Recordant Mata-Hari

dijous, 11/08/2011 (Clàudia Pujol)

El 7 d’agost del 1876 naixia a Holanda Margareta Geertruida Zelle. Filla d’un modest barreter, conegut com el baró pels seus aires de grandesa, n’heretaria l’adn megalòman. Després d’un matrimoni fracassat amb un capità de l’exèrcit colonial que portà a Margareta a viure a Indonèsia, retornà a Europa amb una nova identitat.

Es feia dir Mata-Hari (“ull de dia”) i explicava, a aquells que volien escoltar la seva història abans d’intimar-hi, que era filla d’un rajà de la Índia i que havia après a ballar danses sagrades en la pagoda de Shiva. La pell bruna i les faccions exòtiques heretades de la seva mare —d’ascendència javanesa— feien versemblant la farsa. Gràcies a la seva sensual forma de contornejar-se i de treure’s la roba mentre ballava, no li van faltar amants de rang a mitja Europa.

De fet, va ser el seu accés privilegiat a certs circuits el què va propiciar que els alemanys confiessin en ella com a informadora. A la imprudència de Mata-Hari d’introduir-se en el complex món de l’espionatge, cal afegir-hi la imprudència d’oferir els seus serveis als francesos per poder romandre al costat del seu darrer amant, el capità d’un regiment rus destinat a França.

Quan va entendre que en la guerra no hi valen els jocs de seducció, ja havia teixit la seva pròpia teranyina, que la condemnaria a morir davant d’un escamot d’afusellament al castell parisenc de Vincennes. S’explica que, fins i tot, va conquetejar amb els seus botxins. Els uniformes havien estat sempre la seva perdició.

Efemèride publicada a l’aparador història del diari Ara el 7 d’agost del 2011

El redescobriment del Machu Picchu

dilluns, 25/07/2011 (Clàudia Pujol)

El 24 de juliol del 1911 l’explorador nord-americà Hiram Bingham, que recorria els Andes buscant el poble de Vilcabamba, l’últim refugi inca durant la conquesta castellana, es va topar amb les ruïnes d’una ciutat impressionant construïda enmig d’una serralada, com una sella de muntar, entre dos pics de vertigen. És un clàssic entre els exploradors, que busquen arribar a les Índies i es topen amb Amèrica.

La remota ubicació del Machu-Picchu li havia permès romandre amagada durant quatre segles. Esperant que algú la fes conèixer al món i que el món comencés a fer-se preguntes. Què va portar als inques a aquell repte arquitectònic? Com s’ho van fer per construir uns dos-cents edificis (palaus, temples, cases…) tan perfectes sense conèixer cap tipus de ciment? Quina va ser la raó de la seva existència? Per força havia de ser un lloc especial.

Tot i que s’explica que el personatge de Bingham ha inspirat la saga de l’Indiana Jones, l’explorador no ha estat exempt de polèmica. Durant dècades el govern del Perú ha volgut recuperar part de botí (més de 46.000 peces) que ell i els seus homes van endur-se i que, actualment, està en poder de Yale, una de les universitats més prestigioses del món. Després d’una llarga batalla judicial, 300 peces han estat retornades per commemorar, aquest juliol, el centenari del seu ‘descobriment’.

És probable que molts ho celebrin brindant amb una infusió de coca, el millor remei per combatre el famós mal d’altura.

Efemèride publicada en l’aparador Història del diari Ara el 24 de juliol del 2011

Comença la guerra civil espanyola

dilluns, 18/07/2011 (Clàudia Pujol)

El 17 de juliol del 1936 una part de l’exèrcit espanyol es revoltava contra el govern de la República. Tot i que el franquisme commemoraria l’aniversari del Glorioso Alzamiento Nacional el 18 de juliol, el cop d’estat, a les possessions espanyoles de l’actual Marroc, s’iniciaria un dia abans.

Durant els tres anys que va durar el conflicte es calcula que més de cent mil nordafricans, molts d’ells menors d’edat, van ser reclutats per anar lluitar al front al costat de Franco. Si bé el No-do no es cansava de repetir que “tots els musulmans del nostre protectorat han corregut en escoltar el crit d’auxili”, el motiu de les corregudes era la promesa del caudillo de: “Tornareu amb babutxes d’or als vostres pobles”.

