Les raons històriques de la cruïlla actual

dijous, 10/09/2015 (Clàudia Pujol)

catalaBona part de la nostra història, i sobretot de la nostra història recent, ens ha portat fins a aquest moment decisiu. La història que va fer que, a l’època medieval, Catalunya fos una nació respectada a la Mediterrània; la història que han contribuït a engrandir escriptors de totes les èpoques i d’arreu dels Països Catalans, i és clar, la història de 300 anys de pertànyer a un estat que mai no ha actuat com a estat plurinacional.

Tots i cadascun dels projectes a favor d’una Espanya més diversa han sorgit de Catalunya i tots han tingut la mateixa sort: topar contra un mur. Ja fos la proposta federal d’Almirall, ja fos la proposta autonòmica de Cambó. El mateix filòsof Ortega y Gasset fins i tot va popularitzar un terme, conllevar, en el seu cèlebre discurs sobre l’Estat català davant les corts republicanes: “Después de todo, no es cosa tan triste eso de conllevar” donant per irresoluble el “problema català”. I del conllevar a l’Estat de les autonomies que, tot i haver tocat sostre, encara pot considerar-se el projecte espanyol més propici per a Catalunya.

Si hem volgut dedicar aquest especial als més de mil anys de llengua catalana és perquè creiem, igual que Antoni Rovira i Virgili, que “el nostre idioma és el senyal de la nostra nació, l’instrument de la nostra cultura, l’expressió de la nostra ànima, la clau de la nostra llibertat”. Per tant, una de les raons històriques per les quals s’arriba a la cruïlla actual és per preservar la nostra llengua, la nostra nació i la nostra cultura.

No seria difícil enumerar aquí un memorial de greuges, des que Lluís XIV va començar a perseguir oficialment el català a la Catalunya del Nord, fins a l’última estocada contra la immersió lingüística a l’escola. Això per no esmentar que durant part del segle XIX i XX la llengua catalana estava prohibida a l’Administració pública, a l’àmbit eclesiàstic i judicial, als llibres de comptabilitat, a les peces teatrals… Fins i tot es va arribar a l’absurd de retolar en castellà els epitafis dels cementiris o prohibir parlar per telèfon en català.

Tampoc no seria difícil recopilar alguns comentaris anticatalanistes que ens han servit des d’intel·lectuals, fins a militars o polítics espanyols durant 300 anys. Un podria tenir la temptació de bastir una defensa monolítica de la llengua (i la nació) catalana només per fer front al menyspreu hispànic.

Però no podem quedar-nos amb la coartada anecdòtica d’uns quants intolerants. El catalanisme, a diferència d’altres moviments nacionalistes, no ha plantejat fonamentalment la seva raó de ser en termes de greuges, ni de drets històrics, sinó com un projecte democràtic i de futur. Un projecte de futur que necessita, tal com afirma el filòleg F. Xavier Vila, un estat propi o propici ara que encara té la lleialtat d’una part molt significativa de la població.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 160 (Especial 11 de setembre) de la revista Sàpiens

Ramon Llull, el primer català universal

dilluns, 31/08/2015 (Clàudia Pujol)

llullg03Al llarg de la nostra història, i més enllà de fites notables com haver tingut un dels primers parlaments del món o d’haver contribuït a regular les relacions amb la Mediterrània (Consolat de Mar), les aportacions catalanes més significatives s’han donat en l’àmbit de la cultura. I això ho ha propiciat, sobretot, l’estratègica situació geogràfica de la nació catalana, on han arribat tant els corrents de pensament europeus, com els dels països del sud del Mediterrani.

Si una persona es va mostrar receptiva a tot el pòsit cultural acumulat a l’edat mitjana, aquesta va ser el filòsof, teòleg i escriptor mallorquí Ramon Llull. El nostre primer “català universal” va viure en un context marcat per l’expansió de la Corona catalanoaragonesa i, conseqüència d’això, pel contacte amb altres cultures, llengües i religions. Ell mateix va aprendre àrab —cosa realment insòlita entre els catalans del segle XIII— i va fundar una escola de llengües a Mallorca. I és que des de la Il·luminació que va tenir al santuari de Randa, Llull ja sabia quina era la seva missió a la vida: propagar la veritat de la fe cristiana i fer-ho a través d’un mètode que fos irrefutable i que va anomenar Art.

