Arxiu del mes: març 2013

El Sant Sudari, la història d’un muntatge?

diumenge, 31/03/2013

El Diumenge de Resurrecció ens ha deixat un gran misteri per a la història: el Sant Sudari, també conegut com la síndone. És el nom que rep el llençol que va cobrir el cos de Jesús. Forma part, per tant, d’una de les relíquies del cristianisme. Cal recordar que la paraula relíquia deriva del verb llatí relinquo (“deixar”) i, en l’àmbit religiós, fa referència a allò que resta del cos d’un sant i que és objecte de veneració.
Avui la Catedral de Torí (Itàlia) diu tenir el Sant Sudari autèntic. Es tracta d’un llençol de lli de 4,36 metres de llargada per 1,10 metresd’amplada que conté el rostre imprès d’un home amb barba, cabells llargs, ulls tancats i amb signes inequívocs de tortura. Aquesta relíquia recordaria el vel de Verònica, la dona que, durant el via crucis, es va treure el vel per eixugar la cara ensangonada de Jesús, aconseguint que miraculosament també hi quedàs gravada la seva imatge. El Sant Sudari hauria tengut una millor sort que no pas el vel de Verònica, que es va perdre en el curs de la història.
Tot i que no es menciona en els textos bíblics, la tradició diu que el dia de Resurrecció, a dins de la tomba, els apòstols només hi varen trobar el llençol amb què havia estat embolcallat Jesús. Des d’aquest moment, alguns estudiosos asseguren que la pista del sudari es perd per sempre més. D’altres, en canvi, s’han atrevit a reconstruir la seva història: en el segle IV es trobaria a Urfa (Edesa, Turquia), posteriorment hauria passat a Istanbul per acabar reapareixent a França en el segle XIV.
El sudari hauria arribat a França a través dels templers, els quals, al 1355, li construïren una església: la Santa Maria de Lirey. El 1453 la relíquia fou venuda al duc Lluís I de Savoia, qui va continuar exhibint-la mitjançant exposicions itinerants fins que Sixte IV va autoritzar la construcció de la Santa Capella del Sant Sudari a Chambéry. Un incendi a la capella, el 1532, va fer malbé la síndone, però la figura va salvar-se, fet que va permetre un increment del seu caràcter misteriós. El 1578, el duc Emmanuel Filibert de Savoia va traslladar el sudari a Torí perquè l’arquebisbe de Milà, Carles Borromeo, pogués venerar-la. El 1694, s’instal·lava definitivament en la catedral de Sant Joan Baptista de Torí.
Proves científiques
El Sant Sudari ha estat analitzat en múltiples ocasions. Al 1988 es desmuntaria el mite. Tres laboratoris coincidiren a afirmar que el llençol havia estat confeccionat entre 1260 i 1390. Aquesta datació coincideix de manera precisa amb la seva aparició a la França medieval. Fins i tot l’Església va haver d’acceptar els resultats d’aquestes anàlisis. Però el 2005 va aparèixer un nou informe que qüestionava la validesa dels estudis perquè s’haurien realitzat en una zona restaurada del llençol, no en una part original. I la polèmica encara avui es manté ben viva.


Però això no és tot. També existiria una relíquia complementària a la síndone. Es tracta del Sudari d’Oviedo, el mocador de lli que hauria cobert el cap de Jesús en la tomba. En aquesta relíquia, que la tradició situa a la Hispània visigòtica en el segle VII, s’hi poden observar taques de sang que els estudiosos consideren que coincideixen amb la síndone de Torí. Veritat o mentida, ho deixarem en mans d’Iker Jiménez, de Cuarto Milenio.

Mones de Pasqua, una “monada”?

diumenge, 31/03/2013


Unes postres típiques d’avui Diumenge de Resurrecció són les mones de Pasqua. És un pastís que, segons la tradició, els pares regalaven els seus fills sobretot, però, demà Dilluns de Pasqua, moment en què se celebrava  que el període de dejuni i abstinència de Quaresma s’havia acabat. La Monahavia de tenir tants ous com anys tenia el nin o la nina.
Tot i que són una “monada”, les Mones no tenen res a veure amb els simis. La paraula deriva de l’àrab munna, que era un tribut en forma de “regal” que es feia per l’arrendament de terres. Aquest tribut es pagava amb coques, productes agrícoles i ous durs. De l’àrab hauria passat al llatí, on l’ofrena prengué el nom de monus.

