La ciutat de les tres muralles

dimecres, 22/08/2012 (Clàudia Pujol)

Hi havia moltes maneres de plantejar-nos un Sàpiens monogràfic sobre la història de Barcelona. Podíem fer-lo cronològic o temàtic, donar més relleu a la vida política i econòmica, posar l’accent a les transformacions socials i urbanístiques, donar veu als seus principals protagonistes i gestes… Al final, i conscients que en setanta-sis pàgines no es pot explicar tot, vam decidir amb l’historiador Jaume Sobrequés, l’assessor general del dossier, prioritzar les aportacions de cada moment històric.

I entendre que Barcelona no existiria si l’emperador August no l’hagués fundada, que no tindríem la Generalitat sense Pere el Cerimoniós, que sense la mentalitat internacional de molts catalans l’expansió mercantil de l’edat mitjana no hauria estat possible o que sense les indianes probablement Barcelona no seria avui una de les grans ciutats d’Europa.

El dossier comença i acaba amb les muralles, des de la construcció fins al segle I aC, quan l’urbs va rebre la denominació de colònia, fins al seu enderrocament, a mitjan segle XIX. Poques ciutats han tingut una història tan lligada a les seves muralles com Barcelona. La muralla d’època romana explica la supervivència de la ciutat durant la crisi de l’Imperi, les invasions visigodes, l’arribada d’Almansur i les conquestes dels francs. Però també explica com aquest cinturó va donar seguretat als comtes de Barcelona perquè construïssin una veritable ciutat estat, que acabaria esdevenint el centre de la Mediterrània.

Les dues ampliacions de la muralla, en l’època de Jaume I i en temps de l’estil gòtic, permeten comprendre, d’una banda, el creixement de la Barcelona comtal, i de l’altra, la necessitat de protegir la ciutat de les continuades escomeses i els setges exteriors, sobretot francesos i espanyols, i també dels conflictes sovintejats entre el rei i la noblesa.

El manteniment d’aquest cinturó durant tota l’edat moderna és una simbòlica demostració de la ciutat captiva, sotmesa i vigilada per la Ciutadella i pel castell de Montjuïc. De la mateixa manera que la lluita per enderrocar les muralles del segle XIX palesa tant el creixement demogràfic revolucionari del segle XVIII i les necessitats urbanístiques que duia implícit, com la força d’uns moviments socials que denunciaven la insalubritat d’una ciutat que s’havia convertit en una olla de pressió.

Moltes coses han canviat en dos mil anys d’història, des d’aquella colònia romana de deu hectàrees fundada en una fèrtil plana i envoltada d’aiguamolls fins a la gran metròpoli d’avui, de gairebé mil hectàrees. Però una cosa es manté inalterable: si sobreposem un plànol de la Bàrcino romana al Barri Gòtic actual observarem que el centre de poder ha romàs inalterable. El cardo i el decumanus que confluïen al fòrum condueixen avui a la plaça de Sant Jaume.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del Sàpiens del mes de setembre

Quan el poble va dir prou!

dimecres, 25/07/2012 (Clàudia Pujol)

Més de dos-cents cinquanta anys abans que els revolucionaris francesos prenguessin la Bastilla, al País Valencià es va produir un episodi amb moltes similituds, la revolta de les Germanies —considerada per nombrosos especialistes com la primera revolució moderna de la història, i a la qual dediquem un ampli reportatge en aquest número de la revista. El que demanaven els agermanats, sobretot menestrals i petits burgesos, en la seva pugna contra la noblesa, perfectament podria resumir-se en tres paraules que esdevindrien el lema nacional de França: llibertat, igualtat i fraternitat.

