El professor d’història José Ignacio Wert

dilluns, 10/03/2014 (Clàudia Pujol)

Segons es desprèn de l’últim esborrany de la LOMCE impulsada pel ministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, els continguts curriculars en matèria d’Història han retrocedit mig segle enrere. O, almenys, aquesta és la lectura que en fan la majoria d’historiadors i pedagogs catalans, però també molts d’espanyols. Els qualificatius més repetits aquestes últimes setmanes en referir-s’hi són anacrònica (es torna a la visió d’una Espanya mil·lenària, quan la historiografia moderna considera que l’estat apareix en el segle XIX); tendenciosa (en l’apartat sobre la dictadura franquista no hi ha cap referència ni al moviment obrer ni a la repressió política i cultural) i dirigista (si s’aplica la proposta, l’Estat passarà a controlar el 100% dels continguts).

En l’apartat que va de la prehistòria als visigots, es recuperen els vells tòpics dels celtes i els ibers com a forjadors d’una naturalesa espanyola que cristal·litza en el segle VIII. A l’edat mitjana, es parla dels regnes cristians en general enfrontats a al-Àndalus, territori al qual es reconeix una especificitat. Però no es menciona ni la Corona d’Aragó ni la seva expansió mediterrània. A l’edat moderna es fa una lectura uniformitzadora de la monarquia hispànica com a imperi i on Catalunya només apareix en la revolta del 1640 i en la guerra de Successió, per la qual es passa de puntetes.

Però, a més, amb la nova proposta de Wert, els alumnes de ciències només tindran Història fins a segon d’ESO. Això vol dir que acabaran el temari al barroc i, per tant, no veuran res ni de la Revolució Francesa, ni dels feixismes, ni de les guerres mundials, ni de les descolonitzacions, ni de la guerra freda…

L’altre aspecte interessant a tenir en compte és que, amb el nou temari, i atesa l’extensió de les matèries troncals, no queda espai per a la història de les “comunitats autònomes”. Fins ara en els llibres de text hi havia uns continguts bàsics i la resta cada comunitat els afegia. Catalunya era qui més contingut “extra” havia incorporat (la industrialització, la Mancomunitat, la restauració de la Generalitat, l’Estatut d’Autonomia…), de la mateixa manera que a les Illes Balears s’incloïa un apartat per explicar l’esplendor del regne de Mallorca o el segle en què Menorca va estar sota dominació britànica; que als centres escolars bascos “Sabino Arana i el desenvolupament del nacionalisme basc” formava part del temari, o que als nens de Castella-la Manxa se’ls feia aprendre la taifa de Toledo o en què va consistir el moviment comunero.

Una llei que hauria de servir per millorar l’Educació acaba fent llistes dels filòsofs de qui es pot parlar i de qui no, tallant les ales dels mestres i reduint la capacitat de raonar de l’alumne. El professor Fontana ja ho avisava fa poc: prepareu-vos per haver de tornar a memoritzar la llista dels reis gots!

Publicat en la secció El retrovisor de la revista Sàpiens 140 (març 2014)

2014: Estació tricentenari

dilluns, 3/02/2014 (Clàudia Pujol)

En l’acte inaugural del Tricentenari a Lleida, la primera ciutat del Principat que va caure a mans de les tropes borbòniques, el president de la Generalitat va donar el tret de sortida oficial als actes de commemoració recordant que “les llibertats que fa 300 anys els catalans van defensar amb fusells, aquest any les defensaran amb els vots”. Just després d’aquestes declaracions, ja corrien per la xarxa comentaris acusant Mas d’”augmentar la fractura social”, de “recrear-se en el victimisme” i de “falsificar la història”.

Augmentar la fractura social? Evidentment que ni el catalanisme ni la historiografia són blocs monolítics, però la voluntat, tant de la Generalitat com de l’Ajuntament de Barcelona, de fer un programa transversal i participatiu és molt notòria. Mai al nostre país s’ha viscut una commemoració històrica que hagi comptat amb la implicació de tantes institucions, museus, associacions i professionals com aquesta. Des del Barça, amb la samarreta de la selecció catalana en la seva segona equipació, fins a la colla gegantera de Nou Barris que ha estrenat el gegant del Tricentenari.