L’existència de la mona entesa com una menja dolça pròpia del dia de Diumenge de Pasqua està documentada almenys des del segle XV. Amb tot, el seu origen podria ser molt més antic. Tradicionalment, les Mones no eren de xocolata, sinó que simplement eren un pastís amb ous durs per sobre. Els ous tenen un simbolisme especial: són sinònim de vida, de naixement. Amb els anys, els ous s’han anat substituint per figures de xocolata del tot diverses, esdevenint algunes d’elles autèntiques obres d’art.
El conill de Pasqua
Als Estats Units, els ous de Pasqua estan relacionats amb el conill. Tot i que els seus orígens són incerts, es creu que l’elecció d’aquest animal respon a la seva coneguda capacitat de procreació, de gran valor simbòlic en unes festes dedicades a la fertilitat de la terra després de l’hivern.

Des d’abans de Crist, el conill era un símbol de la fertilitat associat amb la deessa fenícia Astarté. Segons una teoria, en al·lusió a aquesta deessa, en els països anglosaxons, a la festivitat de Pasqua, se la coneix com “Easter”. La tradició catòlica, però, té la seva pròpia explicació per a l’elecció del conill. Aquesta animal s’hauria trobat tancat dins el sepulcre juntament amb Jesús. En haver presenciat el miracle de la resurrecció, hauria estat elegit per donar la bona nova als nins, regalant-los ous pintats, i actualment també regalant ous de xocolata i altres llepolies. Queda clar que la imaginació és molt poderosa!!!

Noli me tangere!!!!!

diumenge, 31/03/2013


Va ser Josep d’Arimatea, un home ric, qui es va fer càrrec del cos de Jesús al mont Calvari i li cercà una sepultura per allà prop. Aleshores Pons Pilat hi féu col·locar un grup de sentinelles per tal d’evitar que els seus deixebles anassin a robar el cos i fessin creure després que efectivament havia ressuscitat. La profecia, tanmateix, es complí. Al tercer dia, un àngel baixat del cel va remoure la immensa pedra que cobria la tomba i s’hi va asseure al damunt. En veure’l, els sentinelles varen quedar astorats i varen partir corrents a explicar el que havia succeït.
Més tard es varen acostar fins al sepulcre Maria Magdalena i altres dones pietoses. Allà es varen trobar amb l’enorme sorpresa que era buit. Aleshores, segons Sant Joan, se li va aparèixer Jesús. D’acord amb la traducció llatina de la Vulgata, en intentar-lo tocar, el “mestre” va dir noli me tangere(“no em toquis”), ja que encara no havia pujat al Cel. Aquesta frase ha inspirat nombroses obres d’art, com el quadre que il·lustra aquesta entrada (Tizià, 1512). Des de l’Edat Mitjana i fins a finals del segle XIX es va donar el nom de noli me tangere a qualsevol tipus d’úlcera cutània considerada com a maligna. Era tan difícil de curar que, senzillament, era millor no tocar-la…… Quines coses!!!!

Però realment va ressuscitar un diumenge?

dissabte, 30/03/2013

                                          Resurrecció (Rubens, 1611-12)

Avui, Diumenge de Pasqua, és el dia que l’Església Catòlica commemora la resurrecció de l’esperat fill de Déu. Aquesta efemèride, però, tal com ja passa amb el naixement de Crist, presenta problemes de cronologia històrica. Les Escriptures ens diuen que Jesús va ser crucificat un dia abans del Sàbat, el setè i últim dia de la setmana jueva dedicat al descans. La tesi més estesa és que aquest dia correspon al 3 d’abril de l’any 33 dC. Estudis científics afirmen que va ser en aquesta data quan es va produir l’eclipsi parcial de lluna que narren els Evangelis. Altres dates possibles serien el 7 d’abril de l’any 30 dC i el 30 de març de l’any 36.  Tanmateix, si realment Jesús va morir un divendres i les Escriptures diuen que ressuscità el tercer dia, no pogué ser un diumenge, sinó un dilluns. En aquesta cas, ens hem d’encomanar a la fe.

