El rastre de Primo de Rivera, avui

dimarts, 2/04/2013 (Clàudia Pujol)

Abans que el ministre Wert i abans que el Caudillo, Miguel Primo de Rivera ja va assajar l’espanyolització de Catalunya de moltes maneres  A banda de desmantellar la Mancomunitat, tutelar l’educació i censurar els mitjans de comunicació, els tentacles de Primo es van fer notar en la toponímia, en les arts o en la instrumentalització dels “Exploradores de España“, una mena de boy scouts que no van sobreviure a la fi de la dictadura.

Bé, no van sobreviure com a organització, però els mateixos valors inculcats durant els anys vint als Exploradores els trobarem, una dècada més tard, en les organitzacions juvenils franquistes. I anant més enllà, i sense ànim de ser deterministes, també ens podríem preguntar a quants cognoms il·lustres dels Exploradores podríem seguir la traça a la falangista Frente de Juventudes (anys quaranta), a l’Organización Juvenil Española (anys seixanta) o als actuals membres de les FAES. Ens sorprendria comprovar que a un bon grapat.

Si fem un recorregut per totes les actuacions espanyolitzadores de la dictadura de Primo de Rivera, és evident que moltes han perdurat. Les pintures murals dedicades a les “glorias españolas” del Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, impulsades pel comte del Montseny, encara hi són. Tot el que va establir l’Exposició Internacional del 1929, en clau de la dictadura, està intacte: el Poble Espanyol, el nom de la plaça d’Espanya i el monument a la Raza al seu bell mig. L’avinguda que duu al Palau Nacional es diu, encara, Maria Cristina, i prop hi ha un carrer dedicat al marquès de Foronda, responsable de l’enderrocament de les quatre columnes de Puig i Cadafalch.

Molts dels noms de carrers de Barcelona —i també de la resta de Catalunya— posats durant els anys de Primo de Rivera i consolidats amb el franquisme, encara estan vigents. L’annexió del municipi de Sarrià a Barcelona el 1921 va comportar que s’haguessin de posar una setantena de noms de carrers nous per evitar repeticions. I això va propiciar que les gestes militars espanyoles i els seus protagonistes (des d’Iradier, el Teniente Flomesta o José A. Sangenís fins al Comandante Lanza, Regente Mendieta o el Avión Plus Ultra., entre d’altres) acaparessin una part del nomenclàtor barceloní, i fins avui.

Però més important que el rastre que aquesta dictadura i després la de Franco van deixar a la nostra geografia, és el que van deixar a la nostra consciència. Set anys d’una dictadura i quaranta d’una altra donen per espanyolitzar molts esperits. Tant és així que podríem preguntar-nos: quantes opinions de la població de Catalunya no estan encara avui determinades per aquesta primera onada espanyolitzadora? Diria que moltes.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número 128 (abril 2013) de SÀPIENS.

Catalunya pertany a Espanya? La mentida número onze

divendres, 1/03/2013 (Clàudia Pujol)

Amb el rerefons de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, en què el tema de la independència va irrompre de ple en els debats, han tornat a ressonar els falsos tòpics referents a la nostra història. A alguns deixebles del traspassat Fraga Iribarne els agrada recordar que “Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a volverla a ocupar tantas veces como sea necesario”, però l’estratègia de la majoria de detractors és més subtil: en lloc d’apel·lar a prendre els fusells, intenten fer fracassar el procés català amb tergiversacions com que “Catalunya pertany a Espanya i no té dret a decidir”, que bé podria ser la mentida número onze (les altres deu ja les rebatem en aquest número del Sàpiens).

Catalunya pertany a Espanya? Ara que els escocesos i els catalans mirem cap a l’horitzó del 2014, és interessant constatar com n’és, de diferent, la postura del primer ministre britànic —que accepta el referèndum— de la del president del Govern espanyol —que en nega la possibilitat emparant-se en la Constitució. Convé que també ens fixem que, en el mateix moment històric, uns i altres ens vam unir als nostres regnes respectius de manera ben diferent. L’any 1707 Escòcia va unir-se voluntàriament a Anglaterra formant el Regne Unit de la Gran Bretanya. Mentre que el 1714, Catalunya va ser agregada al Regne de Castella per mer “derecho de conquista”.