Victimisme? És victimisme organitzar un cicle de Bornhumor, programar activitats perquè els nens facin de detectius per les restes arqueològiques del segle XVIII, recuperar l’Acadèmia dels Desconfiats o que l’arquitecta Benedetta Tagliabue i Àlex Ollé (la Fura dels Baus) facin instal·lacions efímeres per la ciutat que permetin reflexionar sobre la identitat i la llibertat?

Manipulació de la història? Tant els congressos que s’han celebrat a final del 2013 (inclòs el discutit Espanya contra Catalunya) com els que hi ha programats per aquest 2014, hi ha passat, o hi passaran, les primeres espases de la historiografia. Acusar-los de manipular la història no només desprestigia la universitat catalana, sinó també la universitat espanyola, doncs molts dels participants són catedràtics que, al seu moment, es guanyaren la càtedra a Madrid.

Vam acabar el 2013 amb el comunicat d’Amnistia Internacional que cancelava l’entrega d’un premi a favor dels drets humans a Barcelona, per les pressions que havia rebut des de la seu espanyola, i el comencem amb unes declaracions del líder del PP a l’Ajuntament de Barcelona afirmant que “Al Born, no hi trobareu història sinó propaganda”, i amb una subtil estratègia del diari Abc. Després d’una enorme i mai vista campanya publicitària (només a Catalunya) per anunciar que regalaven el dvd de Titanic amb la compra del diari, un obre el rotatiu madrileny i es troba, casualment, amb un dossier titulat “Cataluña en España, una historia común” que pretén “desmontar la mitologia nacionalista con la desapasionada realidad científica”. I en aquest intent de desmuntar la mitologia nacionalista, la guerra de Successió queda resumida en un flaix: “los borbónicos catalanes se impusieron en 1714”.

Algú dubtava que la història seria una de les “trinxeres” d’aquest 2014?

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 139 (febrer 2014) de la revista Sàpiens

Els fills de Carlemany

dimarts, 10/12/2013 (Clàudia Pujol)

“Catalunya és l’únic poble d’Espanya que neix lligat a Europa, i no pas com una reacció autòctona de legitimisme visigòtic contra els musulmans. L’objectiu dels altres pobles d’Espanya era restablir la monarquia visigòtica de Toledo; el nostre, fer progressar l’imperi Carolingi, és a dir, l’Europa d’aleshores, cap al sud. […] Aquest fet diferencial de la nostra naixença en un cert sentit s’ha perpetuat a través de la història. D’una certa manera continuem essent fills de Carlemany.” Aquest va ser el missatge que el 1985, poc abans de l’ingrés d’Espanya a la CEE, l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, va transmetre a Aquisgrà. En un discurs profundament europeista va voler remarcar que, per ell, visitar aquella ciutat de l’oest d’Alemanya, que Carlemany va convertir en la seva residència, no era anar a l’estranger, sinó tornar als orígens.

Si a Sàpiens hem decidit dedicar aquesta portada a Carlemany ha estat per un doble motiu: aquest gener es commemoraran els 1.200 anys de la mort de qui molts historiadors consideren el pare d’Europa, un governant molt capaç que va unificar manu militari la major part dels territoris de l’Europa occidental. L’altre motiu és recordar la contribució dels catalans en la construcció europea, en un moment en què es llancen conjectures de tot tipus sobre la hipotètica permanència o expulsió d’Europa d’una Catalunya sobirana.

Catalunya va néixer lligada a Europa, fou la marca fronterera de l’imperi de Carlemany i l’únic poble de l’Estat espanyol on l’europeisme va arrelar amb força. Des de l’edat mitjana i fins avui, Catalunya ha mirat molt cap al nord i cap a l’est. Per això en el seu moment va contribuir a assentar les bases de la democràcia a Europa —va tenir un dels primers parlaments—; va ajudar a regular les relacions marítimes a la Mediterrània —amb la creació del Consolat de Mar—, i va tenir vincles polítics intensos en territoris dels actuals estats de França, Itàlia, Grècia o Hongria. En el terreny cultural, Catalunya també ha tingut la lucidesa de veure que la seva llengua i la seva cultura, demogràficament petites i, des del 1714, sense un estat al darrere, només sobreviurien si eren capaces d’apostar per la qualitat i projectar-se a l’exterior.