Endavant les atxes!!!

divendres, 29/03/2013

Sempre m’havia pensat que era un barbarisme, però no! L’expressió “endavant les atxes” és ben catalana i està relacionada amb l’època de les processons de Setmana Santa. Una atxa és un ciri gran i gruixut. Deriva del llatí facula, que és un diminutiu de fax, -cis (“torxa”). Encara que siguin paraules homònimes, la “hacha” castellana, que equival a la nostra “destral”, deriva d’una paraula francesa. La nostra “destral”, en canvi, fa referència al fet que aquest instrument era més manejable i, a diferència d’altres que requerien l’ús d’ambdues mans, només en necessitava una, en concret la dreta (dextera, en llatí).
Antigament les atxes es portaven a l’inici de les comitives funeràries. A la veu de “endavant les atxes” s’engegava o reprenia la marxa dels participants en aquestes comitives en direcció al cementeri. Avui l’expressió s’utilitza col·loquialment per indicar la voluntat de prosseguir en una acció malgrat les dificultats.  Així doncs, haurem d’estar pendents d’escoltar-la a la processó d’avui Divendres Sant. I, si no, igualment, “endavant les atxes”. Quantes coses s’aprenen per Setmana Santa! Qui ho hauria de dir!

Divendres Sant: la crònica etimològica d’un calvari

dijous, 28/03/2013

El Divendres Sant d’avui ens recorda la sang de Crist.

Estripar-se les vestidures
Després de ser entregat per Judes als fariseus, Jesús va ser conduït davant Caifàs, un dels summes pontífexs d’Israel. Aquest li preguntà si, tal com proclamava, era el “Fill de Déu”. En rebre una resposta afirmativa, Caifàs es va estripar les vestidures com a mostra de la seva indignació. Es tractava d’un costum que es feia quan s’escoltava una blasfèmia intolerable (<βλάπτω, “ofendre” + φημί, “dir”). Avui l’expressió “estripar-se les vestidures” es fa servir per indicar que algú s’escandalitza pel que un altre diu o fa. Després d’això, Caifàs va lliurar Jesús als seus enemics perquè en fessin el que els semblàs. Aquests el varen portar al governador romà Pons Pilat per mirar que el condemnàs a mort.
Barrabassada
Als romans no els agradava immiscir-se en les disputes internes dels pobles que dominaven, molt menys si es tractava de discussions teològiques que no entenien. És per això que Pons Pilat no veié amb bons ulls la petició de matar Jesús. Amb tot, per aplacar els ànims dels jueus, aprofità el costum que hi havia de deixar lliure un pres amb motiu de la celebració de la Pasqua jueva (la commemoració de la fugida del poble jueu d’Egipte). Llavors, el governador romà els va deixar triar entre Jesús o un delinqüent anomenat Barrabàs. Els jueus es van decantar per aquest últim i varen demanar, a més, la crucifixió del natzarè. El nom de Barrabaràs continua viu en el nostre llenguatge amb l’expressió “fer una barrabassada”, que equival a cometre una dolenteria molt gran.
Ecce homo i la rentada de mans de Pilat
Pilat encara va intentar acontentar el poble ordenant que Jesús fos sotmès a una severa flagel·lació. Un cop colpejat i coronat d’espines, el dirigent romà els el va mostrar dient ecce homo (heus aquí l’home), però la turba va continuar exigint la mort de Jesús. Avui l’expressió eccehomoés sinònim d’anar fet un nyap. En el món de l’art, un eccehomo és una representació pictòrica o escultòrica de Jesucrist coronat d’espines. Recentment, s’ha fet famós l’eccehomo que va intentar restaurar una dona de Saragossa amb aquests resultats lamentables.