El que més em fascina de les dues revolucions, que, com saben, acaben de manera ben diferent, és la relació que s’estableix entre el poble i la figura —inqüestionable— del rei. Els agermanats podien alçar-se en armes contra els nobles o els oligarques, però no contra Carles I. Només la manca de legitimitat del rei podria justificar-ne la subversió. I això és exactament el que va passar. En la fase de més radicalitat de la Germania, va aparèixer a Xàtiva i a Alzira un misteriós personatge, l’Encobert, que es presentava com el nét de Ferran el Catòlic, prometent una societat més igualitària i que els agermanats van reconèixer i seguir com si es tractés del flautista d’Hamelín. Aleshores ja es veia venir que Carles I els acabaria donant l’esquena…

És clar que l’exemple més paradigmàtic que “el rei no podia ser dolent” es va donar a la Revolució Francesa. Després de la presa de la Bastilla, els revolucionaris van trigar quatre anys —quatre!— a executar Lluís XVI i Maria Antonieta i només ho van fer després de la fugida de Varennes, quan va ser impossible pretendre justificar que la revolució s’havia dut a terme amb el consentiment del rei. Algun dia haurem de dedicar un article a la decisiva nit del 20 al 21 de juny del 1791, quan el monarca i la seva família marxen a París d’incògnit perquè temen cada vegada més per la seva vida. Hi ha qui creu, a més de Napoleó, que si aquesta escapada no s’hagués produït, a França encara avui hi hauria un rei.

En qualsevol cas, la reconstrucció d’El final de l’escapada dels reis de França, disfressats, amb el carruatge, les donzelles, els delfins, els cavalls i els hússars que no arriben —o que arriben mitja hora massa tard— és un quadre molt revelador d’un període en què s’intenta deixar enrere l’Antic Règim i implantar un món millor, que ben bé ningú no sap com s’ha de definir. I, en aquell moment, apareixen tots els personatges habituals en les cruïlles de la història: els que esperen un futur millor, els que ja enyoren els temps passats, la incertesa dels qui tenen molt per conservar i la ràbia i l’acritud dels qui mai no poden decidir. Més o menys com ara.

 

Publicat a la secció ‘El retrovisor’ del número 119 del SÀPIENS (agost 2012)

La llista negra de l’antifranquisme

dimarts, 26/06/2012 (Clàudia Pujol)

En el número de juliol del Sàpiens publiquem la llista policial més extensa i detallada que s’ha trobat mai a Catalunya de l’antifranquisme. 462 noms d’activistes, de totes les edats i ideologies, que es movien en les aigües secretes d’allò que anomenem clandestinitat. El primer que es desprèn d’aquesta llista, elaborada per la Brigada d’Investigació Social de Barcelona el gener del 1969, poc després que es declarés l’estat d’excepció, és que la policia franquista tenia tots els sospitosos habituals perfectament localitzats per si se’ls havia d’anar a detenir —en les fitxes hi ha fins i tot les adreces. Si en alguna cosa excel·leixen les dictadures totalitàries com la franquista, és en el control de la informació.

Fa uns mesos el jove historiador Albert Planas ens va ensenyar les llistes que havia trobat a l’Arxiu del Govern Civil de Barcelona. Després d’estar-nos una bona estona buscant presències remarcables (moltes) i absències significatives (poques), amb la Sònia Casas ens vam entretenir a fullejar la relació d’artistes i intel·lectuals. Veure els noms d’Espriu, Pedrolo, Capmany, Tàpies… ens va recordar La vida dels altres, l’excel·lent pel·lícula alemanya que denuncia el totalitarisme a l’RDA uns anys abans de la caiguda del mur de Berlín. I vam decidir que si el fil conductor del film era un funcionari de l’Stasi, la totpoderosa policia secreta del règim comunista, expert en la tasca d’espiar dissidents, a qui encarreguen la missió de vigilar un escriptor subversiu i la seva parella, el fil conductor del nostre reportatge seria un funcionari franquista sense nom, una Olivetti verda i un Ducados.

Per a aquest funcionari sense nom, devia de ser molt decebedor comprovar que els noms que teclejava no tenien res a veure amb els opositors dels primers anys de la dictadura. Era evident que l’exili forçós i la ferotge repressió dels anys quaranta i cinquanta havien aconseguit desarticular tot el sistema de partits, de sindicats, d’associacions… anterior. Però aquella llista negra feia emergir una nova fornada de militants antifranquistes que exigien el retorn de la llibertat i la democràcia. Molts dels que apareixen a les llistes ni tan sols es coneixien entre ells, però tots contribuïren a anar erosionant el règim fins al seu final.