Però quan li van haver servit de carn de canó en nombroses batalles, la major part dels moros de Franco va ser repatriats a la força. Acabada la guerra, només es quedaren a la península uns quants milers per lluitar contra els maquis. I, en desaparèixer l’amenaça guerrillera, els únics que restaren foren els membres de la Guàrdia Mora, que escoltaven a cavall el Rolls Royce de Franco.

En lloc de babutxes d’or, l’única contraprestació que van rebre els musulmans van ser unes condecoracions que aviat es van oxidar i unes pensions miserables. Des de fa un temps, en virtut de la Llei de la Memòria Històrica, diverses associacions clamen que, d’una vegada per totes, s’igualin les pensions dels excombatents moros amb la dels excombatents espanyols.

Efemèride publicada en l’aparador història del diari Ara el 17 de juliol del 2011

La Nit de la Memòria i de la Dignitat

divendres, 15/07/2011 (Clàudia Pujol)

Per a tots aquells que no ens vàreu poder acompanyar en la 4a edició de la Nit de la Memòria, en què el Sàpiens va rebre el Premi Dignitat 2010, aquest és, més o menys, el missatge que vam voler transmetre:

“Moltes gràcies a la Comissió de la Dignitat per atorgar-nos aquest premi.

Des del primer número del Sàpiens hem procurat —com de fet no podia ser de cap altra manera— difondre la importància dels papers de Salamanca i col·laborar en la campanya cívica per al seu retorn.
Durant els primers números de la revista vam regalar una reproducció dels documents més significatius perquè els nostres lectors poguessin conèixer millor què hi havia en aquest fons confiscat després de la guerra civil per les tropes franquistes. I què hi vam trobar? Doncs, de tot: des de cartes d’amor fins a cartells del Carles Fontserè, i sobretot molta informació que els franquistes van utilitzar per tenir fitxats els catalans. O sigui, que el botí de guerra va convertir-se en un immens arxiu policial al servei de la repressió.

Si, des de fa molts anys, reclamem el retorn d’aquests documents no és per fer reviure les víctimes de les fosses comunes, ni per arreglar un buit democràtic que va durar 40 anys. Això malauradament no és possible. Si reclamem el retorn d’aquests papers és perquè són imprescindibles per reconstruir el nostre arxiu, que ve a ser la nostra història, i per tant la nostra memòria. Hi ha una frase de Napoleó que sempre he trobat molt encertada: “Un cap sense memòria, és una fortalesa sense guarnició”. I tots sabem què vol dir una fortalesa sense guarnició. Una fortalesa que pots conquerir sense resistència.

La intenció del Sàpiens no és fer propagandisme polític, ni molt menys. La nostra intenció és fer una revista d’història apassionant, creativa, rigorosa i… normal. Millor dit, com si fossim un país normal. I de la mateixa manera que estem atents als documents que es desclassifiquen en arxius d’arreu, que tenim arqueòlegs que ens mantenen informats de les excavacions i troballes en nombrosos jaciments, també considerem que és una tasca noble rescatar de l’oblit aquells que mereixen ser recordats.

Això serien, a grans trets, algunes de les nostres tasques. Però de tant en tant, des de la societat civil catalana, sorgeixen iniciatives de les quals no en podem quedar al marge, precisament perquè encara no som normals. I escoltant en Pep Cruanyes i en Toni Strubell encara es fa més evident.

Hem de tenir en compte que formem part d’un estat que no ha estat capaç d’anular oficialment la pena de mort al president Companys. Formem part d’un estat que no ha sigut capaç de retornar la major part dels Paper de Salamanca. Formem part d’un estat que té com a únic encausat pels crims franquistes l’únic jutge que ha tingut el coratge investigar-los. I encara diria més, formen part d’un estat que no ha estat ni a l’alçada  d’escoltar-nos.

I és que quan nosaltres pretenem recuperar els nostres papers, ells són els que es fan els ofesos i els espoliats. La ironia més sublim, la recordaran perfectament, va ser quan el consistori de Salamaca va canviar el nom del carrer on s’ubica l’arxiu: de calle Gibraltar va passar a anomenar-se Calle del expolio. I trobaríem molts altres exemples. Tots sabem que, per desgràcia, la Història és molt fàcil de tergivesar.

El què els deia en començar. Per al Sàpiens és un honor recollir avui aquest premi. De totes maneres, crec que el veritable premi hauria de ser per la mateixa Comissió de la Dignitat que està liderant amb molta fermesa i molta paciència el llarg camí d’un reivindicació justa i cabdal per al nostre país.