Finalment Pilat claudicà per por a què la sublevació anàs a més. En prendre la decisió, va demanar un cossi d’aigua i es va rentar les mans. Segons sant Mateu, a continuació es dirigí al tumult dient: “Innocent sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”. Avui en dia l’expressió “rentar-se’n les mans” es fa servir molt per indicar que algú es desentén d’alguna cosa o n’eludeix la responsabilitat.
Calvari, una muntanya de cranis
Jesús havia de ser crucificat al turó del Gòlgota, que en arameu significa “crani”. Segons una teoria, agafava aquest nom per ser el lloc on se solien executar els condemnats, els quals deixaven com a restes els seus cranis. Altres teories diuen que la prominència d’aquest turó recorda la forma d’un crani. Sigui com sigui, l’evangelista Mateu va traduir Gòlgota al grec com a Κρανίον τοπός (“el lloc del Crani”), que posteriorment seria traduït en llatí com a Calvarium, que deriva de l’adjectiu calvus (“calb”) per la seva similitud amb l’aspecte del crani –i d’aquí ve també calavera.
I “per més INRI”….
Un cop pujat el mont del Calvari, Pilat féu escriure a la creu de Jesús INRI, Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum (“Jesús de Natzaret, rei dels jueus”). Avui s’usa popularment l’expressió “per a més inri” com equivalent a greuge o escarniment. El camí fins al Calvari és recordat en la pràctica devota anomenada viacrucis (“cami de la creu” en llatí). Aquest camí es recordat amb catorze estacions, que solen estar representats a les esglésies amb creus, quadres o relleus escultòrics que narren cadascuna de les escenes. També hi ha viacrucis que segueixen itineraris en espais exteriors, com al Colisseu romà (en record dels màrtirs cristians que hi van ser executats abans que el cristianisme fos religió oficial de l’imperi romà). Avui, l’expressió “viacrucis” la utilitzam per referir-nos a una situació que se’ns fa llarga i feixuga.

Per què no menjam carn en Divendres Sant?
El Divendres Sant l’Església insta els seus fidels a no menjar carn. No està del tot clar el perquè d’aquest costum. Alguns diuen que és perquè la carn representa el cos de Crist crucificat. També, però, es voldria evitar el vessament de sang de qualsevol animal per recordar la del Redemptor. Aquesta abstinència també se sol seguir durant el temps previ a la Setmana Santa, la Quaresma, sobretot el Dimecres de Cendra i el primer divendres de Quaresma.
Tal com indica la seva etimologia llatina (Quadragesima dies), la Quaresma recorda els quaranta dies al desert que passà Jesús després de ser batejat per Joan Baptista i que li serviren de preparació a la vida pública. Foren quaranta dies de dejú i de lluites contra les  temptacions del dimoni, de manera que, per solidaritat, els cristians durant aquest temps litúrgic també canvien els menjars abundants per d’altres més lleugers.

Antoni Janer Torrens

Els orígens de les panades, rubiols i crespells

dijous, 28/03/2013

Tot i que es poden menjar tot l’any, aquests dies de Setmana Santa, a Mallorca és tradicional que moltes famílies es reunesquin per fer panades, crespells i rubiols. No podem tastar cap d’aquests productes gastronòmics tan nostrats sense conèixer la seva etimologia. Anem, idò, per parts.
La panada mallorquina està emparentada amb les panades jueves. Descendeixen d’un antic plat hebreu descrit al Talmud anomenat paixtida. L’ús de saïm i sobrassada de porc s’ha interpretat com una forma de cristianitzar la recepta original jueva, com va succeir amb altres productes, com l’ensaïmada, durant la conversió dels jueus al cristianisme en el segle xv. Probablement va ser un costum iniciat pels mateixos conversos, obligats com estaven a demostrar públicament que renunciaven al judaisme.
Tanmateix, l’origen comú de la panada és segurament tan antic com el del pa -de fet, panada deriva de pa. Amb diferents masses i farciments segons el lloc, la podem trobardes d’Àfrica fins a Sud-amèrica. És molt probable que nasqués de la necessitat de protegir els aliments del clima i prolongar-ne la conservació, ja que cuinant la carn molt condimentada i embolicant-la en una massa es pot mantenir més temps en bones condicions i resulta fins i tot més digestiva.
Crespells i rubiols, la gastronomia dolça
El crespell podria ser el resultat de l’evolució d’un antic pastís grec, la denominació del qual, krepis (“sola de sabata”), evocava la seva forma fina i plana. Avui se’ls sol donar forma d’estrelles, cors o dibuixos d’animals.



Els orígens dels rubiols, en canvi, podrien ser italians. Alguns es basen en el fet que hi ha un formatge anomenat robiola, de moda a la cort italiana renaixentista, o en la semblança que tenen amb els coneguts ravioli. Bon profit!!!!