En aquest viatge per l’Europa de Carlemany que us proposem, i que passa per Bèlgica, Roma, Aquisgrà o Roncesvalls, dediquem un apunt a la conquesta franca de Girona. Tot i que Carlemany no va participar-hi directament, la ciutat el venera com a sant i se li atribueixen tot tipus d’objectes, com la imponent cadira que hi ha a la catedral de Girona. Segons la llegenda, quan una parella s’hi asseu junta, abans d’un any es casaran; però si s’hi asseu un home sol, es quedarà solter. Per això aquesta és la cadira on feien asseure els seminaristes i que avui es fa servir per a l’ordenació dels bisbes.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del Sàpiens 137 (desembre 2013)

D’Isabel la Catòlica a Felip II

dilluns, 11/11/2013 (Clàudia Pujol)

“El Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) no autoritza el rodatge d’Isabel al Palau Reial”, “Isabel es pot rodar a l’Alhambra, però no a Barcelona”, “Madrid s’ofereix per al rodatge d’Isabel”, “Cop de porta de Barcelona a Isabel”… han estat alguns dels titulars dels diaris que hem pogut llegir a la premsa el darrer mes. La major part dels mitjans coincidien a afirmar que el MUHBA havia denegat el permís de rodar en un dels seus equipaments algunes escenes de la sèrie sobre els Reis Catòlics que emet cada dilluns TVE.

En les diferents notícies s’afirmava que si s’havia denegat el permís era per motius polítics. Que l’onada independentista imperant impedia el rodatge d’una sèrie que reprodueix, amb un nivell artístic acceptable, això sí, els tòpics habituals de la historiografia espanyola: Castella com a motor de la construcció de l’Estat, la Corona d’Aragó com un mer apèndix, Isabel com una reina d’unes virtuts extremes i Ferran com un rei frívol i una mica tarambana.

La veritat és que se’m feia estrany que el director del MUHBA, Joan Roca, i el seu equip —a qui considero uns bons professionals— vetessin un rodatge per motius polítics. I quan els ho vaig preguntar directament, em van explicar que, en realitat, l’Ajuntament i el Museu d’Història sí que havien autoritzat el rodatge a la plaça del Rei. Sols els havien posat un únic condicionant: no col·locar figurants ni banderoles a la façana del Tinell —una limitació tècnica que s’exigeix a tots els rodatges per respecte a un monument que ha de ser de tots. Es pot estar més o menys d’acord amb la legislació municipal sobre patrimoni, però el que és indiscutible és que la resposta del MUHBA a la productora d’Isabel i a l’Assemblea Nacional Catalana —que també volia penjar una gran estelada al Palau Reial— ha estat la mateixa.

Però que la capital catalana “posés obstacles a Isabel” era massa llaminer perquè alguns mitjans no es dediquessin a fustigar el director del MUHBA, en concret, i al consistori barceloní en general. Al debat, fins i tot s’hi va acabar afegint la Fundación DENAES para la Defensa de la Nación Española, que ha denunciat davant la Fiscalia General de l’Estat el director de Patrimoni, Museus i Arxius de l’Ajuntament, Josep Lluís Alay, per presumpta prevaricació després d’haver “censurat” Isabel.

És clar que parlant de censura —sense cometes— recordo la de la Sociedad para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, que va censurar tota la sèrie de televisió destinada a enaltir la figura de Felip II perquè “hi havia massa sexe, es presentava el monarca com un vell verd, la princesa d’Èboli tenia un paper massa destacat i el duc d’Alba hi apareixia com un personatge fanàtic”. Això era el 1997 i, encara ara, no tenim sèrie sobre Felip II.

Publicat a la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens de novembre (136)

Atrapats en el temps

dimarts, 17/09/2013 (Clàudia Pujol)

Atrapat en el temps és una pel·lícula que narra la història d’un meteoròleg frustrat i arrogant (Bill Murray), que un 2 de febrer visita un petit poble de Pennsilvània per retransmetre el comportament d’una marmota. Després que una tempesta de neu l’obligui a dormir al poble, l’endemà al matí es desperta i, ncomprensiblement, torna a ser 2 de febrer. El mateix dia es repeteix indefinidament.

