La memòria d’una maleta

dilluns, 14/11/2011 (Clàudia Pujol)

Just abans que els alemanys entressin a París, Robert Capa —jueu i d’esquerres— va abandonar a corre-cuita el seu estudi fotogràfic per fugir als EUA i va deixar unes capses amb milers de negatius de la Guerra Civil Espanyola, fets per ell, per la seva companya sentimental, Gerda Taro i, per David Chim Seymour. Per intentar salvar aquest material, el col·laborador de Capa, Tchiki Weiss, va viatjar de París a Burdeus amb bicicleta i amb els negatius a la motxilla per enviar-los en algun vaixell que anés en direcció a Amèrica. Durant dècades s’havien donat per perduts, fins que el 1995 van aparèixer d’una forma tan miraculosa com rocambolesca a Ciutat de Mèxic. El 2007 el Centre Internacional de Fotografia de Nova York els va exposar i ara es poden veure al MNAC fins al 15 de gener amb el títol de “La maleta mexicana”.

Imatges de desfilades, bombardeigs, ferits, cossos a la morgue; fotografies de batalles decisives com les de Terol o el Segre, de resistència a Catalunya i a Madrid… són un testimoni gràfic excepcional de la vida al front i a les trinxeres. Al costat de retrats inèdits de Hemingway, Malraux, García Lorca o la Pasionaria, hi ha les últimes fotos de Gerda Taro, abans que fos atropellada per un tanc republicà a la batalla de Brunete.

La història és tan potent que ja té versió cinematogràfica. Les peripècies d’una maleta i els joves mexicans descendents d’exiliats republicans que en conformen el fil argumental, però, no aconsegueixen amagar la gran pregunta que hi ha al darrere: les guerres tenen un final, però quan s’acaba la postguerra? Per a totes aquelles famílies que tenen familiars desapareguts o enterrats en fosses comunes, probablement encara no han pogut passar pàgina.

Disseccionant la història

dijous, 3/11/2011 (Clàudia Pujol)

Fa uns dies vaig assistir a la presentació del setè volum de la col·lecció La Ciutat del Born que coordina l’historiador Albert Garcia Espuche que és una autèntica joia de la microhistòria barcelonina, com els sis anteriors i, com seran, no en tinc cap dubte, els tres següents, que ja s’estan preparant.

El volum en qüestió, titulat Medicina i farmàcia. Barcelona 1700, és una dissecció del paper del metges, dels apotecaris i dels cirurgians de finals del segle XVII i principi del XVIII. Les investigacions d’Espuche i el seu equip han permès saber, amb una gran precisió, des del nombre de professionals que es dedicaven a l’ofici de curar, els utensilis que feien servir o els barris (de Santa Maria del Mar, de Sant Pere i de la Catedral) on hi havia un ratio de cirurgians més elevat. Paradoxalment, no anessiu a buscar cap metge al carrer dels Metges!

Trobo particularment revelador el capítol dedicat a l’Hospital de la Santa Creu (avui seu de la Biblioteca de Catalunya), la principal institució assistencial del país i el seu paper clau durant la guerra de Successió, quan va convertir-se en l’hospital general de l’exèrcit a Catalunya. Durant els 39 dies que va durar el setge va donar assistència a un gran nombre de militars, miquelets, civils, presoners de guerra i desertors de l’enemic. D’entre els 1.300 registres d’entrada que s’han comptabilitzat, hi ha molts noms i cognoms que no els sonaran de res (Pau Diego, soldat natural de Seva, del Regiment de les Guàrdies Reials; el miquelet Vicenç Bertran; el soldat Joan Miró, fill de Montblanc; el miquelet de Crespià Miquel Font…) i d’altres que sí. No endebades l’hospital de la Santa Creu va registrar l’entrada –però no la sortida– del conseller en cap Rafael de Casanova.

Llegint tot això, un té la impressió que si els barcelonins van resistir tant, va ser en part, gràcies al gran nivell assistencial dels metges catalans del 1700.

La muntanya rebel

dimecres, 26/10/2011 (Clàudia Pujol)

Jaume Grau, en Carlinades, el Far West a la catalana compara els nostres carlins amb els pellroges nord-americans. No solament perquè són uns bons coneixedors del territori i reben sobrenoms tan divertits com els cabdills indis (en lloc del Toro Assegut tenim el Tigre del Maestrat, per exemple), sinó, sobretot, perquè uns i altres tenien por que, en nom del progrés, es fes miques el seu món tradicional; que l’empenta imparable de les tres t (tren, telègraf i teler) capgirés el seu sistema de vida.