Dijous Sant: la història de l’Últim Sopar

dimecres, 27/03/2013
                                                   Última Cena (Juan de Juanes, 1562)

Avui, Dijous Sant, l’Església Catòlica commemora la celebració de l’Últim Sopar de Jesús amb els seus apòstols. En català normatiu aquest àpat també és conegut com a Última Cena -és l’únic cas en què aquesta paraula, que en un principi pot semblar un barbarisme, és correcta. Va tenir lloc el primer dia de la Pasqua jueva, festa solemne en què els  hebreus recorden la seva sortida d’Egipte sota la tutela de Moisès i del començament del seu èxode cap a la terra promesa, Canaan (Palestina). Segons algunes versions etimològiques, en hebreu Pasqua vol dir “pas, trànsit”, de manera que la paraula faria referència al “pas” de l’esclavitud a la llibertat del poble jueu. Després, amb la crucifixió de Jesús, el cristianisme li hauria donat el significat de “pas” de la vida a la mort (Pasqua de Resurrecció). És curiós com en castellà a vegades es felicita el Nadal amb l’expressió “Felices Pascuas”; en aquest cas el naixement de Jesús també és considerat un “pas” important digne de celebració. Avui, “estar content com unes pasqües”  equival a sentir una gran alegria.

Abans de començar a sopar, Jesús va procedir a fer el lavatori dels peus als seus deixebles en senyal d’humilitat. Aquest fet es recorda a la missa del Dijous Sant, en què el sacerdot renta els peus a dotze fidels. Un cop asseguts a taula, Jesús els va dir que un d’ells el trairia. Tots es preguntaven a qui s’estava referint i alguns d’ells li deien: “Que per ventura seré jo?” També va fer aquesta pregunta Judes Iscariot, a qui Jesús va respondre en veu baixa: “Tu ho has dit”. Aleshores Judes va marxar, però això no va estranyar els altres perquè, com que era el qui s’encarregava de la tresoreria del grup, varen pensar que havia d’anar a fer alguna gestió -sembla que la història és caparruda: fent un salt en el temps Judes recordaria la figura d’en Bárcenas, l’extresorer del PP que ho està dinamitant tot. 

Aleshores Jesús va prendre un tros de pa, el va beneir, el va partir i el va donar als seus deixebles tot dient: “Preneu i menjau-ne tots; això és el meu cos, que serà lliurat per vosaltres; féu això en memòria meva. I després va agafar el calze amb vi i el fa fer passar a tots dient: “Beveu-ne tots, que aquesta és la meva sang, la sang de la nova aliança, que serà vessada per molts en remissió dels pecats”. Jesús instituïa així el sagrament de l’eucaristia(en grec, “acció de gràcies”), també conegut com el de la comunió. Amb ell també quedava instituïda la missa. 

                                         Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)

Etimologia de missa
El terme missa s’empra almanco des de temps de Constantí, l’emperador que al segle IV dC va legalitzar el cristianisme. És un mot pres de la fòrmula final de l’ofici religiós: Ite, missa est, que es tradueix de manera incorrecta com a “Anau-vos-ne, la missa ha acabat”). En aquest cas, però, missa és el participi femení passiu del verb mittere (“enviar”) i es reflereix a l’oració que s’envia a Déu en la cerimònia. Així doncs, la traducció correcta seria “Anau-vos-ne, la nostra pregària ja ha estat enviada” -avui, l’expressió no saber de la missa la meitat és ignorar una part substancial d’una qüestió; i arribar a misses dites vol dir fer tard a una cita. 
Etimologia d’hòstia
El calze amb vi i l’hòstia de l’Últim Sopar, presents en les misses d’avui, representen, respectivament, la sang i el cos de Jesucrist. La paraula hòstia és agafada de la religió cristiana on significava “petit animal sacrificat”; deriva del verb hostire (“ferir”), que també donà paraules com “hostil” i “hostilitat”. Avui l’hòstia és una neula que recorda la matzá, pa típic del judaisme fet sense llevadura. Aquesta paraula gaudeix d’un ús popular molt extens. Així, tenim expressions com “anar a tota hòstia” (anar molt de pressa), “estar de mala hòstia” (estar de mal humor), “ser l’hòstia” (ser d’allò que no hi ha, en sentit positiu o negatiu), “repartir hòsties” (apallissar algú) o “fotre’s una hòstia” (caure o donar-se un bon cop).