Aquesta va ser la principal raó de bastir una obra filosòfica monumental, escrita en català, occità, llatí i… àrab! —si volia convèncer els musulmans de l’existència d’un únic déu veritable, el cristià, millor explicar-los-ho en una llengua que poguessin entendre. No sabem quants musulmans va arribar a convertir en els seus múltiples viatges i escrits, si és que en va arribar a convertir algun, però el que sí que sabem és que els seus tractats filosòfics van tenir una gran incidència tant a l’Europa medieval com, segles després, a l’Europa del Renaixement.

De fet, no seria agosarat dir que si el català va ser una de les pedres angulars de la cultura europea va ser gràcies, sobretot, a aquest gran escriptor. El primer que va atrevir-se a escriure en una llengua vernacla llibres de matèries fins aleshores reservades al llatí, com la filosofia, la teologia o la ciència. Per això és unànimement considerat com el pare fundador de la literatura catalana i el normativitzador del català —Llull va enriquir enormement tant la sintaxi, amb les subordinades, com el lèxic, introduint-hi més de set mil paraules noves.

Però per ell, el llenguatge i la producció literària (més de 200 obres) eren, en realitat, instruments. Del que es tractava era de provar l’existència de Déu de manera racional davant dels cristians, i sobretot davant dels musulmans i dels jueus. Per tant, se’l pot considerar també el precursor d’un diàleg interreligiós tolerant i respectuós.

El gran repte és, encara avui, 700 anys després de la seva mort, aconseguir aproximar el pensament d’aquest “geni il·luminat” al gran públic.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 159 (setembre 2015) del Sàpiens

Gràcies Lázaro Cárdenas

dilluns, 27/07/2015 (Clàudia Pujol)

nios-de-morelia-crdenasA la sala de juntes del consolat de Mèxic a Barcelona, un xalet modernista ubicat al passeig de la Bonanova que va pertànyer al soldà marroquí Muley Afid, hi ha un bonic rellotge de paret amb les busques aturades a les dues. Si pregunteu quina és la seva història us explicaran que, en els espetecs finals de la guerra civil i davant l’arribada imminent de les tropes franquistes, el Govern mexicà —que donava suport a la II República— va decidir tancar totes les seves representacions diplomàtiques de l’Estat. Davant d’aquesta situació, el conserge encarregat de segellar l’oficina de Barcelona es va endur diversos objectes —entre ells, el rellotge de fusta que s’acabava d’aturar. El 1978, amb el restabliment de les relacions diplomàtiques entre els dos països, el fill d’aquell conserge va presentar-se al consolat per retornar el simbòlic objecte. Li semblava que era el mínim que podia fer per un país amb qui sempre estarem en deute.

La generosa política d’asil del president Lázaro Cárdenas va propiciar que Mèxic acollís més de cinquanta mil exiliats republicans, molts d’ells catalans, que van fer aportacions cabdals a la vida mexicana, sobretot en el món acadèmic, editorial, científic i empresarial. Alguns van tornar a Catalunya al cap d’unes dècades; d’altres, però, s’hi van quedar. I fins avui.

En aquest número de Sàpiens hem volgut visitar alguns dels descendents d’aquells fills i néts de l’exili, que segueixen vivint a 9.000 quilòmetres de distància, sentint-se identitàriament escindits, com el protagonista de L’ombra de l’atzavara de Pere Calders, i essent, en nombrosos casos, personalitats importants en el Mèxic d’avui, tal com ho van ser els seus pares o avis.

Un no pot evitar de lamentar-se pel gran potencial que vam perdre a causa de la guerra i l’exili, ni d’elucubrar sobre quin país tindríem avui si una part molt eminent de la política, de les lletres i de la ciència dels anys trenta no hagués hagut d’embarcar-se en direcció a països que no sabien ni ubicar al mapa.

