòreas (nord), equivalent a l’Aquiló romà
         Notos (sud), equivalent a l’Austre romà
         Euros (est), equivalent al Vulturn romà
         Zèfir (oest), equivalent al Favoni romà

En la mitologia grega només existeixen activitats personalitzades relatives al Bòreas, de caràcter molt irritable, i al Zèfir, d’influència beneficiosa ja que és una brisa suau (que arrossega el perfum de les flors; no debades, aquest vent, que en llatí, Favoni, ja significa “favorable”, sempre va acompanyat per una nimfa anomenada Cloris, que els romans identificarien amb la deessa Flora. La nostra paraula zero estaria relacionada amb el Zèfir. El zero prové de l’hindú shunya(“buit”). La seva traducció per zero recordaria al buf suau d’aquest vent de ponent.

Bòreas rapta Orítia                             Zèfir i Flora

Els Vents estan sotmesos a un rei, Èol, fill de Posidó. En l’Odissea, Èol regala a l’heroi homèric un sac de pell que contenia tots els vents, assegurant-li així un retorn plàcid  a Ítaca. Quan és a punt d’arribar a la seva pàtria, però, el seus companys, aprofitant que Odisseu dorm, decideixen deslligar el sac, pensant que contenia or. En fer-ho, sortiren tots els vents, la qual cosa féu que la nau s’allunyàs del seu destí.
La rosa dels vents
Els quatre vents de la mitologia grega s’acabaren incorporant a la rosa dels vents, però amb noms majoritàriament llatins.
– Tramuntana (nord).  Equival al Bòreas grec. Procedeix del llatí transmontanum que vol dir  “de l’altra banda de les muntanyes” perquè els romans consideraven que venia del nord nord d’Itàlia, és a dir, de transmontanumdels Alps. 

– Mestral (nord-oest). En la península Itàlica és el que bufa amb més freqüència. Els romans consideraven que ho dominava tot, per això li van dir magistrale, que vol dir “mestre”. D’aquest mot derivaria la  paraula mestral.

– Gregal (nord-est). A causa de la seva procedència, els romans l’anomenaren  graegale, que vol dir referent als grecs.

–  Llevant (est). Equival a l’Euro grec. La paraula llatina de la qual deriva és de “levante”, que vol dir “aquell que s’alça” al·ludint al sol, és a dir,  per on surt el sol. 

– Xaloc (sud-est).  Aquest nom no ve del llatí sinó de l’àrab,  de la paraula shalúq, que vol dir “suau”. 

–  Migjorn (sud). Equival al Notos grec. Derivaria del llatí vulgar mĕdĭo diŭrno (“migdia”) en al·lusió a la meitat del dia quan el sol és al sud. 

– Llebeig o Garbí (sud-oest). Llebeig deriva de la veu llatina libs  que vol dir “de Líbia”, perquè és d’allà des d’on bufa el vent. En canvi, el mot garbí ve de la paraula àrab Tarabulus al-Garb que és com es diu la capital de Líbia (Trípoli) en àrab. 

– Ponent (oest). Equival al Zèfir grec. Ve de la paraula llatina ponente, que vol dir que es pon”, allà on es pon el sol. És a dir, el ponent és aquell vent que bufa des d’allà on es pon el sol. 

A l’hora de navegar, els romans estaven pendents de tots aquests vents. Aquell que els conduïa a bon port (portus) fou
conegut amb el sobrenom d’oportú. Amb el temps, aquest adjectiu amplià el seu significat i es convertí en sinònim de còmode, adequat. Al segle XIX ens vendria del francès un nou vent de molta intensitat: el vendaval. La paraula deriva de l’expressió vent d’aval, literalment, “vent de la vall”, “vent de sota”, que s’aplicava originàriament al fort vent que procedia del sud-oest, de l’Atlàntic.


Si voleu ampliar la informació no us perdeu aquest web.

Per què tots els camins duen a Roma?

dimecres, 3/04/2013


Un dels emblemes urbanístics de l’imperi romà fou l’extensa xarxa de calçades que construí per tot el seu vast territori. Com passa actualment, aquestes vies comptaven amb un indicadors en forma de columnetes de pedra. Eren els mil·liaris, que assenyalaven la distància existent entre el lloc concret i la ciutat de Roma. En aquell temps, cada milla equivalia a mil passes, és a dir, a 1.482 m.
L’any 20 aC l’emperador August, conegut per la seva febre constructora, féu erigir al fòrum de la capital del Laci el “mil·liari d’or” o milliarium aureum. En aquest cas, era una columna de marbre de més d’un metre d’altura, folrada amb làmines de bronze daurat. Sobre aquest monument, que havia d’indicar el punt ideal de convergència dels camins de l’imperi, s’hi gravaren els noms de les principals ciutats i també s’indicà la distància que les separava de la capital. D’aquí hauria nascut la famosa expressió “tots els camins duen a Roma”. 