Més enllà de les anècdotes d’alguns dels entrevistats (les corredisses amb la sotana del capellà Frederic Prieto, la fuga de l’aleshores dirigent de CCOO José Luis López Bulla o l’activisme de l’actual conseller d’Economia, Andreu Mas Colell), esperem que trobeu interessant aquesta radiografia d’un dels moments més tensos de la dictadura. Un moment en què almenys 462 persones se n’anaven a dormir amb una orella connectada al timbre, tement ser desvetllats a una hora intempestiva, tal com cantava Maria del Mar Bonet: “Què volen aquesta gent que truca de matinada?”.

Publicat en la secció “El retrovisor” del Sàpiens 118 (juliol 2012)

El tresor cartogràfic de Catalunya

dijous, 14/06/2012 (Clàudia Pujol)

Fins a finals del segle XVIII no hi va haver mapes de Catalunya fets per autors catalans. I malgrat això, Catalunya conserva una important representació cartogràfica, elaborada per cartògrafs europeus que, per motius generalment militars, van rebre dels seus respectius governs l’encàrrec d’elaborar mapes del Principat. Aquest treball foraster ens ha llegat una valuosa col·lecció de mapes impresos a partir del segle XVII.

Així ho recorda el catedràtic d’Història Jaume Sobrequés en el pròleg d’El tresor cartogràfic de Catalunya, una exquisida novetat de bibliòfil de l’Editorial Base, que ha anat a cura del president de l‘Associació de Bibliòfils de Catalunya, Jordi Estruga. L’estudi d’Estruga s’inscriu en la millor tradició cartogràfica del nostre país, que va començar Ignasi M. Colomer, mossèn mapa, i el seu recull Els cent primers mapes del Principat de Catalunya, entre d’altres.

És una bona notícia que, amb els temps que corren, l’Editorial Base aposti per a una obra d’aquesta envergadura. Una edició limitada de 65 reproduccions facsímil de gran qualitat i a mida natural dels mapes més antics de Catalunya. Entre les perles d’aquesta edició limitada hi ha el primer mapa estampat de Catalunya (1605) i el primer mapa estampat a Catalunya (1686) –la preposició aquí és determinant–, o la primera representació de la divisió de vegueries de Catalunya (1660).

El Villarroel del setge de Sarajevo

dimecres, 30/05/2012 (Clàudia Pujol)

Si Antoni de Villarroel va ser el militar castellà que, després de servir Felip V, va passar-se a la causa austriacista i acabà organitzant l’heroica defensa de Barcelona durant el setge del 1713-14, Jovan Divjak va ser el militar serbi que, després de formar part de l’Exèrcit iugoslau, va abandonar-lo per lluitar al costat de les forces bòsnies i acabà organitzant l’heroica defensa de Sarajevo durant el setge del 1992-96.

En un viatge recent a la capital de Bòsnia i Hercegovina, i gràcies a les gestions de Manel Vila, el tècnic de l’Ajuntament de Barcelona responsable de les relacions amb Sarajevo, vaig poder entrevistar Divjak. Mentre l’exgeneral em parlava del coratge dels sarajevians per intentar fer vida normal sota les bombes, jo pensava en les últimes recerques de l’historiador Albert Garcia Espuche, sobre el dinamisme de la Barcelona del 1714 i, per exemple, la seva ininterrompuda activitat notarial. Com els notaris es jugaven la vida fent capítols matrimonials o inventaris; unes accions prescindibles en cas de conflicte extrem, però que hem d’entendre com a actes de fidelitat a uns costums socials i culturals.

En la Sarajevo assetjada, em recorda l’exgeneral, alguns ciutadans impulsaren un concurs de bellesa, durant el qual les participants desplegaren una pancarta amb un Don’t let them kill us. Per això van fer Bono i U2 la cançó Miss Sarajevo. També em recorda que, en ple caos, Susan Sontag va dirigir la seva versió de Tot esperant Godot de Samuel Beckett. És clar que tant l’argument de l’obra (dos vagabunds que esperen al costat del camí a un tal Godot, amb qui potser tenen una cita), com el seu missatge (l’absurd i la manca de significat de l’existència) devien contrastar força amb l’esperit d’uns ciutadans que no pensaven capitular.