Hi ha qui posa aquesta conquesta en el marc d’una Espanya gairebé instaurada per Déu en el moment de la Creació. Aquesta Hispània, romana, visigòtica, que “linda con los Pirineos” i que van consagrar els “Reyes Católicos”, té un escàs suport històric. I és que mentre que la Generalitat existeix des del segle XIV i l’actual és el seu 129è president, la monarquia borbònica espanyola té el seu origen en el segle XVIII i Joan Carles és el seu 10è representant.

Fins i tot davant d’aquestes evidències, hi ha qui pretén diluir els nostres drets històrics amb el pretext que Catalunya no ha estat mai un reialme. Els defensors d’aquesta tesi no tenen en compte, però, que hi ha molts països que com a estat mai no s’han estructurat en monarquies (Suïssa, Finlàndia o els EUA) i que fa segles que són independents.

Els que defensen el vincle indissoluble ho fan també emparats en la idea que els mapes són inqüestionables… i la realitat ens demostra el contrari. Sense anar més lluny, el segle XX comença amb la caiguda de l’imperi Austrohongarès i acaba amb el desmembrament del soviètic i de Iugoslàvia. I el procés secessionista ha seguit amb les independències de Namíbia (1990), de les illes Marshall i Micronèsia (1991), de Txèquia, Eslovàquia i Eritrea (1993), de Timor Oriental (2002), de Montenegro(2006), de Kosovo (2008), del Sudan del Sud (2011)… i res fa preveure que s’aturi aquí.

 

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número 127 (març) de SÀPIENS.

 

Quan el mal ve… d’Utrecht

dimecres, 30/01/2013 (Clàudia Pujol)

Si reculéssim tres-cents anys enrere, el 1713, a la ciutat holandesa d’Utrecht, ens trobaríem els representats del rei francès Lluís XIV i de la reina Anna d’Anglaterra a punt de rubricar el tractat que posaria fi a la guerra de Successió espanyola. Un tractat en el qual Anglaterra, la principal beneficiada, aconseguia el dret de comerciar amb l’Amèrica espanyola i estratègics enclavaments al Mediterrani (Gibraltar i Menorca); l’Imperi es consolidava al centre i sud d’Europa, tot i haver de renunciar al tron espanyol, i França aconseguia mantenir la seva dinastia a Espanya, però deixava de ser una potència hegemònica al continent.

L’únic punt irresolt d’Utrecht era Catalunya. El problema de les constitucions catalanes havia estat debatut en aquestes negociacions, però les tímides defenses dels representats anglesos (tot i haver-s’hi compromès pel pacte de Gènova) toparen sempre amb la negativa dels ambaixadors espanyols i la solució s’anà ajornant fins que la reina Anna acabà acceptant la cínica promesa de Felip V de “garantir als catalans els privilegis que posseïen els habitants de les dues Castelles, que de tots els pobles d’Espanya són els més estimats del rei catòlic”.

Una de les facetes més interessants d’analitzar en el context de les negociacions d’Utrecht va ser la batalla per l’opinió pública. El ministre conservador Robert Harley es va envoltar d’un equip d’escriptors per tal d’influir en la direcció que interessava al seu partit. Va fitxar, entre d’altres, Daniel Defoe (el futur autor de Robinson Crusoe) i Jonathan Swift (el futur autor d’Els viatges de Gulliver) per transmetre que l’objectiu inicial de la guerra, reduir l’immens poder de França, ja estava assolit i que havia arribat el moment de pactar. Mentre en els salons anglesos es podien llegir aquestes opinions, a França Voltaire publicava la seva oda Sur les malheurs du temps i a la Península les opinions de Felip V eren reflectides a la Gaceta de Madrid i les de l’austriacisme a la Gazeta de Barcelona.

