En la història de la ciència, els Nobel són coneguts com una família d’eminents enginyers i químics. És clar que el més conegut de tots va ser Alfred Bernhard Nobel, el qual va instaurar els prestigiosos premis que duen el seu cognom… en un atac de remordiment.

Després d’una educació esmerada a Rússia, el jove Alfred va tornar a Suècia a completar les seves investigacions en el camp dels explosius. Va aconseguir controlar les explosions de nitroglicerina amb un detonador i, després d’una violenta explosió que va destruir els seus laboratoris i que gairebé acaba amb la seva vida, va descobrir la dinamita. Aquesta patent, i d’altres posteriors, va ser la base d’una gran fortuna.

El final de la seva vida, el geni el va passar turmentat pensant que les seves investigacions científiques havien contribuït a fer que les guerres fossin encara més sagnants. Per això, va deixar com a testament la creació d’una fundació filantròpica finançada amb els seus fons que tenia l’encàrrec d’instituir cinc premis anuals (Física, Química, Fisiologia o Medicina, Literatura i Pau) per a aquelles persones que haguessin prestat grans serveis a la humanitat.

Des del 1901, quan es van entregar els primers premis, fins avui, el guardó que ha suscitat més controvèrsies ha estat el de la Pau. Han estat discutits aferrissadament, per posar alguns casos recents, el Nobel a Barack Obama (2009), a Al Gore (2007), a Yasser Arafat i Yitzhak Rabin (1994) i, el que s’acaba d’atorgar al dissident polític xinès Liu Xiaobo.

De vegades, la frontera entre la guerra i la pau és molt difusa.

Aquestes últimes setmanes, la productora Batabat ha estat filmant el testimoni d’un seguit d’àvies –i els seus néts– que han viscut quasi tots els conflictes del segle XX: una o dues guerres, una dictadura i una transició. Elles són les protagonistes d’un programa, ideat per la nostra revista, que s’anomenarà ‘Generacions Sàpiens’. Com a directora de la publicació, em van demanar si podria gravar les introduccions del programa. Res, una entradeta de 30 segons per a cada capítol. Em va semblar molt assumible i que de seguida ho hauríem enllestit. De seguida?

A les quatre de la tarda vaig trobar-me amb en Xavi i l’Alan al Museu d’Història de Catalunya. La idea era gravar cadascuna de les “intros” en un escenari diferent de l’exposició permanent del museu. Vam començar pel capítol dedicat als anys seixanta i em van demanar que em col·loqués al costat d’un Seat 600. Mentre jo memoritzava el text, en Xavi i l’Alan es van dedicar a muntar el plató improvisat. Posa aquí la Z1. No, la 5D, més enllà. Acosta’m el focus, si us plau. El contrallum, millor que els posem al costat del futbolí, no? Provem si s’escolta millor amb el micro sense fils. Baixa la intensitat del ‘dimmer’. Una mica més. Uf, sort dels quarsos. Passa’m el frontal, Alan. Em compres aquest pla, Xavi?

Em van demanar que mirés fixament l’objectiu de la càmera, que sempre he pensat que és un com un forat negre, i que impostés la veu. Sentia de fons com Raimon cantava “Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg” i estava convençuda que s’acoblaria amb el nostre àudio. Em van assegurar que no. Tres quarts d’hora després, començàvem a gravar els primers 30 segons.

Després vindria la preparació del capítol sobre educació en l’època de Cambó i Alfons XIII i en l’època de la República. Asseguda en un banc d’escola, em vaig fixar que en una de les pissarres hi havia escrit el famós “Tanto monta, monta tanto” i, a l’altra, el poema de la vaca cega. De nou, zetes, 5D, proves de focus, llums, contrallums, ‘dimmers’, quarsos… Mitja hora més de muntatge perquè digués tres frases seguides. I, al damunt, en aquesta ocasió, em vaig embarbussar amb una subordinada i ho vam haver de repetir. “Jo no sóc d’eixe món”.

La dificultat -afegida- de la gravació del tercer capítol va ser fer coincidir les meves paraules amb l’audiovisual sobre el No-Do. Jo no podia parlar dels anys durs del franquisme i que, al darrere, ens sortissin les imatges de l’arribada del Floquet de Neu a Barcelona… per exemple.

