Educació = Llibertat

dimecres, 24/11/2010 (Clàudia Pujol)

Ahir es va presentar a l’espai Betúlia de Badalona ‘El secret del meu turbant’, la història real de l’afganesa Nàdia Ghulam al Kabul dels talibans, escrita per la col·laboradora de SÀPIENS, Agnès Rotger, i mereixedora del premi Prudenci Bertrana d’enguany.

Tots sabem que la història l’escriuen els vencedors, però afortunadament, sempre hi ha esquerdes per heroïnes anònimes com les nàdies i per persones com l’Agnès que tenen la sensibilitat de localitzar-les. Tot i els patiments físics i psíquics de la protagonista, i a pesar de les humiliacions que pateix al llarg dels capítols, a la Nàdia no l’abandona mai una espècie de clarividència: que només podrà sortir d’aquell cercle viciós accedint a l’educació. Que serà l’accés a la cultura, el que li donarà l’anhelada llibertat.

La història d’aquesta afganesa és tant potent que espero que no amagui l’exercici literari magistral de Rotger que hi ha al darrere. Llegint el llibre m’adono que es compleixen un bon grapat de les virtuts que l’escriptor italià Italo Calvino enumera quan parla de la literatura del futur. Lleugeresa: sense ser confosa amb frivolitat. Exactitud: trobar el mot just per a cada frase. Solidesa estructural. I una altra virtut que se’m va difícil de conceptualitzar amb un adjectiu: no vol condensar tot el saber de l’univers en tres-centes pàgines.

Només vol explicar una història.

La benedicció del faraó

divendres, 19/11/2010 (Clàudia Pujol)

El comte de Carnarvon, George E.S.M. Herbert, va morir d’una estranya malaltia el 1923, després d’entrar a la tomba de Tutankamon. Altres membres de l’equip que van participar en l’aventura també van morir poc després de malalties misterioses. Durant anys es va parlar d’una maledicció, fins que un epidemiòleg britànic, Geoffrey Dean, va descobrir que la causa més probable de la mort de l’aristòcrata anglès que va finançar l’expedició hauria estat una septicèmia causada per una picada de mosquit infectat. Així i tot, hi ha qui ha seguit donant arguments a la teoria de la maledicció.

Sempre que entro al Museu Egipci de Barcelona, i ho faig sovint, m’envaeix una sensació de benedicció faraònica. Si els reis i reines d’una de les civilitzacions més fascinants de l’antiguitat poguessin dir-hi la seva, no m’estranyaria que estiguessin encantats de veure el seu llegat en un museu modern, acollidor i extremament divulgatiu. De fet, la meva visita va coincidir amb la d’una escola –en reben una o dues cada dia–, i els nens estaven tan fascinats per les màscares funeràries i els vasos canopis, com pel Playmobil de l’esfinx amb mòmia incorporada que venen a la botiga adjacent.

Si encara no heu tingut l’oportunitat de visitar l’exposició sobre ‘Els secrets del Museu Egipci‘, busqueu un forat i aneu-hi. Es tracta d’una mostra inèdita de les darreres adquisicions de la Fundació Jordi Clos en què es destaquen diversos aspectes de la vida quotidiana i el món funerari de l’antiga civilització. En sortireu… beneïts.

El pa negre i la cinta blanca

dimarts, 16/11/2010 (Clàudia Pujol)

Coincidint amb l’elecció de l’Acadèmia espanyola de la pel·lícula Pa negre per anar als Oscar,
recuperem un post publicat la tardor passada sobre el film, mentre li desitgem molta sort!

El pa que es donava a l’època del racionament era una massa immenjable, sense ànima i sense virtuts. Però el que retrata Agustí Villaronga an ‘Pa negre’ –una de les millors pel·lícules catalanes dels últims anys– va molt més enllà de les penúries alimentàries de la Catalunya rural dels anys quaranta. És un retrat descarnat de la misèria moral de vencedors i vençuts.

El film s’allunya dels tòpics narratius habituals i, obviant el discurs ideològic, se centra en les emocions. Unes emocions locals –els rodatges s’han fet a Tavertet, Manlleu i els boscos del Tagamanent; els actors parlen un accent vigatà coherent amb el lèxic de l’època i la zona– que es poden universalitzar. Més o menys com passava amb ‘La cinta blanca’ de Michael Haneke, una faula colpidora sobre les arrels del nazisme a través d’uns misteriosos incidents ocorreguts en un petit poble protestant d’Alemanya a la primeria del segle XX. Ambdues pel·lícules tenen nombroses similituds, més enllà de tractar-se de drames rurals en què les atrocitats dels grans acaben influint els nens. Fins i tot hi ha algunes imatges gairebé idèntiques entre els dos films, com l’obsessió pels ocells engabiats, metàfora de les ganes de volar dels personatges.