Podria desitjar llargs anys de vida a la Comissió de la Dignitat. Però és que no els hi desitjo. De fet, espero que, més aviat que tard, desaparegui. Perquè ja hagi complert tots els seus objectius, perquè ja no sigui necessària perquè som normals i perquè ningú no s’atreveixi a atemptar, mai més, contra una cosa tan sagrada com la nostra dignitat nacional”.

El fantasma de Pétain

dilluns, 11/07/2011 (Clàudia Pujol)

El 10 de juliol del 1940 l’Assamblea Nacional Francesa abolia la constitució republicana i donava plens poders al mariscal Pétain –l’heroi francès de la IGM que acabaria condemnat a mort per traïció pel seu col·laboracionisme amb els nazis. Si Pétain s’hagués jubilat després de l’èxit de Verdun (1916), quan tenia seixanta anys, o quan va esclatar la IIGM, als vuitanta-tres, tindria escultures commemoratives des de Lille fins a Narbona i des de Brest fins a Lió. Però Pétain no va jubilar-se quan li tocava, i avui el seu nom és sinònim de polítiques reaccionàries en l’inconscient col·lectiu.

Després de la derrota de l’exèrcit francès davant de l’alemany el maig del 1940, el mariscal va jugar la carta del pacte amb Hitler per evitar mals majors i va endegar una revolució nacional amb el lema “Treball, família i pàtria”, la traslació francesa dels governs autoritaris dels generals Franco i Salazar.

Traslladada la capital del nou règim a la ciutat-balneari de Vichy, Pétain no tindria gaire temps d’anar a prendre aigües termals. Estaria massa ocupat fent de policia al servei dels invasors, deportant jueus, i intentant neutralitzar la Resistència aglutinada al voltant del seu etern rival, el general De Gaulle.

Avui, qualsevol que ho desitgi pot allotjar-se en algunes de les dependències de l’antic govern de Vichy, reconvertides en hotels, i esperar que aparegui el fantasma de Pétain; un fantasma que les esquerres veuen aparèixer quan, per exemple, Sarkozy parla dels gitanos.

Efemèride publicada en l’aparador història del diari Ara el 10 de juliol del 2011

Sosté Saraiva

divendres, 8/07/2011 (Clàudia Pujol)

La consigna que corria entre els militars que van promoure el 25 d’abril a Portugal era “coratge!”. Coratge per reunir-se clandestinament i organitzar els preparatius del cop d’estat en els mesos previs; coratge per protestar contra la dictadura que ells mateixos sostenien; coratge per sortir al carrer amb els tancs sense saber si els seus superiors s’hi adheririen o hi oposarien resistència.

Però a més de ser una revolució coratjosa, com ho són totes al cap i a la fi, el cop d’estat portuguès es pot resumir amb dues imatges líriques que han donat la volta al món: els oficials revoltats posant clavells, la flor de la temporada, dins dels canons, i els lisboetes entonant el Grandôla, vila morena en assabentar-se de la rendició del dictador.

De totes maneres, la història no va finalitzar on acaba el reportatge de portada del darrer número del Sàpiens, amb la capitulació de la sinistra policia política, l’alliberament dels presos polítics de Caxias i la presa de poder del general Spínola. La transició portuguesa cap a la democràcia va viure des del 26 d’abril del 1974 i fins al 25 de novembre del 1975 un període agitadíssim amb diversos governs provisionals i diferents intents d’involució del procés revolucionari en curs (l’anomenat PREC) fins que van guanyar les opcions més conservadores. Si això ens va passar desapercebut va ser perquè va coincidir amb la malaltia i la mort de Franco. Però algun dia algú haurà d’estudiar a fons aquesta etapa interessantíssima.

Després d’aquest agitat procés i de les convulsions que el van seguir, el guionista, actor i director de la Revolució dels Clavells, Otelo Saraiva de Carvalho, va ser acusat de terrorisme i se l’empresonà preventivament durant… cinc anys! Però ell, amb paciència de Job, es dedià a desmuntar totes i cadascuna de les acusacions. Un cop rehabilitada la seva imatge, va negar-se a acceptar el faixí i la Gran Creu de l’Orde de la Llibertat amb què se’l volgué condecorar —de fet, ambdues distincions encara el deuen estar esperant al Palau Presidencial de Belém. Actualment viu retirat en un pis modest d’un barri de classe mitjana als afores de Lisboa.