Avui al fòrum romà, al costat de l’antiga tribuna d’oradors, s’han trobat unes fragments de marbre que fan suposar que servirien de base del famós milliarium aureum (a dalt, a la imatge). D’altres, en canvi, creuen que serien restes d’un altre edifici. Sigui com sigui, el fet és que avui dia gairebé totes les capitals del món tenen el seu particular kilòmetre zero a imatge daquest antic monument.

“Hablando del rey de Roma”?

dimecres, 3/04/2013
              Papa Clement V (1305-1314), primer papa que residí a Avinyó

Ara que tothom parla meravelles del nou papa Francesc és bo recordar que hi va haver un temps en què el representant de Déu a la Terra no comptava amb les simpaties de tothom.  D’aquest temps vindria suposadament la famosa expressió castellana “hablando del rey de Roma” que es fa servir quan en una conversa apareix de sobte la persona de la qual es parla. En realitat, l’expressió es una distorsió del terme “ruin de Roma”. Aquest “ruin” es referia al mateix papa de Roma. Al segle XIV el papat de Roma va córrer el risc de desaparèixer amb el llarg període de crisi que va suposar el trasllat de la Santa Seua Avinyó (1309-1377), al sud de França. Aleshores el summe pontífex gaudia de molt mala fama, i la gent s’hi referia amb el terme “ruin” per considerar-lo el mateix diable.
Amb el temps, l’expressió es completà amb la rima següent “Hablando del rey de Roma, por la puerta asoma”. En altres idiomes podem trobar el terme originari “ruin” com a diable o llop. De fet en català, l’expressió equivalent és “Qui del llop parla, el llop li surt”. Aquí tenim exemples d’altres llengües:
       
  Anglès: Speak of the devil and he doth appear (“Parla del diable i guaita”)
Francès: Quand on parle du loup, on en voit la queue (“Quan parlam del llop, se li veu la coa”)
Portuguès: Falando do diabo, apareceu o rabo (“Parlant del diable, apareix la coa”)
Euskera:  Otsoa non aipa, han gerta (“On s’anomena el llop, allà apareix”)

La llegenda del Sant Graal

dimarts, 2/04/2013


A part del Sant Sudari, la Setmana Santa ens ha deixat una altra relíquia important: el Sant Graal (o Grial).  Es tracta del plat o calze que emprà Jesucrist a l’Últim Sopar. També, però, hauria servit de copa per recollir la seva sang un cop crucificat. A causa d’aquest origen, la llegenda atribueix al Graal la capacitat de concedir poders místics, fins i tot immortals, a aquell que el posseesqui.
El mite del Sant Graal provindria de la mitologia cèltica. Transmesa de generació en generació per via oral, va ser recuperada a l’edat mitjana per la literatura cavalleresca artúrica. El punt de partida de la seva difusió seria la novel·la de Chrétien de Troyes, Perceval o li contes del Grial (1182). En època moderna serviria d’argument per a l’òpera “Parsifal” (1882) de Wagner . I més recentment, en el cel·luloide, per a una de les aventures d’Indiana Jones: Indiana Jones i la darrera creuada (1989). Aquesta versió cinematogràfica recull la llegenda que parla de la recerca del Sant Graal per part del Tercer Reich durant la Segona GuerraMundial. Aleshores se’l cercà fins al Temple de Jerusalem on els expedicionaris hagueren d’enfrontar-se amb tota mena d’obstacles: trampes mortals, gasos tòxics, falses parets…
El terme Graal podria ser una adaptació francesa de la paraula llatina gradalis que recull la idea de plat o palangana amb viandes que és portat a la taula en diferents moments (gradus) d’un àpat. Avui en dia la seva llegenda continua viva gràcies, en part, a Rennes-le-Château, un petit poble situat als Pirineus francesos. Es diu que el Sant Graal va ser enterrat allà i va ser protegit per un grup de cavallers templers al llarg dels segles. Tanmateix, mai no s’ha trobat cap prova de la seva existència i avui la catedral de València també assegura tenir-lo. Una vegada més ens haurem d’encomanar a Íker Jiménez, de Cuarto Milenio.