Tres segles després de la pau d’Utrecht, el tractat continua essent notícia en els mitjans espanyols. Cada vegada que es parla de la qüestió de Gibraltar, algun representant del PP o del PSOE aprofita per demanar no la derogació del tractat, però sí la revisió en el seu article número 10 (el referent a la cessió a perpetuïtat d’aquest territori minúscul als anglesos). No parlen, en canvi, de l’article 13, aquell que fa referència a Catalunya. L’altra significativa constatació és que el Govern espanyol cada dos per tres s’entesta a recuperar la sobirania de Gibraltar i, en canvi, mai no hagi reivindicat el territori de la Catalunya del Nord cedit als francesos arran d’un altre tractat, el dels Pirineus, el 1659.

Publicat a la secció ‘El retrovisor’ del número de febrer (126) de SÀPIENS.

Joan Carles I, un bon rei per a Catalunya?

divendres, 21/12/2012 (Clàudia Pujol)

O algun dels reis espanyols, sigui dels Àustria o dels Borbó, ha estat bo per a Catalunya? Tradicionalment, s’ha considerat, tot i que potser de manera excessiva, l’emperador Carles V un bon rei per als catalans perquè va fer de la Mediterrània el seu espai central i fou força respectuós amb les nostres institucions, però no hem d’oblidar que va ser un rei itinerant i absent (revolta de les Germanies) que va acabar abdicant. El seu fill, Felip II, que va fixar alguns elements clau de l’imperi Espanyol, fou qui empresonà els diputats de la Generalitat perquè no volien sotmetre’s a la Inquisició i va intentar castellanitzar l’Església catalana. Felip III va expulsar els moriscos del Regne de València pel temor que poguessin donar suport als otomans en una eventual invasió d’Espanya, ocasionant un drama humà i econòmic sense precedents a l’horta valenciana.

Estalviant-nos la infausta memòria de Felip IV i Felip V —amb els trenta-cinc anys enmig del regnat de Carles II, la víctima més patètica de l’endogàmia dels Àustria—, podríem pensar que Carles III va ser un bon rei per a Catalunya, ja que va autoritzar als ports catalans de comerciar lliurement amb Amèrica. I així hauria passat a la història si no fos perquè va ser el mateix rei que va prohibir l’escola en català. I què hem de dir del Desitjat, Ferran VII, un rei absolutista, altiu i cínic fins a la fi dels seus dies…?

I Joan Carles I? No podem dir que hagi estat un rei absent, com Carles V: el rei ha tingut una vinculació molt estreta amb el nostre país. Joan Carles I no ha donat mai mostres d’una obsessió malaltissa contra Catalunya com Felip V, ni ha estat prepotent com Ferran VII. Per mi el principal error del rei és no haver-se redimit del seu pecat original: ser l’hereu de Franco. Molts catalans (i espanyols) li hauríem agraït que es dissociés del franquisme, condemnant els crims de la dictadura i la repressió lingüística contra la nostra llengua. També ens hauria agradat que hagués utilitzat les seves prerrogatives institucionals per avalar l’Estatut que va aprovar per majoria el Parlament de Catalunya, en lloc de rentar-se’n les mans.

No són temps de discutir de “galgos y podencos” (o sigui, no són temps per discutir de coses intranscendents), va ser la resposta de la Casa Reial davant la demanda, recent, de més sobirania del poble català. Que lluny queda el primer discurs del rei al Saló del Tinell de Barcelona en què es reivindicava hereu dels comtes de Barcelona i els reis de la corona catalanoaragonesa i enaltia l’afecció dels catalans a la seva llibertat.

Tant li costaria repetir la frase que el seu fill Felip de Borbó va dir al Parlament de Catalunya l’any 1990: “Els catalans seran allò que vulguin ser”? És clar que quan el príncep d’Astúries va pronunciar aquesta frase els catalans encara no havíem decidit si volíem ser galgos o podencos.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número 125 de SÀPIENS (gener 2013)

De Langdon-Davies a Vicenç Ferrer

dijous, 22/11/2012 (Clàudia Pujol)

La primera contesa en què es va bombardejar, indiscriminadament i sistemàtica, la població civil a Europa va ser en la Guerra Civil Espanyola. El primer cop que es van efectuar evacuacions infantils organitzades per allunyar els nens de la primera línia de foc va ser en la Guerra Civil Espanyola. El primer cop que hi va haver un exili massiu de refugiats al segle XX va ser en la Guerra Civil Espanyola. I, des d’aquest número també sabem que el primer cop que es va crear una xarxa d’apadrinament de nens al món va ser durant la Guerra Civil Espanyola.