L’escriptor Lluís Busquets i Grabulosa, que ja havia tingut contacte amb Saraiva arran de la seva última novel·la, Albada a Lisboa (Ara Llibres, 2011), l’ha entrevistat llargament per a Sàpiens i ha aconseguit que ens expliqués, amb un detall que fins ara no coneixíem, com va viure el dia més clau de la història contemporània de Portugal i com el van afectar els intents posteriors d’apartar-lo del poder. Aquesta segona part de l’entrevista la podreu llegir sencera entrant al nostre web www.sapiens.cat.

Sosté Saraiva que, tot i que la revolució popular portuguesa va acabar essent una revolució burgesa, no dubtaria ni un moment a tornar a orquestrar-la.

Publicat a la secció El retrovisor del número 105 del Sàpiens

Una guerra perduda abans d’iniciar-se

dilluns, 4/07/2011 (Clàudia Pujol)

El 3 de juliol del 1898 la flota espanyola de l’almirall Cervera era destruïda per l’americana davant del port de Santiago, a Cuba, posant fi a les ambicions colonials espanyoles a ultramar. Després d’aquest episodi, Espanya no tornaria estar al capdavant de la carrera armamentística naval.

L’esquadra espanyola va ser enviada a una guerra perduda abans d’iniciar-se. Els polítics eren conscients de la superioritat dels americans, però la premsa sensacionalista  de Madrid havia convençut a la població que la victòria era possible. A més, durant tota la guerra de Cuba la consigna més repetida havia estat: “Fins a l’última pesseta i fins a l’última gota de sang”.

Per tot això, l’almirall Cervera no va tenir més opció que presentar batalla. El 3 de juliol al matí donava l’ordre d’entrar en combat. Però la sortida del port de Santiago era molt complexa i els vaixells havien de passar en fila índia. Aquest fet el van aprofitar els nord-americans per jugar al tir al plat. En només quatre hores van destruir, un rere l’altre, els vaixells espanyols. Hi van haver 500 baixes per un bàndol, i 1 o 0 per l’altra.

Ja hi ha qui ha ideat jocs per ordinador sobre la batalla de Santiago que contemplen opcions diferents a l’estratègia de l’almirall Cervera. Què hagués passat si haguessin sortit primer els destructors? I si s’hagués optat per una sortida nocturna? I si els vaixells s’haguessin dispersat en diverses direccions?

Efemèride publicada en l’aparador història del diari Ara del 3 de juliol del 2011

El profeta Pedrolo

dilluns, 27/06/2011 (Clàudia Pujol)

El 26 de juny del 1990 ens deixava l’escriptor català Manuel de Pedrolo. No havia pogut veure la Catalunya independent que anhelava —“moriré com un estrany a casa meva”—, però sí que ens deixava un llegat literari impressionant en tots els gèneres: caldrien centenars d’hores de lectura per apreciar-lo de veritat.

Pedrolo havia començat fent de negre literari en l’editorial de Ferran Canyameras; una activitat que combinava amb la de detectiu privat. Si les traduccions sense firmar li havien permès conèixer els grans novel·listes americans i francesos del moment, fer seguiments a presumptes infidels li havien aguditzat la seva percepció psicològica i l’havien fet interessar per la novel·la negra. D’aquí que fos el director de la col·lecció La Cua de Palla.

Una constant en la seva obra, a banda de descriure la complexitat de la naturalesa humana, és l’alliberament de la dona. Un bon exemple és l’Alba, l’heroïna de catorze anys de Mecanoscrit del segon origen, que lluita per tirar endavant la civilització. Una novel·la apocalíptica que entroncaria amb fenòmens literaris recents (La carretera de McCarthy o Fin de Monteagudo) i, probablement, futurs.

La imminència del 2012, data en què alguns corrents han predit com a la fi del món, és una efemèride que no deixaran d’aprofitar els escriptors que coquetegen amb la ciència-ficció. Si Pedrolo fos viu, segur que ja estaria substituint els plats voladors del Mecanoscrit, per un holocaust nuclear o potser…

Efemèride publicada a l’aparador història del diari Ara el 26 de juny del 2011

El ‘Buster Keaton’ del separatisme català

dimecres, 22/06/2011 (Clàudia Pujol)

Aquests dies he acabat de llegir el llibre sobre Miquel Badia que ha escrit l’historiador Fermí Rubiralta i que ha publicat la Fundació Irla. És una de les biografies que faltava de la història contemporània del nostre país i, a més, ve a omplir la gran llacuna bibliogràfica existent del moviment independentista català.