Pasqua i toponímia

dilluns, 1/04/2013


Avui toca parlar de la influència que ha tengut la Setmana Santaen la toponímia. I el primer topònim que em ve al cap és l’illa de Pasqua. Situada al bell mig de l’Oceà Pacífic, es tracta d’un dels indrets més allunyats de la resta del món. Com a lloc més proper té Pitcairn (Austràlia), a 2.000 kmde distància, mentre que la costa continental de Xile, país al qual pertany, és a 3.700 km.
Aquesta illa volcànica, de forma triangular i de 163 quilòmetres quadrats –una quarta part de Menorca-, és coneguda per les seves gegantines estàtues, els moais. Fou descoberta al segle XVIII pel capità holandès Jakob Roggeveen. Hi desembarcà el 5 d’abril de 1722, Diumenge de Resurrecció, motiu pel qual la batejà com a illa de Pasqua. Mig segle després, en amb la seva incorporació a la corona espanyola, fou rebatejada com a Isla de San Carlos en honor al rei Carles III. Però aquest nom no fa fer fortuna i ràpidament fou oblidat. Els nadius, amb tot, continuaven anomenant-la Rapa Nui (“Gran Rapa”). Aquest fou precisament el nom que catapultà internacionalment l’illa al 1994 amb la pel·lícula homònima dirigida produïda per Kevin Costner.
Figures misterioses
Els moais continuen essent un misteri. Són figures amb un cap gros, un prominent nas i sense cames, però amb unes mans llargues que se situen sobre la panxa. Solen tenir 10 metres d’altura i pesar vuitanta tones. Cada efígie representa el cap de tribu, un ancestre que, en morir, era “immortalitzat” amb una estàtua, generalment d’esquena a la mar, amb la intenció de protegir els habitants dels perills que arribaven de fora. Durant els més de vuit segles en què es va mantenir aquesta pràctica religiosa es varen erigir a Rapa Nui al voltant de 600 moais, dels quals en quedarien ara la meitat.
La seva fi dels moais arribaria amb les tensions tribals que es produïren entre els segles XV i XVIII. Aleshores, l’illa es trobava amb un col·lapse ecològic, ja que l’excés de població havia provocat una desforestació molt greu. A més, hi havia manca d’aliments. A tot això s’hi sumaren les revoltes dels estrats més baixos que, com a signe de rebel·lia contra l’ordre imperant, varen començar a enderrocar els moais, els quals, no debades, representaven els ancestres dels caps de tribu.
Al 1888 el capità Policarpo Toro s’encarregà oficialment d’incorporar l’illa a sobirania xilena, enganyant els caps de tribu, que es pensaven que signaven un document amb el qual accedien a un protectorat. Tanmateix, fins al 1966 els seus habitants, no varen tenir dret a la ciutadania xilena. Tots ells encara parlen la seva llengua, el rapanui o pascuense, de la família  polinèsica. En aquesta llengua moai significa precisament “escultura”.
El genocida català
Al 1990 un historiador català va destapar que darrere la desaparició de la cultura rapanui hi hagué un compatriota seu, natural de Masnou, Joan Maristany (veure revista Sàpiens,núm. 116). Fou l’home que al 1862 organitzà una expedició a l’illa de Pasqua amb la intenció de captar esclaus –l’esclavisme a l’Estat espanyol estava prohibit des de 1820, però continuava essent un negoci molt lucratiu.

La ràtzia protagonitzada per Joan Maristany, anomenat “Marutani”, podria haver representat el principi de la fi de la cultura illenca tal com s’havia mantingut fins aleshores. I és que entre els capturats hi havia els sacerdots, encarregats de la transmissió oral de les tradicions religioses i únics intèrprets de les misterioses tauletes rongo-rongo. Alguns historiadors creuen que l’any d’aquella ràtzia, el 1862, hi havia a Pasqua uns quatre mil nadius. I les naus en degueren segrestar un terç. El seu destí fou el port peruà de Callao. Allà, però, com que l’esclavisme era una pràctica il·legal, les autoritats varen ordenar alliberar els reus i detenir els capitans de les naus. Segons les cròniques, Maristany va poder fugir i tornar al seu Masnou, on moriria tranquil i sense rendir comptes pels seus cirms el 1914.
Tanmateix, les desgràcies dels nadius capturats no s’acabaren amb el seu alliberament. Alguns d’ells varen contraure malalties terribles de l’època, com ara la verola, que després, en tornar a l’illa, encomanaren a la resta d’habitants. Així, els censos de 1864 parlen que a Rapa Nui només quedava un 35% dels nadius. Tota una desgràcia!!
L’etimologia de l’estat de Florida
El nom de la península de Florida, l’estat del sud del Estats Units, també està relacionat amb la Setmana Santa. Fou incorporada a la corona espanyola al segle XVI. El 2 d’abril de 1513 el villasoletà Juan Ponce de León desembarcà en una terra estranya i misteriosa al nord de Cuba que es creia una gran illa i que, per haver estat vista en temps de Setmana Santa, fou batejada com a “Terra de la Pasqua Florida”. Una vegada més, Pasqua no ens atura de sorprendre!!!