Ara és habitual que les celebrities del món del cinema o de l’esport duguin a terme iniciatives solidàries, ja sia perquè hi creuen veritablement o perquè ja els va bé com a operació de màrqueting. Per tant, no ens sorprèn veure Angelina Jolie fent campanya contra les mines antipersona a Cambodja, Georges Clooney organitzant una marató per recaptar fons pels damnificats del terratrèmol a Haití o Messi prestant la seva imatge per a un emotiu espot sobre la malaltia de Chagas.

Però quan el periodista britànic instal·lat a Barcelona John Langdon-Davies va fundar el 1937 el Foster Parents Scheme for Children in Spain (Programa de Pares Adoptius per a Nens d’Espanya, Plan) i va convèncer nombrosos ciutadans britànics i americans, famosos i anònims, que fessin de padrins de centenars de nens catalans i espanyols víctimes de la guerra, no hi havia precedents de cap mena. Vicenç Ferrer i la resta d’ONG d’apadrinament de nens encara trigarien uns quants anys a fundar-se.

Al llarg de tres anys d’investigació, que van començar a Sant Feliu de Guíxols amb una entrevista a Patricia Langdon-Davies, la vídua de John, i que van acabar als arxius de la Universitat de Rhode Island (EUA), el periodista Jordi Finestres ha consultat desenes de caixes que no havia consultat mai ningú abans. De fet, ni tan sols la mateixa ONG Plan Internacional, que treballa actualment en seixanta-vuit països gràcies a un milió de padrins, coneixia l’existència d’aquest magne fons.

Després de submergir-se en tota aquesta documentació, Finestres ha pogut reconstruir el projecte solidari de Langdon-Davies i de tres estrangers més (Eric Muggeridge, Nick Barton i Esme Odgers) que van ser els àngels de la guarda dels centenars de nens allotjats en un xalet de Puigcerdà. De tots els moments emotius d’aquesta desconeguda història que publiquem —i n’hi ha molts—, jo em quedo amb dos. El primer: Langdon-Davies es troba a l’estació de tren de Puigcerdà supervisant l’arribada dels primers nens i li crida l’atenció un marrec que no deixa de mirar els combois i que duu una nota a la mà que diu: “Aquest és el José. Jo sóc el seu pare. Sé que em mataran quan caigui Santander, i demano que tot aquell que llegeixi això tingui cura del meu fill”. I el segon: el nen que en lloc de mirar els trens mira els avions que sobrevolen el xalet de Puigcerdà i que està convençut que, en lloc de bombes, porten cartes amb notícies dels seus padrins. Els padrins de la llibertat, com a partir d’ara els anomenarem.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número de desembre (124) de SÀPIENS.

Casp: un exemple de diàleg?

dilluns, 12/11/2012 (Clàudia Pujol)

En una visita recent al poble aragonès de Casp amb motiu del 600 aniversari del compromís, el príncep Felip va aprofitar per lloar el pacte per al qual van arribar catalans, aragonesos i valencians per nomenar rei de la Corona d’Aragó el 1412 al castellà Ferran d’Antequera, de la dinastia dels Trastàmara, després de la mort, dos anys abans, de Martí l’Humà sense descendència. El príncep d’Astúries va qualificar el compromís de Casp d’“exemple de diàleg i consens”, “d’un pacte que va permetre la contintuïtat d’una Corona d’Aragó forta i unida” i de “lliçó de generositat que els espanyols d’avui hem d’aprofiar”.

No va fer cap referència, però, als dos anys d’intrigues, traïcions, corrupció i aixecaments armats que van portar nou compromissaris a asseure’s a Casp i escenificar una votació ja decidida per endavant. Tampoc va mencionar que, amb aquest pacte, el gran derrotat va ser el candidat català, Jaume d’Urgell, i que a partir d’aleshores la Corona d’Aragó estaria supeditada als interessos d’una dinastia castellana.