I així, de localització en localització, vam fer-se les deu de la nit. I encara ens faltaven gravar dos capítols més. Però ho vam deixar per a l’endemà. Jo cada vegada tenia menys veu i en Xavi i l’Alan –que són uns grans perfeccionistes i uns excel·lents professionals– ja no aconseguien fer plans que els agradessin. Cal dir que els responsables del Museu d’Història van tenir una paciència infinita amb nosaltres. I des d’aquí m’agradaria agrair-los-ho.

El principal tresor de l’Ateneu Barcelonès és, sens dubte, la seva biblioteca. Primer, perquè els 300.000 volums de què disposen de totes les temàtiques constitueixen un fons patrimonial d’excepció, i, segon, perquè des de la seva acurada remodelació, l’arquitectura de Jujol o els frescos mitològics del pintor Francesc Pla, ‘el Vigatà’, encara llueixen més.

Ara, l’Ateneu ha engegat una campanya popular per apadrinar els incunables de la seva biblioteca que necessiten amb més urgència ser restaurats, i així assegurar-ne la conservació. Em sembla una bona iniciativa, igual que, en el seu moment, vaig considerar un encert la insòlita campanya de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu d’apadrinar paraules catalanes (des d’’enraonar’ fins a ‘mesell’) que haguessin caigut en desús.

O sigui, que si voleu salvaguardar ‘Cronica universal del principat de Cathalunya’, de Jeroni Pujades, o el ‘Manifiesto de la fidelidad catalana…’, de Francesc Martí i Viladamor, entre molts altres, a l’Ateneu us explicaran com fer-ho.

Dels 365 dies de l’any, quan hi ha més trànsit per internet a l’Estat espanyol i la xarxa, literalment, es col·lapsa, és el 22 de desembre al voltant de les 11 del matí. Quan ja ha sortit el número de la grossa i la majoria de gent ja sap que no els ha tocat, però igualment es connecta per veure si la sort els ha deixat algun bocí. Amb aquesta anècdota començava la conferència sobre periodisme digital Ramón Salaverría, professor de la Universitat de Navarra i un dels principals experts de l’Estat en el que podríem anomenar “ciberperiodisme”.

Al llarg de la conferència, Salaverría va fer un repàs als conceptes bàsics del mitjà ‘online’, va deixar apuntades les seves múltiples potencialitats tecnològiques i va posar uns quants exemples –i contraexemples– del món 2.0. L’exemple del magnífic infogràfic sobre el canvi climàtic d’Euskal Irrati Telebista; la qualitat dels comentaris del web de la BBC –on els mateixos periodistes es dediquen a verificar les informacions–, o la hibridació de les tècniques dels videojocs amb el periodisme –imprescindible el llibre ‘Newsgame’, de Ian Bogos– van ser alguns dels aspectes més destacats de la sessió i que, a alguns, ens van fer obrir la ment.

Més enllà de constatar que la famosa piràmide invertida ha deixat de tenir sentit i que ara un titular és un enllaç que desplega noves possibilitats, la conclusió va ser que, en periodisme digital, encara som a les beceroles. “Ara ja no es pot anar a cobrir una notícia amb un bloc i un bolígraf”, va comentar Salaverría enmig d’una cinquantena de periodistes, la majoria dels quals anàvem amb un bloc i un bolígraf. Només uns quants, estratègicament situats a les primeres files, lluïen un flamant iPad.

Ahir es va presentar a l’espai Betúlia de Badalona ‘El secret del meu turbant’, la història real de l’afganesa Nàdia Ghulam al Kabul dels talibans, escrita per la col·laboradora de SÀPIENS, Agnès Rotger, i mereixedora del premi Prudenci Bertrana d’enguany.

Tots sabem que la història l’escriuen els vencedors, però afortunadament, sempre hi ha esquerdes per heroïnes anònimes com les nàdies i per persones com l’Agnès que tenen la sensibilitat de localitzar-les. Tot i els patiments físics i psíquics de la protagonista, i a pesar de les humiliacions que pateix al llarg dels capítols, a la Nàdia no l’abandona mai una espècie de clarividència: que només podrà sortir d’aquell cercle viciós accedint a l’educació. Que serà l’accés a la cultura, el que li donarà l’anhelada llibertat.

La història d’aquesta afganesa és tant potent que espero que no amagui l’exercici literari magistral de Rotger que hi ha al darrere. Llegint el llibre m’adono que es compleixen un bon grapat de les virtuts que l’escriptor italià Italo Calvino enumera quan parla de la literatura del futur. Lleugeresa: sense ser confosa amb frivolitat. Exactitud: trobar el mot just per a cada frase. Solidesa estructural. I una altra virtut que se’m va difícil de conceptualitzar amb un adjectiu: no vol condensar tot el saber de l’univers en tres-centes pàgines.