Divjak també em parla del músic Vedran Samjlovic. Quan els atacs de les milícies sèrbies ho permetien, el primer violoncel·lista del Teatre de l’Òpera s’asseia enmig de la runa en què s’havia convertit la prestigiosa Biblioteca de Sarajevo i començava a interpretar l’Adagio d’Albinoni. Era la seva particular crida a la pau i a la reconciliació amb aquells que volien fer cendres del passat (amb la destrucció de la Biblioteca) i del futur (amb l’assassinat de més de 1.600 nens) de la Bòsnia multiètnica. Hi ha qui diu que, als franctiradors, se’ls pagava el doble per cada nen mort, però Divjak ni m’ho confirma ni m’ho desmenteix.

En qualsevol cas, l’elevat percentatge de nens morts en el setge quedava palès en la Sarajevo red line, el muntatge que el director de teatre Haris Pasovic va realitzar pel 20è aniversari de l’inici de la guerra. 11.541 cadires vermelles buides al llarg de l’avinguda del Mariscal Tito, un miler de les quals eren de petites dimensions. Només l’Art (en majúscules) és capaç d’emocionar així.

Publicat en la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens de juny

Llegeix l’entrevista a Jovan Divjak

La memòria es declina sempre en present

dilluns, 21/05/2012 (Clàudia Pujol)

Amb aquesta cita de l’historiador italià Enzo Traverso comença el llibre de Francesc-Marc Álvaro Entre la mentida i l’oblit. Una reflexió interessant, i en alguns moments agosarada i fins i tot controvertida, sobre diversos casos relacionats amb la memòria històrica, o millor dit, la memòria col·lectiva. Álvaro argumenta que, precisament, allò que defineix la paraula memòria és una elaboració fràgil del passat que combina record, oblit i sovint, desfiguració.

En el llibre apareixen casos de memòria col·lectiva catalana i mundial recents, hàbilment combinats amb exemples extrets de la literatura o el cinema. Perquè per entendre el passat, la recreació dels colors, les temperatures i les atmosferes —allò que Kapuscinski anomenava imponderabilia— és important. Quan els supervivents de les grans atrocitats del segle XX ja no hi siguin per explicar-nos-ho, aleshores la Guerra Civil i la IIGM ens seran tan llunyanes com ara ho són les croades a Terra Santa o la Santa Inquisició.

El periodista és del parer que “estudiar el passat no et vacuna contra l’estupidesa i el fanatisme, però sí que redueix el seu impacte sobre la vida col·lectiva”. El que el preocupa és l’ús interessat del passat, i posa nombrosos exemples, que comencen per Garzón, segueixen per Rouco Varela i, fins i tot, esquitxen els ferrocarrils francesos. Al jutge més conegut de l’Estat espanyol, Álvaro li retreu que no hagi inclòs entre les víctimes del franquisme, “a qui diu defensar” la llengua i la cultura catalanes i li recomana, per si li falta alguna prova, la lectura de L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, del desaparegut Josep Benet.

No menys incisiu és amb el president de la Conferència Episcopal Espanyola, que per una banda s’omple la boca que “a vegades cal saber oblidar, no per ignorància o covardia, sinó en virtut d’una voluntat de reconciliació” i, per l’altra, segueix amb la política de beatificacions i, molt més greu que això, s’entesta a revisar la història de manera que sigui possible justificar l’aixecament militar i relativitzar la repressió dels quaranta anys de dictadura.

I al costat dels que tergiversen la història, hi ha els qui n’intenten treure partit. Molts de vosaltres recordareu que fa relativament poc la companyia francesa de ferrocarrils, la SNCF, va demanar disculpes per la seva participació en la deportació de milers de jueus de França a Alemanya durant la IIGM. Fins i tot, a la nostra revista, li vam posar un polze amunt (que ve a ser un “semàfor verd”). Doncs més tard, ens vam assabentar que si van entonar aquest mea culpa històric setanta anys després va ser perquè la SNCF es jugava la construcció de dos trens d’alta velocitat a Califòrnia i a Florida, i que diverses organitzacions jueves americanes van pressionar la companyia francesa perquè fes aquest gest simbòlic.