A Casp, tothom es va cobrir de glòria, des de l’oligarquia barcelonina que va votar pel Trastàmara perquè es tractava d’un candidat econòmicament fort —i ningú no els va pagar els serveis prestats—, fins als aparents guanyadors (Ferran d’Antequera i el papa Luna), que tampoc van poder fruir, per diferents motius, del nou escenari.

En tot cas, que el príncep d’Astúries sàpiga que, per a la major part dels catalans quan se’ns diu que posem un exemple històric de diàleg, en l’últim que pensem és en Casp.

1912, l’any pròdig de les lletres catalanes

dilluns, 5/11/2012 (Clàudia Pujol)

Paraules d’Opòton el Vell, la novel·la d’Avel·lí Artís Gener, Tísner, més ben valorada pels crítics, és una crònica de la conquesta d’Amèrica, però al revés. Són els asteques qui, al final del segle XV, arriben a la Península, concretament a Galícia. I, és clar, des del seu punt de vista, els costums i la forma de vida dels gallecs ratllen l’absurditat. El mateix Tísner admetria que va haver de dissimular la finalitat clarament política del llibre amb el recurs de la trapelleria per poder capejar la censura franquista.

Així, mentre Tísner emprava la fórmula de la ironia i el sarcasme per relativitzar les veritats absolutes i condemnar la imposició d’uns pobles sobre els altres, el seu cunyat, l’excels narrador Pere Calders, apostava per la fantasia i el realisme màgic separant la seva vida de la seva obra, que és el que acaben aconseguint les dictadures, com es plasma en les Cròniques de la veritat oculta.

Per la seva banda, l’escriptor Joan Sales trigaria quinze anys, entre el 1956 i el 1971, a poder publicar completa Incerta glòria, la primera novel·la sobre la guerra civil des del punt de vista dels vençuts. I encara trigaria uns quants anys més a pronunciar l’agut comentari: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”, gairebé convertit en trending topic des del passat Onze de Setembre.

A més de la seva faceta d’escriptors, Sales, Calders i Tísner van ser moltes altres coses i les seves trajectòries professionals i vitals presenten moltes similituds. Tots tres van pouar del món del periodisme i de l’edició; després de la Guerra Civil Espanyola, els tres van exiliar-se a Mèxic —un país que es va mostrar especialment acollidor amb els fugitius de la repressió franquista i al qual mai no agrairem prou la seva solidaritat envers els nostres compatriotes— i els tres, més aviat o més tard, van tornar a Catalunya.

Les diverses iniciatives que l’Àrea de Commemoracions de la Generalitat juntament amb l’Ajuntament de Barcelona han dut a terme enguany per celebrar el centenari del naixement de Sales, Calders i Tísner em fan ser moderadament optimista, ja que no hem d’oblidar que l’any Vicenç Vives, el 2010, o el 50è aniversari de la mort a Mèxic de Lluís Nicolau d’Olwer, el 2011, no van tenir la repercussió que els correspondria per la dimensió dels personatges.

Que ja s’estiguin preparant diverses activitats per commemorar, l’any vinent, el centenari del naixement de l’escriptor Salvador Espriu i que els preparatius per al 300 aniversari del 1714 estiguin en plena efervescència, em fa pensar que potser, a partir d’ara, el record de les grans figures i dels grans fets de la nostra història deixarà de quedar a L’ombra de l’atzavara.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 123 (novembre 2012) del SÀPIENS.

Arrels i ales

dilluns, 22/10/2012 (Clàudia Pujol)

Quan el 2002 va començar la gran aventura de Sàpiens, aleshores capitanejada per l’Eduard Voltas, en Jordi Creus i en Joan Morales, Catalunya ultimava el darrer govern Pujol, a Galícia s’enfonsava el pretrolier Prestige, Garzón emprenia una dura croada contra ETA, França vivia l’ascens de Le Pen, l’Argentina es trobava immersa en la pitjor crisi de la seva història, les imatges de la presa d’ostatges del teatre Dubrovka per part dels guerrillers txetxens donaven la volta al món i Imre Kertész, un supervivent d’Auswitch, guanyava el Nobel de literatura.