La història de l’exili, com tantes altres, és un llegat immens que encara està pendent de ser historiat amb profunditat. El nostre país necessita conèixer-la millor: primer, per anar teixint el relat de la nostra pròpia història sense discontinuïtats, i segon, perquè els Artís, els Bartra, els Murià, els Pi Sunyer, els Galí, els Soler, els Perelló… i tants altres que apareixen en aquest article, i els que probablement ens haurem deixat, puguin exposar les seves obres i els seus dissenys a Catalunya, puguin publicar regularment en els nostres mitjans, tinguin l’oportunitat de ser convidats a les nostres universitats… i, en definitiva, puguin tenir el mateix reconeixement —tardà— que van tenir alguns dels seus progenitors quan van tornar a casa.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 158 del Sàpiens (agost 2015)

L’herència actual de la Segona Guerra Mundial

divendres, 26/06/2015 (Clàudia Pujol)

imagesSetanta anys després del seu final, la IIGM continua exercint una enorme fascinació als historiadors de tot el món, que dediquen bona part de les seves vides a conèixer tots els detalls d’una batalla, d’un comandant, d’un episodi… Si donem un cop d’ull a les novetats publicades en els darrers temps, es pot observar un retorn a la història militar, una gran atenció a les memòries dels soldats i un augment de l’interès per les vicissituds del front oriental.

“Però tot i així —afirma l’historiador Alberto Pellegrini, el nostre assessor en aquest monogràfic—, encara queden diversos episodis per investigar, com la consistència de la victòria soviètica a Kursk, en el marc general, o en el nostre cas, els catalans que es van enrolar a la División Azul”. Sempre és més èpic narrar les gestes de Joan Pujol Garbo, que va enganyar Hitler en el desembarcament de Normandia; reviure l’entrada al París alliberat dels catalans (i espanyols) de la divisió “Nueve” de De Gaulle, o saber com les fotografies fetes a Mathausen per Francesc Boix van servir per sentenciar alguns jerarques nazis a Nuremberg.

Però per què continua interessant-nos tant el conflicte més mortífer de la història? Perquè va anar acompanyat de pràctiques contra la humanitat (els camps d’extermini nazis i l’armament atòmic) que no s’havien utilitzat mai en un món pretesament civilitzat? O també perquè el destí va unir a Jalta Roosevelt, Churchill i Stalin i al llarg d’aquesta partida a tres bandes es van posar les bases de l’ordre mundial que encara impera avui?

Cada cop sembla més clar que el món actual és fill de la caiguda del mur de Berlín, de l’11-S, però, sobretot, de la IIGM. Va ser en aquell moment que va crear-se l’Organització de les Nacions Unides i l’estat del benestar, i va començar el procés descolonitzador que posaria fi als imperis europeus. Però no només això. La posició preeminent dels EUA és el resultat del que va succeir entre el 1941 i el 1945. La mateixa guerra freda entre dues superpotències que feien onejar dues banderes que han resultat ser, fins ara, incompatibles (la capitalista de la llibertat i la comunista de la igualtat), també és conseqüència del repartiment del món en zones d’influència. Com ho és la concepció que Europa és única i ha d’estar unida.

Algunes coses, però, sí que han canviat en setanta anys: el món ja no és bipolar sinó multipolar; han sorgit nous estats; els EUA han substituït “l’enemic soviètic” per nous objectius; hi ha menys conflictes oberts que anys enrere, però han aparegut fenòmens inquietants que s’escapen del control i sembren la llavor de la inseguretat. I, és clar, persisteixen els mateixos reptes esperançadors de sempre: la lluita per aconseguir cotes de llibertat més grans, per un millor repartiment de la riquesa i per preservar l’entorn. Aquesta lluita se’ns apareix davant nostre com l’única via raonable per postposar la IIIGM.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 157 (juliol 2015) de la revista Sàpiens

El patriota Ramon Muntaner

divendres, 29/05/2015 (Clàudia Pujol)

Cronica_Ramon_Muntaner_Biblioteca_El_EscorialCada dimarts, en les reunions del consell executiu de la Generalitat, la càmera enfoca un fris de grans dimensions que el 1990 va pintar Antoni Tàpies i sota el qual es produeixen les deliberacions del Govern. El quadre, anomenat “Les quatre cròniques“, està dividit en quatre parts, una per a cada un dels relats: el de Jaume I, el de Bernat Desclot, el de Ramon Muntaner i el de Pere III el Cerimoniós. Encarregar a un dels grans artistes contemporanis una obra que evoqués el gloriós passat medieval de la nació, va ser una de les nombroses iniciatives que van tenir lloc als anys vuitanta i noranta per anar recuperant la història del país després que el franquisme fes tabula rasa.