Només vol explicar una història.

El comte de Carnarvon, George E.S.M. Herbert, va morir d’una estranya malaltia el 1923, després d’entrar a la tomba de Tutankamon. Altres membres de l’equip que van participar en l’aventura també van morir poc després de malalties misterioses. Durant anys es va parlar d’una maledicció, fins que un epidemiòleg britànic, Geoffrey Dean, va descobrir que la causa més probable de la mort de l’aristòcrata anglès que va finançar l’expedició hauria estat una septicèmia causada per una picada de mosquit infectat. Així i tot, hi ha qui ha seguit donant arguments a la teoria de la maledicció.

Sempre que entro al Museu Egipci de Barcelona, i ho faig sovint, m’envaeix una sensació de benedicció faraònica. Si els reis i reines d’una de les civilitzacions més fascinants de l’antiguitat poguessin dir-hi la seva, no m’estranyaria que estiguessin encantats de veure el seu llegat en un museu modern, acollidor i extremament divulgatiu. De fet, la meva visita va coincidir amb la d’una escola –en reben una o dues cada dia–, i els nens estaven tan fascinats per les màscares funeràries i els vasos canopis, com pel Playmobil de l’esfinx amb mòmia incorporada que venen a la botiga adjacent.

Si encara no heu tingut l’oportunitat de visitar l’exposició sobre ‘Els secrets del Museu Egipci‘, busqueu un forat i aneu-hi. Es tracta d’una mostra inèdita de les darreres adquisicions de la Fundació Jordi Clos en què es destaquen diversos aspectes de la vida quotidiana i el món funerari de l’antiga civilització. En sortireu… beneïts.

Coincidint amb l’elecció de l’Acadèmia espanyola de la pel·lícula Pa negre per anar als Oscar,
recuperem un post publicat la tardor passada sobre el film, mentre li desitgem molta sort!

El pa que es donava a l’època del racionament era una massa immenjable, sense ànima i sense virtuts. Però el que retrata Agustí Villaronga an ‘Pa negre’ –una de les millors pel·lícules catalanes dels últims anys– va molt més enllà de les penúries alimentàries de la Catalunya rural dels anys quaranta. És un retrat descarnat de la misèria moral de vencedors i vençuts.

El film s’allunya dels tòpics narratius habituals i, obviant el discurs ideològic, se centra en les emocions. Unes emocions locals –els rodatges s’han fet a Tavertet, Manlleu i els boscos del Tagamanent; els actors parlen un accent vigatà coherent amb el lèxic de l’època i la zona– que es poden universalitzar. Més o menys com passava amb ‘La cinta blanca’ de Michael Haneke, una faula colpidora sobre les arrels del nazisme a través d’uns misteriosos incidents ocorreguts en un petit poble protestant d’Alemanya a la primeria del segle XX. Ambdues pel·lícules tenen nombroses similituds, més enllà de tractar-se de drames rurals en què les atrocitats dels grans acaben influint els nens. Fins i tot hi ha algunes imatges gairebé idèntiques entre els dos films, com l’obsessió pels ocells engabiats, metàfora de les ganes de volar dels personatges.

Igual que ‘La cinta blanca’, ‘Pa negre’ té la qualitat necessària per ser candidata a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa –esperem que la institució que fa les nominacions pensi el mateix. I és que la cultura catalana té nivell suficient per anar pel món amb una entitat pròpia. Culturalment, fa molt temps que som un país independent.

La Història, d’una manera o altra, sempre acaba irrompent en les campanyes electorals. De vegades és només un breu en un diari local; d’altres, ocupa grans titulars. La setmana passada vaig llegir amb estupefacció una entrevista a Baltasar de Casanova Habsburg-Lothringen, el número dos de la llista de Ciutadans a Lleida. En l’entrevista, aquest descendent de Rafael Casanova  —la seva carta de presentació diu que és membre de la casa reial dels Habsburg, marquès d’Elx i nét de l’últim descendent de l’imperi austrohongarès, entre altres títols— assegurava que si el conseller en cap de Barcelona el 1714 visqués a la Catalunya actual, simpatitzaria amb Ciutadans.