El moviment carlí, però, no s’explica només com un simple moviment de forces reaccionàries oposades als corrents liberals, amb el rerefons d’una pugna dinàstica mal resolta al tron espanyol. El moviment carlí és també la reacció davant d’un govern central, anticatalà, que amb uns impostos abusius i un sistema de lleves pervers, arruïnava l’economia domèstica de moltes famílies. De fet, en les diferents carlinades, els seus dirigents sempre demanen els drets històrics que Felip V va anular després del 1714.

En aquest sentit s’explica que quan el cabdill carlí Francesc Savalls va sortir al balcó de la casa Solà Morales, després d’apoderar-se de l’estratègica ciutat d’Olot en el transcurs de la tercera carlinada, el primer que va fer fos reclamar els furs de Catalunya. Després vindria el “Trenquin files i a engendrar carlistes“, que precedia les festes llibertines que organitzava amb les seves tropes cada vegada que ocupava una població, i que xocava amb l’esperit seminarista que els liberals atribuïen als carlins. I després vindria, també, la faceta menys amable del controvertit revolucionari: l’afusellament de tots els presoners liberals. Un retrat immillorable de Savalls en concret i dels carlins en general és el que descriu Marià Vayreda en Records de la darrera carlinada —el testament d’un món que desapareix.

En l’imaginari col·lectiu són molts els que perceben el carlisme com una relíquia de la història. Segurament perquè avui és un moviment residual que sobreviu sota el paraigua de dues ideologies oposades —la més conservadora que subscriu les consignes catòliques i la més progressista agrupada en el Partit Carlista. Però la seva poca rellevència actual no ha d’amagar que el carlisme és un esdeveniment clau per entendre  les turbulències socials, econòmiques, polítiques i militars que s’esdevingueren al nostre país.

En aquest dossier que us hem preparat, assessorat per un dels màxims experts en la matèria, l’historiador Robert Vallverdú, volíem posar en relleu precisament això, l’enorme importància que va tenir aquest moviment, la seva longevitat en el temps i la seva capacitat d’aglutinar components socials i polítics heterogenis.

Tot i que els carlins no van guanyar cap de les tres guerres que van disputar amb les forces governamentals, van ser ideològicament prou influents per ser un dels gèrmens del catalanisme conservador, iniciar junts el franquisme, i apostar finalment per un socialisme autogestionari.

 

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ de la revista SÀPIENS 110 (novembre 2011)

Trapiello, entre Trajà i Trastàmara

dijous, 20/10/2011 (Clàudia Pujol)

Acabo de tornar de la presentació de l’edició del centenari d’El Pequeño Larousse Ilustrado que es feia a la biblioteca històrica de l’edifici Salvat, que és, per aquells que no hi hàgiu estat, molt similar a la portada del darrer llibre de Jaume Cabré, Jo confesso. Una biblioteca d’aquelles típiques dels pisos de l’Eixample amb pedigrí.

Reconforta saber que en un moment en què els diccionaris van a la baixa i la viquipèdia a l’alça, empreses com Larousse segueixen apostant per productes analògics de qualitat i rigor. Només a l’Amèrica Llatina tenen previst enviar-n’hi 200.000 exemplars, que aviat es diu. L’escriptor Andrés Trapiello, autor de la coberta d’El Petit Larousse juntament amb el seu fill Guillermo, s’havia preparat una presentació enginyosa sobre la importància del diccionari i sobre com, en funció del suport, les paraules diuen coses diferents.

A banda del vocabulari pròpiament dit, dels refranys i de les frases amb història, un part interessant del petit Larousse és la galeria de persones il·lustres –que, imagino, deu ser difícil de destriar, sobretot en els casos contemporanis. He consultat ràpidament, així per tafanejar, els polítics catalans: hi surten Jordi Pujol, Pasqual Maragall, però no Montilla –que només surt com a vi dolç– ni Mas –que només surt l’adverbi quantitatiu. Si que hi surten, però, tots els presidents espanyols: Zapatero –a la foto del costat d’Emiliano Zapata–, Aznar –al costat d’Azorín– i González –al costat de Góngora. Trapiello també hi apareix, entre Trajà i Trastàmara. L’articulista mateix reconeixia que d’aquí a dos mil anys, Trajà hi serà, els Trastàmara, també, però que ell… I és que cada vegada que es decideix introduir-hi un nou nom, algun ha de sortir-ne, com el principi d’Arquímedes.