Quan el 2002 els ideòlegs de Sàpiens van intentar fer-se un forat al quiosc amb la fórmula rigor històric + atractiu periodístic, no s’imaginaven que la solució de la suma seria: 150.000 lectors mensuals. De la mateixa manera que tampoc no podien intuir que, quan se celebrés el 10è aniversari, el felicitaríem a través de Facebook, Twitter o el WhatsApp.

En aquests deu anys han canviat moltes coses, també en l’àmbit de la història. Actualment, la major part del fons documental del Govern català que els franquistes van requisar i que ha estat seixanta anys a Salamanca reposa a casa nostra, d’on no hauria d’haver sortit mai. Avui, a diferència del que ha passat a l’Estat espanyol —on la gran revisió dels anys del franquisme ha estat un edulcorat Cuéntame—, tenim un mapa amb totes les fosses comunes de la guerra civil a Catalunya i una institució com el Memorial Democràtic, dedicada a la recuperació del nostre passat més recent. I, modestament, tenim… Sàpiens.

Aquest llibre commemoratiu que us hem preparat, amb els millors reportatges que han seleccionat els nostres especialistes i acompanyat dels principals documents que hem anat traient a la llum, és la nostra manera de dir-vos que volem continuar explicant-vos la nostra història durant molts anys més. Si deu anys enrere encara no havíem descobert l’entranyable història de la Maternitat d’Elna, ni trobat a Veneçuela l’advocat defensor de Companys, Ramon de Colubí, ni coneixíem tot l’entramat d’agents nazis de Catalunya, ni havíem localitzat a Nàpols l’arxiu de Carles d’Àustria…, estic convençuda que la propera dècada podrà ser igual de prodigiosa.

Fa poc vaig llegir el comentari d’un educador que afirmava que als fills els hem de deixar dos llegats: arrels i ales. I vaig pensar que tenia tota la raó i que, en certa manera, també era extrapolable a Sàpiens. Conèixer les nostres arrels ens permet tenir uns fonaments sòlids i uns punts de referència eterns. Les ales són el que ens ha de donar l’autonomia necessària per saber fer ús de la llibertat. Esperem que la nostra publicació hagi contribuït, ni que sigui mínimament, a la maduresa nacional d’avui. Perquè el passat ja està escrit, però el futur és nostre.

Publicat en el llibre commemoratiu del 10è aniversari del Sàpiens

300 anys d’espoli

dimarts, 2/10/2012 (Clàudia Pujol)

Gairebé tres-cents anys després de la derrota a la guerra de Successió, les relacions entre Catalunya i Espanya passen per un dels moments més tensos. La darrera i multitudinària manifestació de l’11 de setembre ha posat sobre la taula el malestar d’amplis sectors de la societat del nostre país amb un estat que, afirmen, no respecta ni la singularitat catalana ni els recursos econòmics amb què els nostres ciutadans contribueixen a aquest mateix estat.

Una eina essencial per ajudar-nos a entendre la magnitud d’aquestes desavinences és la història. Així, retrocedint fins al passat, podem trobar les arrels del problema i entendre les causes que ens han dut a la situació actual. En els darrers anys, els investigadors de l’època moderna han avançat molt en el coneixement de les diferents facetes de la repressió desencadenada per les forces borbòniques després de la derrota catalana. Així, avui sabem de manera detallada que milers de ciutadans de casa nostra van haver de marxar fins a un exili incert a les terres de l’emperador; que desenes i desenes de poblacions al llarg del país —des de Xàtiva fins a Prats de Lluçanès i d’Alcoi a Lleida— van ser cremades com a represàlia pels exèrcits filipistes; que els principals dirigents militars austriacistes van patir represàlies molt dures o que la totalitat de les universitats catalanes van ser clausurades per ordre dels vencedors.