Igual que ‘La cinta blanca’, ‘Pa negre’ té la qualitat necessària per ser candidata a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa –esperem que la institució que fa les nominacions pensi el mateix. I és que la cultura catalana té nivell suficient per anar pel món amb una entitat pròpia. Culturalment, fa molt temps que som un país independent.

La història en campanya

divendres, 12/11/2010 (Clàudia Pujol)

La Història, d’una manera o altra, sempre acaba irrompent en les campanyes electorals. De vegades és només un breu en un diari local; d’altres, ocupa grans titulars. La setmana passada vaig llegir amb estupefacció una entrevista a Baltasar de Casanova Habsburg-Lothringen, el número dos de la llista de Ciutadans a Lleida. En l’entrevista, aquest descendent de Rafael Casanova  —la seva carta de presentació diu que és membre de la casa reial dels Habsburg, marquès d’Elx i nét de l’últim descendent de l’imperi austrohongarès, entre altres títols— assegurava que si el conseller en cap de Barcelona el 1714 visqués a la Catalunya actual, simpatitzaria amb Ciutadans.

De la mateixa manera que ratlla el ridícul elucubrar què votaria una de les icones del nacionalisme català en aquestes eleccions autonòmiques, també em va semblar desencertat que, en les darreres eleccions europees, se li retragués a Aleix Vidal Quadras que la seva família, al segle XIX, es dediqués a una activitat tan poc ètica com el tràfic d’esclaus. D’acord que tots som producte dels nostres avantpassats, però recórrer a l’arbre genealògic per justificar accions presents o per assotar els contrincants és desviar l’atenció dels temes que haurien de preocupar-nos. Un debat d’idees i de programes de debò.

Una de bandolers

dimarts, 9/11/2010 (Clàudia Pujol)

Arsèguel

La nostra història entre els segles XVI i XVII es pot llegir de múltiples maneres, però mai amb avorriment. Les guerres, la fam, les injustícies feudals van abocar molts homes a viure al marge de la llei i, consegüentment, el soroll del pedrenyal (escopeta curta que es disparava amb pedres fogueres i era més manejable que el trabuc) es va fer sentir –i molt!– per la Catalunya de muntanya.

El passat cap de setmana van tenir lloc a Bellver de Cerdanya les primeres Jornades Internacionals sobre Bandolers, dirigides pel professor d’Història Moderna de la UB Àngel Casals, i en la qual la revista SÀPIENS col·laborava. Tot i que el bandolerisme és un dels temes més revisats per la nostra historiografia, aquestes jornades van tenir l’encert de comparar el fenomen amb el d’altres països i èpoques, i posar en comú els resultats. Casals és del parer que, per entendre els conflictes territorials i socials, se n’ha d’analitzar la manifestació més contundent, la violència, i les seves múltiples expressions.

No és casual tampoc que les jornades es desenvolupessin a Bellver. La Cerdanya i, més concretament, el castell d’Arsèguel, fou el nucli originari de la lluita entre dues famílies aristocràtiques enemistades: la família Cadell i la del senyor de Nyer –els anomenats ‘nyerros’. El que passaria a Arsèguel transformaria el país, a causa de les ramificacions del moviment bandoler per tot Catalunya.

En nom de la religió

divendres, 5/11/2010 (Clàudia Pujol)