A l’Últim Sopar Jesús també va instituir un sagrament nou, el de l’amor: “que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”. Després d’haver estat delatat pel seu mestre, Judes va anar a negociar amb els fariseus el preu de la seva traïció, que va quedar fixat en trenta monedes de plata. En acabar el sopar, Jesús i els seus deixebles s’anaren a dormir a l’hort de Getsemaní, als afores de Jerusalem. Allà Jesús sentí por
pel que li venia a sobre. Del seu cos va començar a sortir una suor que era com de gotes de sang. Finalment fou capturat per una munió de gent guiada per Judes, el qual féu el senyal convingut (un bes) perquè els seus detractors els reconeguessin.
 Els altres apòstols, sense èxit, varen intentar impedir que se l’enduguessin.

Antoni Janer Torrens

Quants idiomes pot arribar a parlar una persona?

dimarts, 26/03/2013
Aquí teniu un interessant article sobre quants idiomes pot arribar a parlar una persona. I aquí teniu un vídeo d’un cas sorprenent de persona poliglota. És Richard Simcott, un jove britànic que parla fins a setze idiomes, català inclòs. És sorprenent com va canviant d’un idioma a un altre. Quina enveja!!!! Va ser el gran lingüista alemany Edward Sapir (1884-1939) qui va dir que tota llengua és un monument a la intel·ligència humana.

 

L’origen de les estacions

diumenge, 24/03/2013
Ara que ja ha arribat la primavera és un bon moment per fer una mica d’etimologia dels noms de les estacions.

                                  “Al·legoria de la Primavera” de Botticelli (1481)


En la mitologia clàssica, les Hores no tenien el significat actual. Eren tres deesses, filles de Zeus i la titànida Temis, que controlaven el cicle de les estacions. Els seus noms en grec, Tal·lo, Auxo i Carpo, evocaven les idees de brotar, créixer i fructificar, respectivament. Com a filles de Temis (la Justícia), les Hores també eren divinitats de l’ordre, assegurant l’equilibri social. Una de les Hores més famoses és la que surt al quadre El naixement de Venus (1425), de Botticelli. És la que encarna la Primavera, la qual espera la deessa de l’amor a la platja per cobrir-la amb una manta amb motius florals. Amb el temps les Hores al·ludiren a les nostres unitats de temps, de manera que hagueren d’ampliar el seu nombre.

Va ser un grec del segle II aC, Hiparc de Nicea, qui va inventar el sistema de 24 hores d’igual durada. La troballa, que tanmateix no seria adoptada fins al segle XIV amb la generalització del rellotge mecànic, fou fruit de les seves investigacions astronòmiques. I és que Hiparc també va ser el primer a calcular amb precisió la durada de l’any solar en 365 dies i 6 hores. 

A Grècia els rellotges de sol reberen el nom de scaphe (“bol”) a imitació dels que havia ideat al segle IV aC l’astrònom i matemàtic babilònic Berosus. Consistia en un bloc de pedra buidat en forma semiesfèrica que pretenia reproduir la volta del firmament i representar-hi els moviments que s’hi produïen. El pal que mesurava les ombres fou conegut com a gnòmon (“vareta”), que originaria la gnomònica, l’art de construir rellotges de sol. A part de l’scaphe, en grec, els primers instruments per mesurar el temps també es conegueren com a horologium (“indicador d’hores”), d’on deriva el nostre terme rellotge –en italià la paraula orologioés més fidel a la seva etimologia. 


Etimologia de les estacions
Els noms de les nostres estacions tenen una història etimològica curiosa. De les tres estacions en què dividien l’any, els romans consideraven que la primavera era la més important segurament pel fet que la seva arribada suposa un esclat de vida al món animal i vegetal. És per això que li atorgaren el privilegi de ser la primera estació de l’any. No debades, abans de la reforma empresa per Juli Cèsar al 45 aC, el calendari començava amb el mes de març, dedicat a Mart (déu de la guerra), ja que el bon temps convidava a fer la guerra. Cal no oblidar tampoc que el primer signe del zodíac és Àries, que comença al març.