Seria saludable que tots els contemporanis s’ho miressin amb el mateix relativisme que Trapiello…

Teologia per ser feliç

dimarts, 11/10/2011 (Clàudia Pujol)

Albada a Lisboa de Lluís Busquets i Grabulosa no és solament un llibre sobre intriga política i passió amorosa amb la Revolució dels clavells de teló de fons. És un llibre sobre la relació de l’home amb Déu, com molt encertadament destacava el filòsof Bernat Dedéu en la presentació del llibre a l’Ateneu barcelonès, la setmana passada. I, és també, un llibre sobre la felicitat.

Escriure sobre la felicitat té molt risc, perquè és fàcil caure en la temptació de la cursileria o, per altra banda, del sarcasme. Quan a Salvador Espriu li demanaven què era la felicitat, responia que era una paraula “obscena, utòpica i ucrònica”. Sóc del parer que una resposta així és pròpia d’algú que no ha conegut mai la felicitat. D’algú que no ha tingut el plaer d’experimentar aquelles ràfegues de joia, d’harmonia i de sintonia amb l’univers sencer.

Al llarg de la novel·la es fan reflexions d’una gran profunditat intel·lectual perquè sempre sura el professor de filosofia i l’erudit que és Busquets. Són diàlegs entre gent intel·ligent, que parlen de la ressurrecció (no amb música de Handel i llum blanca) sinó percebuda des de la fe; de si l’Església la va fundar Jesús o Pau de Tars… A mi em fascina la naturalitat, amb què el protagonista –alter ego de l’autor en molts aspectes– parla dels principals pensadors de la història universal: des de Plató, Aristòtil, Kant o Confuci fins a Ramon Llull, Agustí d’Hipona, Espinoza, Einstein…

Històricament també és molt interessant perquè fa un repàs al cop dels capitans del 25 d’abril del 1974 i, sobretot, als interessants anys posteriors. I és que la revolució portuguesa no es va acabar amb la rendició del dictador Caetano, la presa del poder del general Spínola, les floristes regalant clavells als militars sublevats i el poble cantant Grandola, vila morena pel Rossío i el Chiado. Després de l’importantíssim 25 d’abril, en què posava fi a la dictadura més llarga d’Europa, vindrien uns anys molt complicats amb intents constants d’involució.

Com que la novel·la està ben escrita i descrita, fàcilment et transporta a l’atmosfera de Lisboa. I quan el protagonista entra al Cafè Nicola, a la Pastelaria Suiça, al cafè a Brasileira, al restaurant Tavares… et venen unes ganes irrefrenables d’agafar el primer avió i plantar-te a la capital lisboeta. Llegint-la recordava Afirma Pereira. La magnífica novel·la d’Antonio Tabuchi, ambientada en la Lisboa del 1938, en plena dictadura salazarista, i protagonitzada per Pereira, un periodista portuguès d’edat avançada, vidu, obès i amb problemes de cor, que portava la seció de cultura d’un diari de Lisboa. De la mateixa manera que, de seguida, empatitzes amb Pereira i et vindria de gust compartir-hi una de les clàssiques llimonades ensucrades, a l’Albada un no triga gaire a empatitzar amb la gran persona que és el narrador.

Una gran persona que no vol fer mal ni a la seva esposa i a la seva examant, però que entra en un laberint de gran complexitat, se salta les normes que ell mateix havia fixat… i només recupera l’equilibri gràcies a l’ètica.

El J’accuse de Ramon Mercader

dilluns, 3/10/2011 (Clàudia Pujol)

Quan el col·laborador de Sàpiens a Mèxic, Oriol Malló, va posar-se en contacte amb nosaltres per explicar-nos que l’últim advocat viu del cas Mercader havia aconseguit rescatar el recurs d’apel·lació que l’assassí de Trotski havia interposat a la Cort Suprema de Mèxic, em vaig emocionar. No perquè pensés que aquells documents poguessin canviar la història —és indubtable que Mercader va matar Trotski d’un cop de piolet; de fet, va ser detingut en delicte flagrant—, ni perquè considerés més creïble la versió de l’assassí que les conclusions del jutge del cas.

Si em semblava interessant era per sentir parlar, per primer cop, un home que va emmudir després d’aquella tarda del 20 d’agost del 1940 a Coyoacán. Un home que mai no va revelar la seva identitat —es feia passar pel belga Jacques Mornard— i que mai no va assenyalar els seus còmplices —la seva mare Caridad del Río i el seu padrastre, l’espia soviètic Leonides Eitington— ni l’ideòleg del magnicidi, Joseph Stalin.