En nom del cristianisme s’han comès tantes atrocitats, que no és estrany que, a molts, els generi anticossos. En nom seu s’han declarat guerres injustificables (les croades, la guerra dels Trenta Anys…), s’han instaurant tribunals infames com el de la Inquisició, s’ha perseguit la ciència (Copèrnic o Galileu) i s’ha oprimit la llibertat de pensament. Sense oblidar-nos de les complicitats amb el nazisme i el feixisme, o d’escàndols que encara avui cuegen i que haurien de fer trontollar el pal·li.
Però seria injust quedar-nos només amb les ombres i eludir el pòsit històric i cultural que atresora i que ha conformat els pilars de la societat occidental actual. No s’ha d’oblidar que el cristianisme, que es va començar a propagar en l’època de l’imperi romà, es va caracteritzar des d’un primer moment per l’eliminació de les barreres ètniques, va preocupar-se per als menys afavorits i va tractar dignament les dones. Tot això en contrast amb un imperi Romà clarament dividit entre els rics i els pobres, entre els homes lliures i els esclaus, entres els homes i les dones. Més endavant, i ja convertida en una doctrina hegemònica, el cristianisme suavitzaria l’embranzida bàrbara i tindria, en molts indrets, una influència civilitzadora.
La visita del Papa a Barcelona coincideix amb un moment de gran laïcitat per part de les noves generacions —una laïcitat que augmenta cada vegada que el pontífex fa declaracions sobre l’ús del preservatiu o de l’homosexualitat. És clar que això no és exclusiu del cristianisme. Un dels principals experts en budisme de l’Estat espanyol, Ramon N. Prats, a qui vàrem entrevistar en el passat número de SÀPIENS, explicava que els joves dels països històricament budistes també s’estan apartant de les doctrines del príncep Siddhartha Gautama; i estudis recents revelen que els japonesos s’estan allunyant progressivament de la tradició zen.
Al costat dels que es defineixen com a laics i d’aquells que pugnen per fer-se una religió a mida, es trobem els que encara no han perdut el sentit de transcendència. Entre aquests darrers hi ha l’escriptor valencià Joan Francesc Mira, l’home que s’ha atrevit a traduir la paraula de Déu. Sosté Mira: “No puc arribar a ser tant racional com per dir que Déu no existeix. Tampoc puc prescindir tant de la raó com per assegurar el contrari”.

El ‘monumento a los caídos’ de Tortosa

dimecres, 3/11/2010 (Clàudia Pujol)

Fa unes quantes setmanes, el Memorial Democràtic va publicar un cens on s’identifiquen 143 símbols franquistes a les comarques de l’Ebre. Si bé bona part són plaques d’habitatge —al voltant d’un 40%— la resta són rètols, tombes, làpides i monuments. D’entre tots aquests elements destaca el “Monumento a los Caídos en la Batalla del Ebro” de Tortosa, que s’erigeix al mig del riu, sobre el pilar d’un antic pont: el pont de la Cinta. Fa uns quants anys va ser desposseït d’alguns dels símbols més explícitament feixistes, però l’escultura inaugurada pel mateix Franco el 1966 encara mostra creus i àguiles i, per tant, no ha perdut la finalitat per a la qual va ser concebuda: honorar els soldats franquistes morts durant la batalla de l’Ebre i l’enaltiment d’un règim dictatorial que es va instaurar acabada la Guerra Civil.

El manteniment d’aquest tipus d’elements en l’espai públic ofèn molts ciutadans, sobretot en aquestes terres del sud de Catalunya, que van patir els efectes devastadors de la batalla de l’Ebre, un combat que va deixar 60.000 baixes per bàndol i el camí aplanat per a l’ofensiva final de Franco sobre Catalunya. Per tant, perpetuar un monument com el de Tortosa —que glorifica un dictador i els valors feixistes a la via pública— és contrari a l’esperit democràtic que empara l’ordre constitucional i posa en evidència la feblesa de la nostra cultura política.

Ara, el Casal Popular Panxampla de Tortosa ha impulsat una campanya ciutadana per demanar al consistori tortosí la retirada del monument. S’han recollit prop de 2.000 signatures a tot el país i, si tot va tal com està previst, el dilluns 7 de novembre es debatrà al ple de l’Ajuntament una moció que defensa la retirada de les restes de l’última dictadura espanyola. Si prospera, s’haurà aconseguit —gairebé 45 anys després de la seva inauguració— eliminar aquest símbol feixista “clavat al llom del riu Ebre”, parafrasejant una metàfora de l’escriptora Cinta Arasa.

Història humana

divendres, 29/10/2010 (Clàudia Pujol)