Per què esmento aquesta pel·lícula, d’altra banda, molt recomanable? Perquè si us llegiu amb atenció aquest especial podreu constatar fins a quin punt hem estat vivint atrapats en el temps. Les dificultats d’entesa i els recels entre Catalunya i Espanya no va començar amb la Guerra Civil Espanyola ni tan sols amb la guerra de Successió, sinó que existeixen des del minut zero. Ja en el segle XV la noblesa castellana anomenava despectivament al rei Ferran el Catòlic “viejo catalanote” i quan Isabel de Castella va viatjar per primer cop a la corona d’Aragó el 1480, s’hi va sentir tan estranya, que va dir: “Estos reinos no son nuestros. Sería menester volverlos a conquistar”.

Al llarg del segle XVI, els memorials de greuges de la Generalitat contra els governadors que Madrid enviava al Principat va convertir-se en una història interminable. Els virreis mai no van respectar les lleis i els privilegis de Catalunya, fruit d’unes institucions d’arrel medieval. Mai no van entendre que el sistema constitucional català pogués interposar-se a la voluntat reial alhora de sufragar guerres o recaptar impostos. Aquestes friccions es donarien a l’època de Felip II i seguirien al segle XVII: en plena revolta dels Segadors, el comte duc d’Olivares, mà dreta de Felip IV, va escriure fent referència als catalans: “Que lleve el diablo a las Constituciones, y a qui las guarde también”. El diablo seria, ni més ni menys, que Felip V, que s’enduria les constitucions, les institucions i qualsevol element que tingués a veure amb un país sobirà.

El convuls segle XIX va accentuar encara més les divergències entre Catalunya i Espanya, i el segle XX va començar a caminar amb un article del setmanari satíric Cu-Cut! que representava a Catalunya com un personatge assetjat per totes bandes i amb un text que parla per si sol: “Els remeis per als seus mals [bàsicament, l’ànsia de recuperar les seva llibertat] avui com cada vegada, seguiran sent els usuals, impostos a gavadals i xarop de garrotada”.

A part dels remeis que ens han inflingit per als nostres mals, aquest dossier també posa de manifest que el flanc més dèbil de Catalunya al llarg de la història ha estat la seva divisió interna en alguns moments clau. Vejam si com el meteoròleg Bill Murray, acabem aprenent dels nostres errors i podem despertar-nos ben aviat en un altre escenari.

Publicat en la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens 134 (Especial 11 de setembre)

Deconstruint Salvador Espriu

dimecres, 28/08/2013 (Clàudia Pujol)

L’any del centenari del naixement de Salvador Espriu, Agustí Pons ens ha obsequiat amb una biografia magna de l’escriptor, que posa de manifest la necessitat imperiosa de disposar de biografies a l’estil anglosaxó (d’una gran exhaustivitat però assequible per a un públic ampli) dels grans personatges del nostre país. Igual que Ian Gibson va fer amb García Lorca, Pons ha aconseguit aproximar-nos a Espriu sense caure en cap dels dos riscs de qualsevol biògraf: santificar el biografiat o esbudellar-lo sense pietat. Així, explicant l’obra a partir de la vida com a fil conductor, ens dóna les claus per entendre l’ambiciós univers espriuà i afegeix matisos al tòpic retrat adust, auster i monacal de l’escriptor català.

La biografia de l’home que afirmava que “no tenia biografia” comença al món mític de la seva infància, feliç i tràgica, els seus inicis com a escriptor, l’estreta relació amb el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel i l’esfondrament del món que coneixia arran de l’esclat la guerra civil —“una lluita fratricida” que l’escriptor plasmarà amb la peça teatral Antígona l’any 1939.

Als anys quaranta, en un moment en què molts escriptors catalans es van passar el castellà, Espriu va continuar escrivint en català —sovint en forma de poemaris, com Cementiri de Sinera, per evadir amb més facilitat la censura franquista. Aleshores, l’escriptor ja s’havia imbuït d’una missió quasi profètica: estava convençut que si salvava els mots, salvaria també la pàtria. Primera història d’Esther, amb un llenguatge exquisidament treballat, pretenia demostrar què es perdria si el català desapareixia. Espriu sempre va posar el llistó de l’exigència lingüística al punt més alt. Només així, afirmava, s’aconseguiria que la literatura catalana no fos subsidiària de ningú i que Ramon Llull pogués parlar a Cervantes de tu a tu.