El laberint de la memòria col·lectiva és molt complex i, com a tal, molt fàcil d’instrumentalitzar. I en trobem exemples cada dos per tres entre els partidaris i els detractors de la reobertura de fosses, entre els partidaris i els detractors de la retirada dels símbols de l’etapa franquista, entre els partidaris i els detractors de l’anulació de judicis infames… I, de vegades, tot i les bones intencions, l’excés de zel d’uns i altres acaba creant l’efecte contrari al perseguit.

Els últims testimonis

dimecres, 2/05/2012 (Clàudia Pujol)

El meu avi va ser un dels 30.000 biberons cridats a files pel president de la Segona República Espanyola, Manuel Azaña. En teoria només havia de cobrir tasques auxiliars, però l’estiu del 1938 ja participava en la batalla de l’Ebre. Li havia sentit comentar que el primer dia al front ja va perdre la major part de dents per culpa d’una granada. Aleshores tenia disset anys. Els divuit els va complir al camp de concentració d’Argelers.

A mi m’hauria agradat que m’expliqués com es lluitava dins d’una trinxera, si hi havia camaraderia entre els companys, si havia passat por, si tenia malsons. Però ell solia desviar la conversa cap a temes més alegres, com si protegint-me de la barbàrie, la barbàrie desaparegués. Tot i que fa vuit anys que va morir, encara el recordo amb una corbata nuada al coll i un jersei de llana, fes fred o fes calor. Jo sempre vaig atribuir el jersei al fet que el fred de les nits al ras li havia calat fins al moll de l’os. I la corbata, a la dignitat que volien, endebades, que perdés a Argelers.

Hi ha qui intenta superar el dolor, parlant-ne tan poc com sigui possible, com el meu avi, i d’altres que ho fan optant per la memòria, com alguns dels testimonis dels fets de Maig que entrevistem en aquest número del Sàpiens, o com la Neus Català, que acaba de publicar Un cel de plom (Ara Llibres), la seva biografia novel·lada, amb un tacte exquisit, per Carme Martí.

Des del captiveri en una presó de Llemotges fins als quinze mesos de reclusió en dos camps d’extermini, Ravensbrück i Holleischen, Català decideix que sobreviurà per poder relatar al món la seva experiència, que és l’experiència dels milers de dones deportades. I per aconseguir retenir-ho, no es perdrà cap detall d’unes escenes on allò que un voldria seria tancar els ulls: els trens de la mort, la companya electrocutada en un filat, l’home penjat d’un arbre el dia de Nadal, els treballs infrahumans, les sabates de fusta que nafren els peus, la sopa que fa venir descomposició, les humiliacions ginecològiques, la set permanent, les fuetades, els extenuats recomptes sota l’aiguaneu… “Les cendres de Ravensbrück érem nosaltres”.

Si un episodi resumeix la victòria moral de les deportades és quan són obligades a fabricar bales per a l’enemic i elles decideixen esmerçar tots els seus esforços per sabotejar-les. Saben que qualsevol cosa barrejada amb la pólvora les inutilitza, i quan ja no els queda saliva, se les enginyen, amb el risc que això comporta, per posar-hi una gota d’oli de les màquines o un trosset d’ala de mosca. Aconsegueixen que moltes bales surtin defectuoses i les tornin al taller disminuint-ne considerablement la producció. Com hàbils i coratjoses Penèlopes. Mentre resen, les creients. Mentre canten per dins, les que no tenen fe. Una magistral lliçó d’humanitat des de l’infern.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 116 (maig 2012) del SÀPIENS

Quan sortir al carrer era com jugar a la ruleta russa

dijous, 19/04/2012 (Clàudia Pujol)

Fa un parell de setmanes, coincidint amb els actes de commemoració del 20è aniversari de la fi de la guerra a Bòsnia i Hercegovina, vaig posar, per primer cop, els peus a Sarajevo, una ciutat que respira com poques la història de la Vella Europa. Durant més de cinc segles van conviure-hi pacíficament diferents ètnies i religions, fins que la mort de Tito —que, amb les seves llums i ombres va ser un factor de cohesió de l’antiga Iugoslàvia— i la caiguda del mur de Berlín ho va precipitar tot. Sembla bastant unànime entre els historiadors l’anàlisi que la desintegració de Iugoslàvia va començar força abans que Eslovènia, Croàcia i, finalment, Bòsnia Hercegovina sol·licitessin la seva independència.