El poble vell de Corbera d'EbreCom que la història no té temps per ser justa, val la pena que, de tant en tant, es facin accions per intentar pal·liar-ho. És el que vaig pensar en la meva visita llampec a Gandesa el passat cap de setmana per presentar el darrer número de SÀPIENS, dedicat a la batalla de l’Ebre. Una presentació que, el COMEBE (Consorci Memorial dels Paisatges de la Batalla de l’Ebre) i el Memorial Democràtic, van fer coincidir amb la inauguració d’unes jornades sobre fosses i amb un homenatge a les víctimes de la batalla de l’Ebre.
L’historiador Josep M. Solé Sabaté va recordar que des dels primers anys de la Transició no se’ls feia un homenatge d’aquestes característiques. I, si s’ha de jutjar per l’èxit de la convocatòria –el poliesportiu de Gandesa va aplegar més de 3.000 persones i es va haver de repetir l’acte central perquè tothom el pogués presenciar–, va ser tot un encert. Els familiars de les víctimes, alguns dels quals havien descobert recentment el full de serveis dels seus avantpassats, es van abocar de ple en la cerimònia de dignificació.
Però, en realitat, tampoc és tan sorprenent que el passat hagi trigat a emergir. Durant molts anys, bona part dels habitants de la Terra Alta i de la Ribera d’Ebre, les comarques més afectades per la contesa, van decidir viure d’esquena a aquella barbàrie. Era prioritari superar la fractura ideològica entre veïns i treballar per la recuperació econòmica. Amb els camps arrasats i les cases destruïdes, era el moment de recollir les restes de tancs i avions i revendre-ho, i de buscar nous usos per al material bèl·lic que havia quedat: les màscares antigàs van servir per ensulfatar els camps; la pólvora va resultar ser un bon adob; de les caixes de fusta de les armes, se’n va fer mobiliari escolar…
Ha estat en els últims temps que nombroses persones del territori –amb el suport institucional– han anat prenent consciència que aquesta memòria s’havia de recuperar. En queden els espais i les petges —refugis, trinxeres, restes de metralla… i l’emblemàtic poble vell de Corbera— i també alguns testimonis vius. Testimonis que recorden, per exemple, aquell matí del 30 d’octubre del 1938, quan 300 canons franquistes apuntaven a la serra de Cavalls. Quan en poques hores van arribar a disparar 9.000 tones l’artilleria i 8.000 l’aviació sobre un front que ocupava un quilòmetre. Els soldats republicans es protegien ajupits, amb el cap ficat a la trinxera, mossegant un palet perquè creien que així les bombes no els deixarien sords.
Són aquests testimonis i aquests homenatges els que contribueixen a fer que la Història no sigui una mera cronista freda dels esdeveniments en la qual només comptin els resultats.

Una nova etapa

dilluns, 25/10/2010 (Clàudia Pujol)

Portades de SÀPIENSAgafo el relleu d’en Jordi Creus al capdavant de la revista SÀPIENS amb un gran sentit de responsabilitat, humilitat i il·lusió.
En Jordi, fent servir el símil futbolístic, ha estat un gran davanter en aquest projecte. Ha tingut un gran olfacte per trobar temes i fer gols; una gran visió del terreny de joc; sovint, una gran inspiració. I tan important com totes aquestes qualitats és que ha sabut jugar en equip.

En aquests vuit anys de SÀPIENS, la revista ha adquirit un gran prestigi entre bona part dels acadèmics i s’ha consolidat com la revista més llegida a Catalunya, amb una audiència de 127.000 lectors al Principat, segons dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. Això és una gran notícia.

Però hem d’aconseguir que la nostra història encara arribi a més gent. Penetrar en tots els racons dels Països Catalans; penetrar amb més força a les escoles i als instituts. Hem d’aconseguir més lectors, més usuaris del nostre web, més amics en les nostres xarxes socials… i per això necessitem la vostra ajuda.
No són temps fàcils per al món periodístic, però tenim la sort de saber molt bé qui som i a on volem arribar. El filòsof romà Sèneca al segle I deia una frase que crec que té una gran vigència: “Quan no se sap cap on es navega, cap vent no és favorable”. Nosaltres sabem perfectament quin és el nostre rumb.
Seguirem, com fins ara, explicant-vos la història de Catalunya i del món de la manera més atractiva de la que siguem capaços. Continuarem investigant en arxius americans, russos, alemanys, francesos, anglesos, italians… Seguirem amb atenció qualsevol descobriment històric. I farem tot això amb un ferm compromís de país.

L’equip de redacció (la Sònia Casas, l’Àlex Novials, l’Oriol Gracià, la Caterina Úbeda), juntament amb en Jordi Creus –nou editor i director general de Sàpiens Publicacions–, els responsables comercials, de producció, de subscripcions i de màrqueting, i amb els historiadors i periodistes que col·laboren amb nosaltres, dedicarem totes les nostres energies a treballar per seguir interessant-vos i sorprenent-vos a cada número, i perquè la família SÀPIENS -és a dir, tots vosaltres- segueixi creixent.