La importància que els romans donaren a la primavera es reflectí, en llatí vulgar, en forma de redundància: al mot ver -que ja vol dir “primavera” i que alguns fan derivar de vis (“força”) en al·lusió al creixement que suposa aquesta estació- s’hi afegí primum, és a dir que etimològicament primavera vol dir “principi de primavera”. El final de la primavera fou conegut com a veranum tempus, que en castellà donaria “verano”. En canvi, el nostre “estiu” vendria de l’època de més calor del veranum tempus, l’aestiva, paraula relacionada amb una arrel indoeuropea que conté la idea d’encendre -el primum ver, inicialment neutre, passà al gènere femení per influència del femení aestas – en francès tenim “été”, en italià “estate” i en castellà també hi ha l’expressió “época estival” en al·lusió a l’època de calor més sufocant del “verano”.


Primavera (Alcimboldo, 1563)                  Estiu (Alcimboldo, 1572)

Després del primum ver i del veranum tempus, hi havia l’hibernum tempus, que donaria el nostre “hivern” i el castellà “invierno”. L’origen clàssic d’aquestes tres estacions estaria en el mite de Persèfone. Posteriorment en català sorgiria l’estació de la tardor, derivada de l’adjectiu tardus (“tardà”). La raó d’aquesta designació podria estar en el fet que és en aquesta època quan es recullen les darreres collites de fruita -és curiós que, en el llenguatge popular, a la tardor se l’anomena també “primavera d’hivern”. El castellà “otoño” derivaria del llatí autumnus i aquest per ventura del verb augeo (“incrementar”), de manera que podria remetre a la idea que amb aquesta estació la vegetació arriba a la seva plenitud.

Tardor (Alcimboldo, 1572)                Hivern (Alcimboldo, 1572)

Així doncs, a l’antiguitat hi havia només tres estacions. Abans, però, que es convertissin definitivament en quatre n’hi hagué cinc. Al capítol 53 de la segona part d’ El Quijote (segle XVII) trobam la següent enumeració: “la primavera sigue al verano, el verano al estío, el estío al otoño, y el otoño al invierno, y el invierno a la primavera, y así torna a andarse el tiempo con esta rueda continua; sola la vida humana corre a su fin ligera más que el tiempo, sin esperar renovarse si no es en la otra, que no tiene términos que la limiten’’.

Com si fossin estacions de tren, les estacions de l’any estan relacionades amb els llocs per on es va aturant la Terra en el seu recorregut anual al voltant del Sol. En cadascuna d’aquestes posicions, la Terra rebrà llum i calor solar de diferent forma. Així és com cada estació dura aproximadament tres mesos i suposa canvis de temperatura, de clima i de períodes de llum solar. A causa de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra, aquests fenòmens no es produeixen al mateix temps a l’hemisferi Nord (Boreal) que a l’hemisferi Sud (Austral), sinó de forma invertida: quan en un hemisferi és hivern, a l’altre és estiu; quan en un és primavera, a l’altre és tardor.


A l’hemisferi nord, els dies que arriba la primavera o la tardor reben el nom d’equinocci. La paraula està composta del llatí aequus (“igual”) i de nox, noctis (“nit”) i indica que es tracta d’un fenomen en què el dia i la nit tenen la mateixa durada en tots els punts de la Terra. L’equinocci de primavera es produeix quan el Sol passa pel primer punt d’Àries, cap al dia 20 o 21 de març. I l’equinocci de tardor, quan el Sol passa pel primer punt de Balança, cap al dia 22 o 23 de setembre.
Els dies que arriba l’estiu o l’hivern reben el nom de solstici. La paraula conté ètims els llatins sol i status -participi de stare (“estar dret, aguantar-se”)- i significa literalment “quan el sol està estàtic”. Es tracta, tanmateix, d’una aparent detenció, ja que el Sol no s’atura en la seva trajectòria al voltant del Sol. El solstici d’estiu es produeix quan el Sol passa pel primer punt de Càncer, cap al 21 o 22 de juny, que és el dia més llarg de l’any. I el solstici d’hivern té lloc quan el Sol passa pel primer punt de Capriconr, cap al 21 o 22 de desembre, que és el dia més curt de l’any.
Als Estats Units l’inici de la primavera ve marcada per un mamífer., la marmota. Aquí teniu informació sobre la curiosa història del dia de la marmota.

Antoni Janer Torrens