En el metre i mig de llenç que correspon a la crònica de Muntaner, Tàpies va pintar-hi les quatre barres catalanes en record d’una frase de l’almirall Corral Llança reproduïda pel cronista —“ni els peixos s’atrevirien a nedar pel mar sense mostrar la divisa dels reis catalans”— i el text d’una expressió recorrent de Muntaner al llarg del llibre: “Què us diré?”. Aquest recurs joglaresc de la interrogació, el cronista el fa servir per apropar-se més als seus lectors.

Tot i que alguns dels principals experts en Muntaner, com l’historiador Stephano Cingolani —que ens ha assessorat el reportatge de portada—, coincideixen a dir que el cronista s’imbueix d’un protagonisme que no sempre va tenir (sembla provat que no va poder participar ni en la guerra de Sicília ni en la conquesta de Menorca), que silencia els episodis que no li interessen (com les baralles entre reis de la Corona d’Aragó) i que en magnifica d’altres (les gestes dels almogàvers), també és cert que Muntaner va tenir una relació personal amb els reis catalans del moment i que l’objectiu fonamental de la seva obra és glorificar-ne la dinastia. Difícilment es trobaria en tota l’Europa medieval una “consciència nacional” més gran que la del cronista, quan parla de la pàtria, del destí comú i de la llengua.

I és que en el segle XIV, arran de la conquesta de nous territoris (Mallorca, València, Sicília) i de la implantació de noves branques dinàstiques, Muntaner ja tenia consciència del valor de la unió i del perill de la divisió, i ho explicità metafòricament amb un exemple extret de la natura: “La mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà”.

La pregunta que podem fer-nos quan es commemora el 750 aniversari del naixement del cronista seria: s’ha aconseguit acostar al ciutadà una de les grans figures de la nostra història i de la nostra literatura? Què us diré…

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 156 (juny 2015) de la revista Sàpiens

Reivindicant la història en minúscules

dimecres, 22/04/2015 (Clàudia Pujol)

Fotos costa Hospitalet periscopi submarí SanjurjoLa historiografia local a casa nostra no ha gaudit, tradicionalment, de gaire prestigi. Potser perquè durant força dècades les monografies dels pobles les acostumava a escriure el capellà, el metge o el notari il·lustrat de torn, i no sempre s’elaboraven amb el rigor científic desitjat. Tampoc no hi ajudava que les temàtiques elegides tinguessin, molt sovint, un interès que difícilment depassava la creu de terme del municipi en qüestió. El recentment desaparegut escriptor Albert Manent afirmava, però, que en els últims temps, amb la generalització dels estudis universitaris, l’ordenació de molts arxius fins ara oblidats i la passió per buscar les pròpies arrels o llinatges, s’havia propiciat que els estudis locals cada vegada tinguessin més qualitat i més varietat, i que els historiadors generalistes de les càtedres universitàries comencessin a atorgar-los el valor que els corresponia.

Per què faig referència als historiadors locals? Doncs perquè en el número que teniu a les mans la historiografia local hi està àmpliament representada. Gràcies a la tesi doctoral d’un historiador de Vilanova, Adrià Cabezas, i a la recerca d’un expert en les fortificacions de la costa tarragonina, Alfons Tejero, hem pogut documentar, per primera vegada, una operació secreta de desembarcament de la Marina de Franco per sentenciar la guerra civil.

Però, a més, l’article sobre les salines de Formentera ha tingut l’assessorament de Santi Colomar, l’historiador illenc que, probablement, millor coneix la seva història. I el reportatge sobre la batalla del Toix —la gran desfeta de l’Exèrcit liberal que representaria el cant de cigne del carlisme— l’ha estat reconstruint, a través de les fonts originals, Juli Clavijo. L’historiador olotí, membre del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, va començar a interessar-se per aquesta desconeguda batalla a la serralada garrotxina arran d’assabentar-se que un avantpassat seu, capità a l’Exèrcit de la Primera República, havia caigut presoner, precisament, al Toix.