No serà fins als anys seixanta i setanta que Espriu rebrà el reconeixement tant del catalanisme com de l’esquerra que dominava els àmbits intel·lectuals. A aquest reconeixement hi ajudaran la publicació de La pell de brau, un poemari sobre una Catalunya sotmesa al jou franquista, els versos del qual seran agafats com a símbols de la resistència, i la difusió que, per a la seva obra, va comportar que Raimon musiqués un bon nombre dels seus poemes.

L’especial relació que establiren el poeta i el cantautor de Xàtiva (igual que més tard passaria amb Miquel Martí i Pol i Lluís Llach) va propiciar que fos precisament Espriu el primer a escoltar el mític “Veles e vents” d’Ausiàs Marc musicat per Raimon tan bon punt el va acabar de compondre. Espriu, emocionat, li va donar les gràcies en nom d’Ausiàs Marc. Després de la ingent obra amb què ens ha obsequiat Agustí Pons, crec que seria convenient que fóssim nosaltres, els lectors, qui li donéssim les gràcies en nom de Salvador Espriu.

Publicat en la secció “El retrovisor” del Sàpiens 133 (setembre 2013)

La zona zero dels catalans

divendres, 26/07/2013 (Clàudia Pujol)

Un mes abans que s’inauguri el Born Centre Cultural, a Sàpiens us hem preparat un tràiler històric per saber com era i qui vivia a la Ribera, un dels barris que Felip V va fer arrasar després del 1714 i que es va quedar sense edificar fins que, en el segle XIX, Josep Fontserè hi va construir la carcassa metàl·lica sense fonaments que aixoplugaria el mercat del Born.

El febrer del 2002, quan s’hi feien les obres per instal·lar-hi la Biblioteca Provincial de Barcelona, van emergir les ruïnes de la ciutat moderna i es va desencadenar una llarga polèmica, que alguns van anomenar pedres contra llibres, entre els partidaris de salvar l’immens —i simbòlic— parc arqueològic i els detractors.

El fet que les ruïnes desenterrades coincidissin amb els carrers on va tenir lloc l’última càrrega de la cavalleria catalana comandada per Villarroel el 1714 representava reforçar el discurs nacionalista. I això incomodava alguns sectors de la societat que van pressionar les institucions perquè es tapés bona part del jaciment, esgrimint els arguments més dispars: des de dir que les restes no eren gaire antigues fins a al·legar que Barcelona es mereixia tenir una gran biblioteca pública.

Aquest estira-i-arronsa va tenir el moment decisiu l’1 de juliol, quan una delegació formada per alguns dels historiadors catalans de més prestigi (Joaquim Albareda, Joan B. Culla, Josep Fontana, Albert Garcia Espuche, Jordi Nadal i Borja de Riquer) van entrevistar-se amb l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, i l’alcalde de Barcelona, Joan Clos, per convèncer-los de la impossibilitat, avalada amb tot d’informes tècnics, que cohabitessin en un mateix espai els dos grans equipaments culturals. Que bastir una biblioteca al Born —llevat que levités— faria malbé unes restes arqueològiques de primer ordre i que una biblioteca que hagués de respectar el jaciment ja naixeria mutilada en el desenvolupament dels seus serveis.

Aquesta també era l’opinió d’un bon nombre d’arquitectes (des d’Oriol Bohigas fins a Beth Galí, passant per Carles Llop, Josep M. Montaner o Alfred Pastor) que signaren un manifest per salvar el Born.

Finalment, les principals institucions catalanes acordaren salvar les restes en la seva totalitat i traslladar la biblioteca entorn de l’antiga estació de França. “Volem les pedres i volem els llibres” va ser el colofó d’una polèmica que va acabar bé.

I gràcies a això, a partir del pròxim 11 de setembre podrem passejar per la zona zero dels catalans i escoltar com el director del Born, Quim Torra, aconsegueix que les ruïnes d’aquesta ciutat petrificada que Albert Garcia Espuche va fer parlar, ens interpel·lin sobre el nostre passat, el nostre present i el nostre futur.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número d’agost del 2013 (132) del Sàpiens

Dels almogàvers al mite del bon burgès

dimecres, 26/06/2013 (Clàudia Pujol)

 

Feia temps que volíem fer una portada com aquesta per rebatre un dels tòpics més habituals: que els catalans som un poble d’esperit pacífic i submís davant d’una Espanya intolerant. I volíem rebatre-ho enarborant Els catalans i l’esperit bel·licós de Ferran Soldevila, en què parla de l’esperit guerrer dels catalans a l’edat contemporània, moderna, medieval… i antiga.

