Arxiu del dijous, 28/03/2013

Divendres Sant: la crònica etimològica d’un calvari

dijous, 28/03/2013

El Divendres Sant d’avui ens recorda la sang de Crist.

Estripar-se les vestidures
Després de ser entregat per Judes als fariseus, Jesús va ser conduït davant Caifàs, un dels summes pontífexs d’Israel. Aquest li preguntà si, tal com proclamava, era el “Fill de Déu”. En rebre una resposta afirmativa, Caifàs es va estripar les vestidures com a mostra de la seva indignació. Es tractava d’un costum que es feia quan s’escoltava una blasfèmia intolerable (<βλάπτω, “ofendre” + φημί, “dir”). Avui l’expressió “estripar-se les vestidures” es fa servir per indicar que algú s’escandalitza pel que un altre diu o fa. Després d’això, Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests el varen portar al governador romà Pons Pilat per mirar que el condemnàs a mort.
Barrabassada
Als romans no els agradava immiscir-se en les disputes internes dels pobles que dominaven, molt menys si es tractava de discussions teològiques que no entenien. És per això que Pons Pilat no veié amb bons ulls la petició de matar Jesús. Amb tot, per aplacar els ànims dels jueus, aprofità el costum que hi havia de deixar lliure un pres amb motiu de la celebració de la Pasqua jueva (la commemoració de la fugida del poble jueu d’Egipte). Llavors, el governador romà els va deixar triar entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs. Els jueus es van decantar per aquest últim i varen demanar, a més, la crucifixió del natzarè. El nom de Barrabaràs continua viu en el nostre llenguatge amb l’expressió “fer una barrabassada”, que equival a cometre una dolenteria molt gran.
Ecce homo i la rentada de mans de Pilat
Pilat encara va intentar acontentar el poble ordenant que Jesús fos sotmès a una severa flagel·lació. Un cop colpejat i coronat d’espines, el dirigent romà els el va mostrar dient ecce homo (heus aquí l’home), però la turba va continuar exigint la mort de Jesús. Avui l’expressió eccehomoés sinònim d’anar fet un nyap. En el món de l’art, un eccehomo és una representació pictòrica o escultòrica de Jesucrist coronat d’espines. Recentment, s’ha fet famós l’eccehomo que va intentar restaurar una dona de Saragossa amb aquests resultats lamentables.

Finalment Pilat claudicà per por a què la sublevació anàs a més. En prendre la decisió, va demanar un cossi d’aigua i es va rentar les mans. Segons sant Mateu, a continuació es dirigí al tumult dient: “Innocent sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”. Avui en dia l’expressió “rentar-se’n les mans” es fa servir molt per indicar que algú es desentén d’alguna cosa o n’eludeix la responsabilitat.
Calvari, una muntanya de cranis
Jesús havia de ser crucificat al turó del Gòlgota, que en arameu significa “crani”. Segons una teoria, agafava aquest nom per ser el lloc on se solien executar els condemnats, els quals deixaven com a restes els seus cranis. Altres teories diuen que la prominència d’aquest turó recorda la forma d’un crani. Sigui com sigui, l’evangelista Mateu va traduir Gòlgota al grec com a Κρανίον τοπός (“el lloc del Crani”), que posteriorment seria traduït en llatí com a Calvarium, que deriva de l’adjectiu calvus (“calb”) per la seva similitud amb l’aspecte del crani –i d’aquí ve també calavera.
I “per més INRI”….
Un cop pujat el mont del Calvari, Pilat féu escriure a la creu de Jesús INRI, Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum (“Jesús de Natzaret, rei dels jueus”). Avui s’usa popularment l’expressió “per a més inri” com equivalent a greuge o escarniment. El camí fins al Calvari és recordat en la pràctica devota anomenada viacrucis (“cami de la creu” en llatí). Aquest camí es recordat amb catorze estacions, que solen estar representats a les esglésies amb creus, quadres o relleus escultòrics que narren cadascuna de les escenes. També hi ha viacrucis que segueixen itineraris en espais exteriors, com al Colisseu romà (en record dels màrtirs cristians que hi van ser executats abans que el cristianisme fos religió oficial de l’imperi romà). Avui, l’expressió “viacrucis” la utilitzam per referir-nos a una situació que se’ns fa llarga i feixuga.

Per què no menjam carn en Divendres Sant?
El Divendres Sant l’Església insta els seus fidels a no menjar carn. No està del tot clar el perquè d’aquest costum. Alguns diuen que és perquè la carn representa el cos de Crist crucificat. També, però, es voldria evitar el vessament de sang de qualsevol animal per recordar la del Redemptor. Aquesta abstinència també se sol seguir durant el temps previ a la Setmana Santa, la Quaresma, sobretot el Dimecres de Cendra i el primer divendres de Quaresma.
Tal com indica la seva etimologia llatina (Quadragesima dies), la Quaresma recorda els quaranta dies al desert que passà Jesús després de ser batejat per Joan Baptista i que li serviren de preparació a la vida pública. Foren quaranta dies de dejú i de lluites contra les  temptacions del dimoni, de manera que, per solidaritat, els cristians durant aquest temps litúrgic també canvien els menjars abundants per d’altres més lleugers.

Antoni Janer Torrens

Els orígens de les panades, rubiols i crespells

dijous, 28/03/2013

Tot i que es poden menjar tot l’any, aquests dies de Setmana Santa, a Mallorca és tradicional que moltes famílies es reunesquin per fer panades, crespells i rubiols. No podem tastar cap d’aquests productes gastronòmics tan nostrats sense conèixer la seva etimologia. Anem, idò, per parts.
La panada mallorquina està emparentada amb les panades jueves. Descendeixen d’un antic plat hebreu descrit al Talmud anomenat paixtida. L’ús de saïm i sobrassada de porc s’ha interpretat com una forma de cristianitzar la recepta original jueva, com va succeir amb altres productes, com l’ensaïmada, durant la conversió dels jueus al cristianisme en el segle xv. Probablement va ser un costum iniciat pels mateixos conversos, obligats com estaven a demostrar públicament que renunciaven al judaisme.
Tanmateix, l’origen comú de la panada és segurament tan antic com el del pa -de fet, panada deriva de pa. Amb diferents masses i farciments segons el lloc, la podem trobardes d’Àfrica fins a Sud-amèrica. És molt probable que nasqués de la necessitat de protegir els aliments del clima i prolongar-ne la conservació, ja que cuinant la carn molt condimentada i embolicant-la en una massa es pot mantenir més temps en bones condicions i resulta fins i tot més digestiva.
Crespells i rubiols, la gastronomia dolça
El crespell podria ser el resultat de l’evolució d’un antic pastís grec, la denominació del qual, krepis (“sola de sabata”), evocava la seva forma fina i plana. Avui se’ls sol donar forma d’estrelles, cors o dibuixos d’animals.



Els orígens dels rubiols, en canvi, podrien ser italians. Alguns es basen en el fet que hi ha un formatge anomenat robiola, de moda a la cort italiana renaixentista, o en la semblança que tenen amb els coneguts ravioli. Bon profit!!!!