No podem oblidar que ha estat gràcies a molts treballs de base local, convenientment articulats i contrastats —aquesta “història en minúscules” que alguns anomenen—, que s’ha pogut anar confegint el relat coral i en majúscules de la història del nostre país. No podem oblidar que sense els nombrosos centres d’estudis històrics que proliferen arreu del territori i la legió d’historiadors locals que, amb gran persistència, han anat recuperant i fent aflorar el passat, s’ha pogut aconseguir que el fil vermell de la història del nostre país no es trenqués mai. Ni tan sols davant de les circumstàncies més adverses. Ni tan sols ara, quan l’onada globalitzadora ens aclapara i correm el risc de tractar de “localista” la nostra pròpia història nacional.

Publicat a la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens 155 (maig 2015)

Quan l’objectiu és esborrar la Història

dilluns, 30/03/2015 (Clàudia Pujol)

1024px-Assyrian_royal_lion_huntDes que va començar la guerra de Síria, ara fa quatre anys, han anat apareixent notícies de destrucció de jaciments, d’esglésies i mesquites o de barris històrics com els d’Alep, com a danys col·laterals del conflicte. Però fins ara els combatents no semblaven enorgullir-se’n ni feien circular filmacions de les seves gestes. La difusió recent d’un vídeo de la destrucció d’escultures mil·lenàries assíries i sumèries al museu de Mossul per part dels gihadistes ha confirmat que l’objectiu estratègic d’Estat Islàmic és eliminar el rastre de tot el que és anterior a l’islam.

Les imatges de la destrucció, a cops de maça o amb excavadores i buldòzers, del patrimoni cultural de l’antiga Mesopotàmia —el bressol no solament de l’escriptura sinó també de la nostra civilització—, ens remeten a la voladura amb dinamita dels budes de Bamian, a l’Afganistan, el 2001; al saqueig de Bagdad del 2003, o a la postguerra als Balcans. Pels talibans, pels ultranacionalistes kosovars o pels gihadistes, la memòria col·lectiva de la humanitat no és, precisament, un bé preuat que s’ha de preservar.

En la Història de la humanitat i la llibertat que, des de Sàpiens, estem acabant d’enllestir —i de la qual us fem un avançament en aquest número—, hi trobareu nombrosos casos d’intolerància religiosa, sobretot arran del sorgiment de les tres grans religions monoteistes: judaisme, cristianisme i islam. Des de les guerres judeoromanes, la Inquisició o les croades, fins a les guerres de religió entre catòlics i protestants després de la reforma luterana, la cacera de bruixes, les conversions forçoses dels esclaus negres o els pogroms antisemites del segle XX, entre molts d’altres. També hi trobareu personatges històrics que, en totes les èpoques i continents, han contribuït a promoure la tolerància religiosa, com el sobirà indi Aixoka, qui, a més de ser una figura cabdal per a la difusió del budisme en el segle III aC, va fomentar, amb els seus decrets, el respecte a totes les religions. O l’emperador Constantí, qui, en el segle IV dC, va signar el primer document jurídic (l’edicte de Milà) que establia la llibertat religiosa a l’Imperi posant fi així a les persecucions contra els cristians.

En un món tan divers i heterogeni com l’actual, la reaparició de corrents de pensament com el d’Estat Islàmic d’una única i veritable religió, la seva, és una amenaça per a totes aquelles societats construïdes sobre la base de la tolerància i ens recorda que la conquesta de la llibertat —religiosa i de culte, però també social, nacional…— no és un dret immutable, sinó que s’ha d’exercir constantment perquè sigui respectat. Ens recorda que la llibertat —i el respecte a la diversitat— és el millor antídot contra aquells que volen retornar-nos al passat.

Publicat a la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens 154 (abril del 2015)

El Consorci, en el punt de mira

dilluns, 9/03/2015 (Clàudia Pujol)

El port de BarcelonaL’estafa que De la Rosa pare va perpetrar al Consorci de la Zona Franca de Barcelona a la darreria dels anys setanta i que expliquem en aquest número és d’aquells temes dels quals la majoria de vosaltres tindreu un record imprecís. Imprecís perquè la premsa de l’època, menys avesada que ara en els casos de corrupció i possiblement autocensurant-se, gairebé no en va informar. Per tant, el primer interès de l’article és que aporta molta informació nova, després d’haver consultat les actes del cas i la mateixa sentència. Però la història del Consorci va molt més enllà que aquesta taca negra en el seu expedient.