A través dels documents, aquell comunista català que odiava la sardana perquè la considerava el màxim exponent de la decadència burgesa, explica que va matar Trotski en legítima defensa després d’una baralla. I que, per tant, res d’allò que el líder bolxevic estava llegint i que ell li va clavar el piolet amb premeditació i traïdoria. Que si ell duia una eina d’alpinista sota la gavardina —cosa que em permetran dir que és un pèl sospitosa— era perquè l’acabava de recollir d’una botiga on hi havien retallat el mànec. Sembla que, per escalar, a Mercader li anava millor un estri més curt.

Estarem d’acord que cal mirar amb ulls crítics la versió de l’assassí. Com també hauríem de mirar amb ulls crítics la versió oficial dels fets: després d’endinyar-li el cop fatal, el gran líder revolucionari no es va desplomar, sinó que es va abraonar sobre el seu botxí. Quan els guàrdies hi van arribar encara va poder dir el cèlebre: “No el mateu. És imprescindible per desemmascarar Stalin!”.

En qualsevol cas, del llarg memorial de greuges que Mercader va presentar perquè li fos revisada la condemna de vint anys de presó, les pàgines més punyents són les que expliquen els maltractaments, els interrogatoris prolongats, els mesos d’incomunicació absoluta i la manca de garanties en el procés. Per a molts, l’assassí de Trotski era l’enemic públic número u. Però no per a tots…

Per al Partit Comunista, Mercader era un heroi abnegat a qui no podien abandonar. Per això li van costejar, de sotamà, les despeses de l’advocat; per això va poder fruir de molts més privilegis que la resta de presos del penal de Lecumberri; per això, després de complir la condemna, va ser condecorat secretament amb la creu de Lenin, i, per això, en morir, les seves restes van ser traslladades al cementiri moscovita reservat als herois de la Unió Soviètica.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número d’octubre del Sàpiens.

Catalunya versus Espanya

dimecres, 28/09/2011 (Clàudia Pujol)

Dimecres de la setmana vinent, el 5 d’octubre, començarà el II Curs d’Extensió Universitària que la revista organitza conjuntament amb la Universitat de Barcelona. Després de l’èxit del primer curs, la tardor passada, repetim l’experiència amb deu conferències que, en aquesta ocasió, s’articulen sota l’epígraf: Catalunya versus Espanya, elements històrics del conflicte. La intenció d’aquest curs no és altre que aproximar la nostra història al gran públic i obrir la universitat, també, als no universitaris.

Resumir 600 anys de relació amb deu conferències (des del compromís de Casp i els Trastàmara, fins al restabliment democràtic del segle XX, passant per la guerra dels Segadors, de Successió o del Francès) és, sens dubte, tot un repte per als historiadors que hi participaran. Però resumir 600 anys en un paràgraf d’un post també té la seva dificultat. En qualsevol cas és innegable que els vincles catalans amb Espanya són el resultat de lluites de diversa tipologia: primer amb Castella per construir una Espanya vista des de Catalunya i, després, amb l’Estat espanyol castellà per poder encabir-nos-hi.

Com explica el coordinador del curs, l’historiador Àngel Casals, “la història ha de fer balanç dels resultats d’aquesta relació sempre difícil. La valoració que es faci del passat condicionarà el futur de la relació Catalunya-Espanya”.

Grècia, la primera democràcia

dimecres, 21/09/2011 (Clàudia Pujol)

Sòcrates tenia setanta anys quan tres ciutadans atenencs, Ànitos, Meletos i Licó, el van acusar de no creure en els déus grecs i de corrompre la joventut. En l’Apologia a Sòcrates, el seu deixeble Plató ens explica el desenvolupament del judici al pare de la filosofia i com aquest va defensar-se explicant la seva inquietud insaciable pel coneixement. De fet, els problemes per a Sòcrates van començar quan el seu amic Querofont va demanar a l’oracle del déu Apol·lo, al temple de Delfos, si hi havia a Grècia algun home més savi que Sòcrates. Que l’oracle més reputat del món hel·lènic digués que no li va fer guanyar no poques enveges.

Entre les enveges i les respostes provocatives de Sòcrates, un judici que hagués pogut passar sense cap transcendència va acabar sentenciant-lo a mort. Tot i que va tenir l’oportunitat de fugir, va trobar més digne i més coherent amb una vida dedicada a la defensa de la justícia, prendre’s la cicuta.

Això passava en el segle IV aC, però, vint-i-quatre segles després, l’actual democràcia —sens dubte, la més avançada de la nostra història— continua patint les mateixes contradiccions que en la Grècia clàssica.

I és que quan a la democràcia la desprestigien els demagogs, aleshores proliferen els que s’emmirallen en el model oligàrquic que defensaven Plató i Aristòtil, o en algunes de les seves variants, com la meritocràcia —propugnada per persones tan dispars com Confuci o Napoleó. I, en l’altre extrem, es deixen sentir amb més força tant els partidaris d’abolir l’estat com els partidaris d’un model dictatorial.