De la mateixa manera que ratlla el ridícul elucubrar què votaria una de les icones del nacionalisme català en aquestes eleccions autonòmiques, també em va semblar desencertat que, en les darreres eleccions europees, se li retragués a Aleix Vidal Quadras que la seva família, al segle XIX, es dediqués a una activitat tan poc ètica com el tràfic d’esclaus. D’acord que tots som producte dels nostres avantpassats, però recórrer a l’arbre genealògic per justificar accions presents o per assotar els contrincants és desviar l’atenció dels temes que haurien de preocupar-nos. Un debat d’idees i de programes de debò.

Arsèguel

La nostra història entre els segles XVI i XVII es pot llegir de múltiples maneres, però mai amb avorriment. Les guerres, la fam, les injustícies feudals van abocar molts homes a viure al marge de la llei i, consegüentment, el soroll del pedrenyal (escopeta curta que es disparava amb pedres fogueres i era més manejable que el trabuc) es va fer sentir –i molt!– per la Catalunya de muntanya.

El passat cap de setmana van tenir lloc a Bellver de Cerdanya les primeres Jornades Internacionals sobre Bandolers, dirigides pel professor d’Història Moderna de la UB Àngel Casals, i en la qual la revista SÀPIENS col·laborava. Tot i que el bandolerisme és un dels temes més revisats per la nostra historiografia, aquestes jornades van tenir l’encert de comparar el fenomen amb el d’altres països i èpoques, i posar en comú els resultats. Casals és del parer que, per entendre els conflictes territorials i socials, se n’ha d’analitzar la manifestació més contundent, la violència, i les seves múltiples expressions.

No és casual tampoc que les jornades es desenvolupessin a Bellver. La Cerdanya i, més concretament, el castell d’Arsèguel, fou el nucli originari de la lluita entre dues famílies aristocràtiques enemistades: la família Cadell i la del senyor de Nyer –els anomenats ‘nyerros’. El que passaria a Arsèguel transformaria el país, a causa de les ramificacions del moviment bandoler per tot Catalunya.

En nom del cristianisme s’han comès tantes atrocitats, que no és estrany que, a molts, els generi anticossos. En nom seu s’han declarat guerres injustificables (les croades, la guerra dels Trenta Anys…), s’han instaurant tribunals infames com el de la Inquisició, s’ha perseguit la ciència (Copèrnic o Galileu) i s’ha oprimit la llibertat de pensament. Sense oblidar-nos de les complicitats amb el nazisme i el feixisme, o d’escàndols que encara avui cuegen i que haurien de fer trontollar el pal·li.
Però seria injust quedar-nos només amb les ombres i eludir el pòsit històric i cultural que atresora i que ha conformat els pilars de la societat occidental actual. No s’ha d’oblidar que el cristianisme, que es va començar a propagar en l’època de l’imperi romà, es va caracteritzar des d’un primer moment per l’eliminació de les barreres ètniques, va preocupar-se per als menys afavorits i va tractar dignament les dones. Tot això en contrast amb un imperi Romà clarament dividit entre els rics i els pobres, entre els homes lliures i els esclaus, entres els homes i les dones. Més endavant, i ja convertida en una doctrina hegemònica, el cristianisme suavitzaria l’embranzida bàrbara i tindria, en molts indrets, una influència civilitzadora.
La visita del Papa a Barcelona coincideix amb un moment de gran laïcitat per part de les noves generacions —una laïcitat que augmenta cada vegada que el pontífex fa declaracions sobre l’ús del preservatiu o de l’homosexualitat. És clar que això no és exclusiu del cristianisme. Un dels principals experts en budisme de l’Estat espanyol, Ramon N. Prats, a qui vàrem entrevistar en el passat número de SÀPIENS, explicava que els joves dels països històricament budistes també s’estan apartant de les doctrines del príncep Siddhartha Gautama; i estudis recents revelen que els japonesos s’estan allunyant progressivament de la tradició zen.
Al costat dels que es defineixen com a laics i d’aquells que pugnen per fer-se una religió a mida, es trobem els que encara no han perdut el sentit de transcendència. Entre aquests darrers hi ha l’escriptor valencià Joan Francesc Mira, l’home que s’ha atrevit a traduir la paraula de Déu. Sosté Mira: “No puc arribar a ser tant racional com per dir que Déu no existeix. Tampoc puc prescindir tant de la raó com per assegurar el contrari”.