El Consorci, encara avui de vital importància per a l’economia barcelonina i catalana, es va conformar el 1917 amb la participació de les institucions catalanes, però durant la dictadura de Primo de Ribera, el Govern espanyol se’n va apropiar posant al seu davant un delegat de l’Estat. Durant la Generalitat republicana es va voler revertir aquesta situació, tornant-ne el control a l’Ajuntament de Barcelona i donant joc a la Generalitat, però el ministre socialista Indaleci Prieto no ho va pas permetre. I així, i fins avui, el Consorci ha estat un ens que els governs del PP i del PSOE s’han reservat per intervenir en l’economia catalana. Una situació que, lògicament, interfereix en la competència de dinamització econòmica que la Generalitat té encomanada.

El reportatge també explica que el Consorci es va constituir no solament per disposar d’un ens que vetllés pel desenvolupament urbanístic i empresarial de Catalunya i la seva capital, sinó i sobretot, per gestionar el que era el gran projecte econòmic de la societat catalana a principi del segle XX: la construcció d’un port franc. Un port franc, inspirat en el d’Hamburg, de 1.000 hectàrees i amb un canal principal que entrava més de tres mil metres terra endins, en la zona on avui hi ha el passeig de la Zona Franca.

Però l’oposició de certa premsa de Madrid i les protestes de diverses províncies espanyoles cada cop que el tema es debatia a les Corts van anar posposant el projecte fins que Franco el va arxivar definitivament. Queda per a la història la frase del president de la Diputació de Logroño, Félix Martínez, que va afirmar que una zona franca comportaria que “todo el transporte derivaría hacia el puerto privilegiado creando un feudalismo de nueva marca”.

Podríem preguntar-nos què hauria estat de Catalunya si en lloc de tenir al darrere un estat que frenés aquest gran projecte, l’hagués afavorit. És fàcil que Barcelona s’hagués convertit en el gran centre logístic del Mediterrani i, de retruc, ens hauria reforçat com a regió industrial i econòmica. Com que el passat ja no el canviarem, sí que seria desitjable que, en una transició nacional, s’inclogués el Consorci de la Zona Franca en el traspàs de competències.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 153 (març 2015) de la revista Sàpiens

Quo vadis, ‘Homo sapiens’?

dilluns, 9/02/2015 (Clàudia Pujol)

Captura de pantalla 2015-02-09 a les 13.41.52El fet que el best-seller mundial de la tardor passada hagi estat un llibre d’història, que es tituli Sàpiens com la nostra revista i que sigui una “breu història de la humanitat” en un moment en què, com molts de vosaltres ja sabeu, tenim una cinquantena d’historiadors i periodistes immersos en l’aventura de confeccionar la primera “Història de la humanitat i la llibertat” (www.sapiens.cat/llibertat), em semblava un motiu prou sòlid per submergir-me, durant la treva nadalenca, en la lectura de les gairebé 600 pàgines del llibre. I començaré pel final: l’assaig del professor israelià format a Oxford Yuval Noah Harari és el llibre d’història més original i suggeridor que he llegit en molt de temps.

Allunyat de les historiografies marxista i liberal, en aquesta breu història de la humanitat, no hi apareixen pràcticament ni noms propis ni batalles, sinó que se centra a analitzar les dinàmiques que s’han produït a la Terra des que l’Homo sapiens es va escampar per tot el planeta i va sotmetre la resta d’espècies, fins avui, quan els homes estan adquirint unes capacitats tradicionalment associades als déus, com crear vida artificial o retardar la mort.

Si la nostra tesi en l’obra que estem elaborant és que la llibertat i el progrés han estat un dels principals motors de la història de la humanitat, per Harari el principal motor de l’evolució humana ha estat la insòlita capacitat dels homes d’inventar ficcions (siguin les religions, les nacions, els imperis, els diners, les democràcies, les llibertats, els drets humans…) i, sobretot, transformar-les en mites compartits. Quan milers o milions de persones confien en els mateixos relats imaginaris, pots emprendre croades —no us perdeu l’article “Catalans a la conquesta de Jerusalem!” d’aquest número de la revista— o construir piràmides, catedrals i hospitals —igualment esperem que gaudiu de la lectura sobre la desconeguda història de l’Hospital Clínic, el principal hub de talent científic de l’Estat espanyol.