Per a mi, el més sorprenent va ser que la majoria dels bosnians amb qui vaig tenir ocasió de parlar em fessin la mateixa reflexió: que els mitjans de comunicació, que fins a l’època de Tito havien tingut certa independència —sempre que no es qüestionés ni el mariscal, ni la unitat nacional, ni el socialisme autogestionari, és clar—, havien estat els detonants de la guerra. Amb les seves mentides. Amb els seus prejudicis. Que Slobodan Milosevic a Sèrbia i Franjo Tudjman a Croàcia, sobretot, van convertir els mitjans en instruments de propaganda que van aconseguir enemistar suficientment serbis, croats i musulmans perquè esclatés una guerra civil que va ocasionar 300.000 morts.

Del setge de Sarajevo, que va durar 1260 dies, en recordava sobretot les imatges esgarrifoses de la matança al mercat, que van ser les que van fer reaccionar —massa tard– la comunitat internacional. Però no havia pogut veure fins fa ben poc els estratègics turons on estaven parapetades les unitats paramilitars sèrbies, l’anomenada avinguda dels franctiradors o el túnel que van excavar els ciutadans de Sarajevo sota l’aeroport per intentar abastir-se.

Tampoc no era del tot conscient de l’important paper que havien tingut els mitjans de comunicació, sobretot el diari Oslobodjenje i Ràdio Sarajevo. El diari, que havia nascut durant la II Guerra Mundial i que durant més de quatre dècades va ser l’òrgan oficial del Govern, es va convertir durant el setge en la veu del poble. Tot i que va ser un dels primers edificis a ser bombardejat, uns quants dels seus periodistes van seguir treballant-hi als soterranis amb unes condicions precàries i arriscades. Així el diari va sortir durant cada un dels dies de setge, amb més o menys pàgines, i quan es va acabar el paper blanc, van fer servir el paper de color.

Un cas similar va ser el de Ràdio Sarajevo. Les seves instal·lacions van ser atacades des del principi del setge, amb tot tipus d’artilleria, però alguns dels seus treballadors van decidir jugar-se la vida per anar diàriament a la redacció i seguir sent una finestra al món per a moltes persones que estaven amagades en refugis amb l’única companyia d’un petit transistor.

Ben conscients, uns i altres, que sortir als carrers de Sarajevo, aleshores, era com jugar a la ruleta russa.

Perdedors de Casp… i guanyadors?

dilluns, 2/04/2012 (Clàudia Pujol)

Coincidint amb els sis-cents anys del compromís de Casp, ens ha semblat el moment idoni per revisar un episodi clau del nostre passat. Un episodi que, per la historiografia catalana tradicional, representa la derrota del candidat català més legítim (Jaume d’Urgell) enfront del castellà, en un procés que té uns culpables amb noms i cognoms (Benet XIII —el papa Luna—, Vicenç Ferrer i Ferran d’Antequera). I que, per la historiografia castellana, és un acte d’afirmació pro espanyola, que culmina amb l’elecció d’un membre de la família regnant a Castella.

Ambdues visions, lògicament contraposades, se centren en les conseqüències del pacte, però no en el procés que hi mena, que els asseguro que té tots els ingredients d’una novel·la negra apassionant: intrigues, traïcions, corrupció i aixecaments armats. Tant és així que m’estranya que l’episodi pràcticament no hagi estat novel·lat. Una excepció seria el magnífic O rei o res! de l’escriptor Llorenç Capdevila.