Ja l’historiador romà Tit Livi parlava del caràcter bel·licós de les tribus que habitaven la zona compresa entre els Pirineus i l’Ebre, i que, arran de la decisió del cònsol romà Cató el Censor de desarmar la població, molts naturals d’aquest territori es van suïcidar perquè “la vida, sense armes, no és res”. I això passava molts segles abans del saqueig català de Còrdova, de la sagnant conquesta de Mallorca, de la matança massiva de les illes Formigues o de les ferotges campanyes dels almogàvers per la Mediterrània.

El caràcter quasi temerari dels catalans el destaquen, en les seves cròniques, des dels historiadors aragonesos del segle XVI fins als invasors de Catalunya del 1714 com Berwick. No diuen, però, que moltes revoltes van ser esperonades per la insensatesa provocativa dels seus opressors. Si el comte d’Olivares no els hagués exasperat reiteradament i si el virrei Velasco no els hagués reprimit constantment, els catalans no s’haurien alçat en armes per defensar les seves llibertats, ni s’haurien vist forçats a resistir en la llegendària defensa de Barcelona que despertà l’admiració de tot Europa.

Des del punt de vista guerrer, el decret de Nova Planta va representar un canvi substancial, amb la fi de l’exèrcit propi, la supressió del sometent i el tancament de les escoles militars. Però, a pesar d’aquesta sotragada, trobem soldats catalans lluitant al costat de l’imperi Austríac contra els turcs; plantant cara a l’invasor napoleònic o armant-se de valor durant les tres guerres carlines.

Comptat i debatut, els qui més hem treballat per crear la imatge dels catalans com a gent pacífica hem estat nosaltres mateixos, i concretament Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, interessats a esborrar del mapa el segle XIX, un segle violent per naturalesa, i armar el país des de la civilitat. Però tot i la ferma voluntat dels prohoms de la Lliga Regionista, el segle XX començaria amb un moviment obrer combatiu i exaltat, seguiria amb la rauxa anticatòlica de la Setmana Tràgica i l’intent armat de Francesc Macià a Prats de Molló, i continuaria amb el triomf popular —i armat— del 19 de juliol del 1936 a Barcelona, el coratge fora de mida de les quintes catalanes a la batalla de l’Ebre o la resistència incansable del maquis durant la postguerra.

Per molt que Jaume Vicens Vives resumís el caràcter dels catalans com una combinació de “seny i rauxa”, la història ens demostra que la rauxa ha ocupat, almenys, les dues terceres parts de la nostra història.

Publicat en la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens 131 (juliol 2013)


 

De la Nova Planta al LAPAO

dijous, 30/05/2013 (Clàudia Pujol)

Lluís XIV

Lluís XIV

En els darrers tres-cents anys de la nostra història, els atacs contra la llengua catalana han estat constants. Des del 1700, amb la prohibició per part de Lluís XIV de l’ús del català als consells municipals i als tribunals dels comtats de Rosselló i Cerdanya, fins avui, no hi ha hagut cap generació de catalans que no hagi patit persecucions, prohibicions, repressions o ridiculitzacions de la seva pròpia llengua. Francesc Ferrer i Gironès, en La persecució política de la llengua catalana, va tenir l’encert de recopilar els diferents intents de governs de tot tipus, a través de reials decrets o d’instruccions secretes, de fer-la desaparèixer.

Si en les primeres dècades del segle XVIII l’administració borbònica va prohibir el català a les institucions i a l’àmbit judicial, en la segona meitat de segle es prohibiria el català a les escoles, es deixaria “a pa i aigua” els capellans que fessin sermons en català, s’ordenaria als comerciants de dur la comptabilitat en castellà i es prohibiria l’edició de llibres i l’estrena d’obres de teatre en català. Al llarg del segle XIX, l’estat liberal no es va diferenciar gaire de l’absolutista, almenys en termes de repressió lingüística, i va arribar a imposar mesures que ratllaven l’absurditat, com la de prohibir converses telefòniques en català o la de no tolerar el català ni en els epitafis dels cementiris.