Rubiralta ha pogut accedir per primer cop a l’historial acadèmic de Badia, a les seves cartes personals, a les seves memòries inacabades, al seu expedient penal… Tot això li ha permès apropar-se al personatge des de la seva infància a Torregrossa (Pla d’Urgell), fins a l’anada a Barcelona, els primers anys de militància política, la participació en l’intent de regicidi del Complot del Garraf, l’estada a presidi, la seva tasca al capdavant de les JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana) o la seva implicació en els Fets del Sis d’Octubre del 1934.

Rubiralta explica que, després de la seva estada a presidi, Miquel Badia va deixar de riure. Tant és així que alguns dels seus companys s’hi començaren a referir com el “Buster Keaton del separatisme català”, en referència al director nordamericà de cinema mut, de rostre inexpressiu. El bust que l’escultor Deogràcies Civit li va fer quan els dos van coincidir a la presó Model és talment com una radiografia de l’activista: espatlles amples i tòrax desafiador. Només faltava sentir-li aquell accent lleidatà gens contaminat per la vida barcelonina i aquella veu a voltes rogallosa i sempre profunda.

Badia formava part d’aquells que, enlluernats per Macià, creien que la violència política era el camí més directe per assolir la llibertat de Catalunya. Per això, ja als anys vint s’integrà en els escamots d’Estat Català dedicats a les tasques d’agitació política, seguint l’exemple del moviment d’alliberament txec. Per això, posteriorment, com a secretari general de la Comissaria d’Ordre Públic, va utilitzar els mètodes que va considerar necessaris per garantir la convivència a la Barcelona dels anys trenta. Les seves controvertides actuacions serien titllades de “feixisme a la catalana” pels seus principals detractors, els anarquistes. De fet, encara al 2011 i arran de la proposta recent d’una vuitantena d’intel·lectuals de dedicar-li un carrer, la polèmica sobre si cal col·locar el personatge en el quadre d’honor de la Catalunya del segle XX, ha reobert un intens debat.

En qualsevol cas és innegable que el seu assassinat, i el del seu germà Josep, a mans presumptament de la FAI, el 28 d’octubre del 1936, va despertar una gran consternació ciutadana. Sobretot perquè Miquel Badia era, per a molts, el benemèrit que els protegia dels incontrolats.

De l’espionatge de la Guerra Freda a l’espionatge modern

dilluns, 20/06/2011 (Clàudia Pujol)

Tal dia com avui del 1953 era executat a la cadira elèctrica el matrimoni nordamericà format per Julius i Ethel Rosenberg sota l’acusació de passar informació secreta de la bomba atòmica a l’URSS, en plena caça de bruixes del senador McCarthy. Amb el temps s’ha sabut que la informació que Julius va passar a Moscou va tenir un escàs valor per la carrera armamentística i que els pitjors crims d’Ethel haurien estat conèixer les activitats del seu marit i pertànyer a les joventuts del Partit Comunista (i potser no per aquest ordre).

El president Einsenhower va mostrar-se impertorbable davant les peticions de clemència per als Rosenberg que li feien arribar personalitats de tot el món (des de Sartre fins a veus no comunistes com Einstein o el papa Pius XII), de la mateixa manera que a l’actual governador de Texas, Rick Perry, no li tremola el pols alhora de firmar sentències de mort. Des que va accedir al càrrec el 2001 té el dubtós honor de ser la persona que més ordres d’execució ha signat: més de dues-centes. Que 1 de cada 6 executats sigui innocent és un percentatge que la societat americana sembla que pot tolerar.

Amb una Unió Soviètica desmembrada i amb una Al-Qaida decapitada i en hores baixes, la carrera per convertir-se en el nou enemic americà ja ha començat. Els sona un portal d’internet especialitzat en revelació de documents secrets? No troben que, salvant les distàncies, Julian Assange vindria a ser la versió moderna de Julius Rosenberg?

Efemèride publicada a l’aparador història del diari Ara del 19 de juny del 2011