La cara fosca de les ficcions col·lectives apareix quan les persones creuen en relats antagònics. “El problema d’Israel i Palestina —diu Harari parlant de la seva terra— no és per una qüestió d’escassetat de menjar. El problema és que hi ha dues comunitats que regeixen les seves vides per mites incompatibles i ningú no ha estat capaç de reconciliar aquestes històries antagòniques amb un nou relat integrador”.

Per tant, la pregunta que podem formular-nos és: si tot en el que creiem és una ficció, hi ha alguna cosa real? Harari també té resposta per a això: l’únic real és el sofriment i la seva contraposició, la felicitat. La resta, com el seu llibre, és un gran relat de ficció, molt ben argumentat, en el qual un pot estar més o menys d’acord, però que inevitablement us farà meditar i, després de llegir-lo, esdevenir una mica més Sàpiens.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 152 (febrer 2015) de la revista SÀPIENS.

Quadrícules d’història

dilluns, 12/01/2015 (Clàudia Pujol)

Monument_Doctor_Robert2Cada un dels barris de Barcelona té una doble personalitat: la pròpia (alguns, fins fa relativament poc, eren pobles independents) i la relacionada amb la capital. Alguns d’aquests barris han estat protagonistes principals dels grans esdeveniments històrics de la ciutat (Sant Andreu i el Corpus de Sang, Sants i les revoltes obreres…); d’altres han tingut
un paper més secundari. Però tots ells mantenen els seus edificis històrics, el seu nomenclàtor… i amaguen multitud d’aspectes desconeguts per a la majoria de barcelonins i catalans, alguns dels quals us convidem a descobrir en aquest número de la revista.

I és que només cal que feu l’exercici de mirar el vostre voltant per comprovar que vivim envoltats de referents històrics
que sols coneixem en part. Si miro la quadrícula de la dreta de l’Eixample on visc i les quadrícules més pròximes, em trobo des del monument a Jacint Verdaguer (inaugurat pel rei Alfons XIII i Miguel Primo de Rivera enmig d’una gran polèmica: s’erigia una estàtua al “príncep dels poetes catalans” mentre el català continuava proscrit pel dictador) o la casa modernista Macaya (construïda per Josep Puig i Cadafalch i que “la Caixa” ha convertit en un centre cultural), fins a la plaça de Tetuan, on hi ha el solemne monument al Doctor Robert, costejat per subscripció popular per agrair al metge la seva tasca altruista en la lluita contra el còlera i la febre groga. Una mica més avall, i en la confluència amb el passeig precisament dedicat a Lluís Companys, s’alça l’Arc de Triomf, que va ser dissenyat com a porta principal de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Molt a prop trobem la Biblioteca Pública Arús —el principal referent de la maçoneria de Barcelona. I si seguim…

Per sort, la capital del país cada vegada està reivindicant més la seva història. Més enllà de les impressionants obres de Gaudí —que continuen generant cues i més cues— o de la inauguració el setembre del 2013 del Born Centre Cultural, s’han anat recuperant i senyalitzant espais de memòria a tots els barris de la ciutat, ja sigui incentivats pel Memorial Democràtic (com la bateria aèria del turó de la Rovira, per exemple) o pel mateix consistori, que s’ha proposat donar nous usos al castell de Montjuïc amb el repte d’acostar-lo als barcelonins. L’altra gran actuació, en aquest cas arqueològica, és el Pla Bàrcino, inaugurat fa un parell d’anys. En virtut d’aquest projecte, s’està reordenant la plaça de Ramon Berenguer III perquè llueixin més el passeig de la muralla i el retrat eqüestre del comte; s’està estudiant el subsòl de la basílica de Sant Just i Sant Pastor; d’aquí a uns mesos s’obrirà al públic la domus del número 15 del carrer d’Avinyó, i ja està disponible una app de Bàrcino que, com si es tractés d’una màquina del temps, et permet viatjar en 3D pels carrers de la colònia romana.

Publicat en la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens 151 (gener 2015)