En el segle XX, amb Primo de Rivera, primer, i Franco, després, es perseguirien els funcionaris i se sancionarien els mestres que parlessin en català, es prohibiria el català en els rètols de la botigues i, fins i tot, s’imposaria el castellà en els centres penitenciaris. I és que ja ho va dir ben clar el governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, el 1952: “¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?”. Que la Constitució del 1978 no hagi vetllat pel català tot i tenir-ne l’obligació o que la sentència del Tribunal Constitucional hagi establert que el català no és llengua vehicular del sistema educatiu ha satisfet aquells que, com l’actor i polític d’UPyD Toni Cantó, consideren la immersió lingüística com un acte de feixisme.

Però els atacs no solament vénen de la resta de l’Estat, sinó també d’arreu del nostre territori. Mentre al País Valencià el setge contra la llengua no s’atura, i a les Illes José Ramon Bauzá ha eliminat la immersió lingüística, a les Corts aragoneses s’ha aprovat que la llengua que parlen els habitants de la Franja no és el català sinó el LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental). Resulta que la principal responsable de la demencial mesura és l’actual consellera d’Educació del Govern popular, Dolors Serrat, resident a l’Aragó però nascuda, ni més ni menys, que a Ripoll, la pàtria de Guifré.

Afortunadament, tot i els atacs a la llengua que vénen de fora i els quintacolumnistes que tenim a dins, la caravana segueix el seu camí.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número 130 (juny 2013) de SÀPIENS. 

Els tres consells de guerra de Carrasco i Formiguera

dimecres, 24/04/2013 (Clàudia Pujol)

El penal de Burgos ple d’estelades ha estat una de les imatges més emotives de l’homenatge al polític democratacristià Manuel Carrasco i Formiguera, coincidint amb el setanta-cinquè aniversari del seu afusellament. La commemoració ha servit per posar de manifest que els valors que defensava (pàtria i llibertat) són més vigents que mai i no es poden adscriure en un únic partit polític. I és que la dissort de Carrasco i Formiguera va ser trobar-se enmig de les dretes feixistes i de les esquerres anticlericals en un moment de complet descontrol.

Allò que li va comportar el primer consell de guerra va ser unes caricatures contra Primo de Rivera publicades al setmanari L’Estevet. Després de sis mesos de captiveri, va sortir de la presó de Burgos com un dels polítics més destacats del país. Representant d’Acció Catalana al pacte de Sant Sebàstia, estava al costat de Macià el 14 d’abril, va ser ministre en el primer govern de la República i l’únic que aixecà la veu contra la mutilació de l’Estatut de Núria. Després que Acció Catalana l’expulsés per la seva ideologia catòlica, va ingressar a una formació republicana, democratacristiana i catalanista acabada de fundar: Unió Democràtica.

El fet de defensar que les col·lectivitzacions d’empreses s’emmarquessin sota el control econòmic de la Generalitat durant la guerra civil va ser el detonant perquè els anarquistes el tinguessin en el punt de mira. La mateixa nit que Solidaridad Obrera publicava un article acusant-lo d’obstaculitzar l’eficiència revolucionària, uns milicians trucaren a la porta de casa seva amb una única intenció. Ja no el trobaren.

Conscient de la perillosa situació personal, havia decidit seguir al servei del país com a delegat de la Generalitat al País Basc. En el viatge per via marítima des de Baiona fins a Bilbao, el vaixell en què viatjava amb la seva família va ser interceptat pel Canarias, la unitat més poderosa de la flota franquista, i fou traslladat al penal de Burgos acusat d’“adhesió a la rebel·lió” (segon consell de guerra), mentre que la seva esposa era reclosa al presó de dones de Burgos i els fills, dispersats en presons asil. Les mediacions de la Creu Roja Internacional van permetre bescanviar la família de Carrasco i Formiguera per la del capità general de Burgos.

Però el polític democratacristià no tindria tanta sort. Mentre la Santa Seu intercedia per aconseguir-ne l’indult, un altre consell de guerra, el tercer, l’acusava del delicte “d’inducció a la rebel·lió” i el condemnava a mort. L’enterado de Franco, però, no arribaria fins a vuit mesos més tard com a resposta a les crítiques dels governs estrangers i de la Santa Seu contra els bombardejos de civils a Barcelona. El 9 d’abril del 1938 assassinaven un dels nacionalistes catalans que més judicis polítics va acumular. I moria per haver estat massa catòlic per uns, i massa independentista i republicà per uns altres.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número 129 de SÀPIENS (maig 2013).