En un moment en què el debat sobre les virtuts i els defectes de la democràcia és més viu que mai, en el darrer número de Sàpiens hem volgut viatjar fins a la societat que la va veure néixer i saber com funcionava aquell experiment revolucionari, sí, però també mitificat, ja que l’aparent implicació de l’atenès en la vida política era molt menys intensa del que ens podem imaginar.

A més, un dels mecanismes que es va instituir per salvaguardar la democràcia, l’ostracisme, seria, en la perspectiva actual, una mesura força controvertida. Cada any, els membres de l’assemblea escrivien en un tros de ceràmica que tenia forma d’ostra, el nom de la persona que sobresortia excessivament —i, per tant, susceptible de convertir-se en un tirà. El càstig per a l’elegit eren deu anys d’exili forçós. El cas més emblemàtic va ser el de Temístocles, qui, després d’haver salvat Atenes dels perses, va ser relegat a l’ostracisme per les enveges que suscitava.

Tot i que és evident que no sempre se’n va fer un bon ús, segur que molts estaríem temptats de tornar a instaurar l’ostracisme i poder enviar a l’exili tots aquells que han contribuït a convertir la política en una activitat innoble.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 107 (setembre) de la revista Sàpiens

Simenon i Cezanne, tan lluny i tan aprop

dimecres, 7/09/2011 (Clàudia Pujol)

El 4 de setembre del 1989 moria a Lausana Georges Simenon un dels escriptors de novel·la negra més importants i més prolífics –va escriure més de 230 novel·les!– del món. Tardava només un parell de setmanes a escriure cada llibre… i a revisar-lo, que, en el seu cas, volia dir eliminar qualsevol frase bonica que hagués escrit. Simenon li agradava comparar la seva escriptura amb l’essencialisme geomètric de Cezanne: de la mateixa manera que el pintor aconseguia donar solidesa a una poma amb només quatre pinzellades, ell pretenia abduir els seus lectors amb frases simples i un repertori limitat a 2000 paraules.

I dono fe que ho va aconseguir, sobretot amb les novel·les que va fer protagonitzar a un comissari rabassut i sibarita que responia al cognom gastronòmic de Maigret. La seva forma habitual de resoldre els casos era immiscuir-se en la vida dels seus investigats, identificar-se amb ells, pensar com ells. Simenon, a través de Maigret, no veia conspiracions a tot arreu, ni necessitava les actuals tècniques forenses dels csi. A ell li interessava observar la reacció d’un home normal sotmès a una situació límit.

Més que històriques policíaques, el llegat de Simenon són històries de persones anònimes, que si transcendeixen l’àmbit local és perquè parlen d’emocions universals. I sempre amb un comú denominador: una atmosfera sense culpables ni innocents absoluts.

La primera volta al món

dimarts, 30/08/2011 (Clàudia Pujol)

El 28 d’agost del 1929, aterrava a l’estat nordamericà de Nova Jersey un dels dirigibles més emblemàtics de la història, el Graf Zeppelin, després d’efectuar amb èxit la seva primera volta al món. En tan sols 21 dies havia travessat l’Atlàntic, creuat Europa (el 16 de maig havia sobrevolat Barcelona), la Sibèria i el Japó, i sobrevolat el Pacífic. La majoria dels que van anar-lo a esperar no sabien que, en realitat, aquella gesta havia començat dos mil anys enrere amb un home dins d’una banyera.

L’home en qüestió era Arquímedes que, després de molta estona ensimismat mirant l’aigua vessada al costat de la banyera, va tenir una mena revelació que el va impulsar a alçar-se precipitadament i sortir despullat pels carrers de Siracusa repetint una única paraula: Eureka!. El que havia aconseguit descobrir era el principi de flotabilitat, o sigui, que “qualsevol cos submergit en un fluïd suporta una empenta vertical cap a dalt equivalent al pes del fluïd desplaçat”.

Passaria molt temps abans que el principi d’Arquímedes fos aplicat en el vol, i concretament en els primers aparells capaços de transportar passatgers a través de l’estratosfera. I és que encara a finals dels anys vint, els riscs de viatjar en un Zeppelin eren molt elevats. Per a molts l’esperit aventurer i unes meravelloses vistes no compensaven desplaçar-se amb un globus de 100.000 metres cúbics d’hidrogen altament inflamable que podia esclatar per la mera acció de l’electricitat estàtica.

Efemèride publicada en l’aparador Història del diari Ara del 28 d’agost del 2011