I també sabem que una part d’aquesta repressió va ser econòmica, amb uns impostos que, en realitat, van esdevenir un càstig més sobre el conjunt de la població derrotada, que va veure com la fiscalitat pujava d’una manera objectivament abusiva.

Poques vegades, doncs, tenim l’oportunitat de plantejar un tema de tan rabiosa actualitat. I des de Sàpiens, com no podia ser d’una altra manera, ho fem analitzant, de la mà dels millors especialistes, aquests darrers tres-cents anys de relació econòmica entre Catalunya i Espanya. A través de les pàgines d’aquesta revista viurem les penúries dels ciutadans catalans provocades per la introducció, a partir del desembre del 1715, del cadastre, un impost que va multiplicar per set la fiscalitat existent; remembrarem les pugnes entre els lliurecanvistes i els proteccionistes, entre els quals es comptaven els empresaris catalans, durant un segle XIX que es va distingir per l’elevada quantitat de diners pagada pels ciutadans del nostre país en concepte d’impostos i la migradesa de la inversió pública de l’Estat a Catalunya. I també repassarem les primeres dècades del segle XX, la República i la dictadura franquista, fins a acabar el trajecte en l’actualitat. I lògicament, recordarem la vaga de tramvies del 1951, el Tancament de Caixes del 1899 o els orígens remots del mite de la insolidaritat catalana amb la resta de l’Estat. Un mite que encara perdura.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 123 del Sàpiens

Que tornin els temps dels herois

divendres, 7/09/2012 (Clàudia Pujol)

L’apòstol de la independència cubana, José Martí, va sentenciar: “S’afirma el poble que honra els seus herois”. Potser presagiava que ell mateix acabaria esdevenint un mite, sobretot després de la seva mort a la batalla de Dos Ríos, a l’inici de la guerra de Cuba, fa 117 anys.

I és que tots els països tenen —i necessiten— els seus herois. De la mateixa manera que Cuba té Martí, que els EUA tenen George Washington, Abraham Lincoln o Martin Luther King, i que Anglaterra té Winston Churchill, William Shakespeare, Isaac Newton o l’almirall Nelson, estic convençuda que un concurs com el que nosaltres hem fet entre els lectors de Sàpiens, si el fes la revista francesa L’Histoire, les primeres posicions serien per a Napoleó, Marie Curie i Charles De Gaulle, i que si el fes una revista d’història alemanya, Albert Einstein o Gutenberg tindrien molts vots.

En origen, un heroi era el personatge de la mitologia grega que, sense ser un déu —perquè no era immortal—, era capaç de les activitats més extraordinàries. Durant l’edat mitjana, els herois acostumaven a ser personatges amb aptituds guerreres, els gestors de les grans epopeies militars, o també aquells que en deixaven testimoni escrit.

En els temps moderns i contemporanis, els herois s’han anat diversificant: continuen havent-hi els herois èpics (en el cas de Catalunya, Guifré, Ermessenda, Jaume I, Pere el Cerimoniós, Francesc Macià…), els herois tràgics (el general Moragues, Lluís Companys…), els escollits (com Pau Claris: de vegades, el que diferencia un home corrent d’un heroi és l’oportunitat), els herois antisistema (com Serrallonga, tot i que no ha estat un dels dotze finalistes) o els herois universals (Antoni Gaudí, Ramon Llull, Mercè Rodoreda, Pau Casals) —éssers prodigiosos capaços d’emocionar-nos amb el seu art.

La Història hauria d’ajudar-nos a recuperar herois anònims, aquells que no han fet soroll, però que han estat personatges clau en molts encreuaments del passat. I també ens hauria de servir per col·locar les grans figures al lloc on realment es mereixen: sigui dalt del pedestal o sigui en una posició força menys honorífica —ja que, igual que passa amb alguns quadres, nosaltres també tenim herois que només ens agraden si els mirem de lluny.

Esperem que gaudiu d’aquest número especial que us hem preparat sobre els grans personatges de la nostra història, i que tornin aquells dies feliços en què hi havia herois.

 

Publicat en el SÀPIENS especial Onze de Setembre (núm. 121) dedicat als herois de la nostra història