En qualsevol cas, el mèrit, des de Vicens Vives en el segle XX, passant per altres historiadors i fins a Flocel Sabaté avui, ha estat buscar les causes de Casp en l’evolució interna de la Corona d’Aragó, en les lluites de bàndols i en les intencions de l’oligarquia barcelonina en la successió.

D’aquesta relectura, se’n desprèn que el trencament de la unitat catalana va ser un dels factors més decisius en el triomf de Ferran. En altres paraules, que la supeditació de la Corona d’Aragó a interessos d’una dinastia castellana va ser, sobretot, culpa nostra.

Qui va guanyar i qui va perdre a Casp? Tampoc aquesta resposta no és tan clara com tradicionalment se’ns ha explicat. És evident que el gran derrotat va ser Jaume d’Urgell i el seu comtat, que va desaparèixer. El que ja no és tan segur és que guanyés Ferran, Benet XIII i l’oligarquia barcelonina.

La inversió en tropes, suborns i advocats que va fer Ferran per guanyar la Corona no la va recuperar mai —només regnà tres anys i mig: va morir el 1416. El papa Luna, després d’haver apostat decisivament per Ferran, no va rebre el suport reial al concili de Constança i va perdre la tiara papal. I els oligarques, que havien votat pel Trastàmara, perquè es tractava d’un candidat econòmicament fort i políticament manejable, es trobaren que el successor de Ferran, Alfons el Magnànim, no els devia res i els va bandejar.

El que sí que va aconseguir l’oligarquia barcelonina és instaurar el precedent que el rei no ho era per gràcia divina, sinó per elecció de la comunitat; un precedent que seria utilitzat en altres moments, com en la guerra civil catalana. No es pot negar que Ferran va ser “triat per la terra” i que el pactisme arribà amb els Trastàmara a la seva màxima expressió.

 

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del SÀPIENS 115 (abril 2012).

De Cabré a Erik el Belga passant per…

dimecres, 21/03/2012 (Clàudia Pujol)

Amb la proximitat de Sant Jordi torno a estar desbordada d’assaigs o novel·les  històriques que em vindria de gust llegir. Encara no he acabat —ho confesso— el Jo confesso de Jaume Cabré, que ja tinc damunt la taula Les banderes de l’1 d’abril de Toni Vives, Quan érem feliços, de Rafel Nadal, Entre la mentida i l’oblit, de Francesc-Marc Álvaro, o La batalla de l’ou, de Joan de Déu Domènech, sense oblidar-me d’El mercader de Coia Valls, Ciutat d’espies de Jordi Solé, de La metgessa de Barcelona de David Martí, Un cel de plom de Neus Català… M’està agafant una estranya síndrome de lectura no atesa per manca de temps. Suposo que no sóc un espècimen rar i que, a alguns, us passa exactament el mateix que a mi.

En qualsevol cas, l’allau de llibres de novel·la històrica que apareixen les setmanes prèvies de Sant Jordi demostra que és un dels gèneres més reeixits dels últims anys. Sé prou bé que té molts detractors, que consideren que és una manera de camuflar literatura de baixa qualitat –i de vegades, no els falta raó–, però jo crec que és un gènere valuós. Un gènere que ens permet acostar al gran públic períodes o personatges del nostre passat. Sóc del parer que per entendre la història, no n’hi ha prou amb la imprescindible, però freda, recerca en els arxius. Per apassionar-se per la història, també el factor emocional és molt poderós. Com ens deia en Jaume Cabré en una entrevista al Sàpiens “pots aprendre més història llegint una bona novel·la d’Egipte que revisant un tractat acadèmic sobre les innundacions del riu Nil”.

Encara no he acabat d’escriure aquest post que m’arriben les memòries del lladre més famós del món, Erik el Belga, el que ha donat més de sis-cents cops en museus i col·leccions de tot el món –sempre per encàrrec– i que s’ha endut més de sis mil obres d’art. En una entrevista recent explicava que, total, tots els grans museus són fills del lladronici i que ell sempre havia actuat per amor a l’art”. Una expressió que fins ara creia que significava participar en una activitat que no et reportés cap benefici econòmic; però posada en boca d’Erik el Belga, que ha guanyat milers de milions d’euros en el contraban artístic, té tot un altre significat…