Arxiu de la categoria ‘General’

Ara, la història de la humanitat i la llibertat!

dijous, 11/12/2014

Pankhurst JeeredDesprés dels esperançadors resultats de la consulta del passat 9 de novembre, el poble català enfila la recta final del seu camí cap a la llibertat. Ha estat un camí llarg, ple d’entrebancs, en què a voltes ha estat necessari acotar el cap i recloure’s portes endins per mantenir encesa la flama de la identitat nacional i cultural. Però, fins i tot en les circumstàncies més adverses, hi ha hagut dotze generacions de catalans que han maldat per recuperar parcel·les de la sobirania segrestada.

Estem convençuts que, en la recta final d’aquest camí cap a la llibertat, és el moment de tornar a mirar el món en condicions d’igualtat; essent conscients que allò que ens ha fet continuar existint no és la dimensió de la nostra nació, sinó la determinació i la voluntat d’aportar tot el possible per a un món millor. Igual que en l’època medieval vam tenir el primer Parlament o vam ser els primers a regular les relacions comercials de la Mediterrània. Igual que a la primeria del segle XX ens vam posar al capdavant d’Europa amb el modernisme i les avantguardes pictòriques.

És des d’aquesta perspectiva que a Sàpiens ens hem embarcat en una aventura editorial sense precedents. L’aventura d’escriure, per primera vegada al món, una història de la humanitat amb un fil conductor inèdit: la llibertat i la lluita permanent de l’ésser humà per aconseguir-la. La socialització del foc, l’invent de la roda i l’escriptura, la primera vaga de la història, els pares de la democràcia grega, la primera revolta dels esclaus, la invenció de la brúixola o la impremta, els descobriments geogràfics, els processos d’independència, la lluita per l’alliberament de la dona i per la igualtat racial, la invenció del telèfon o la penicil·lina, la marxa de la sal de Gandhi… són alguns dels centenars de moments que trobareu en els volums d’aquesta “Història de la humanitat i la llibertat” que estem confeccionant amb els millors historiadors catalans. Ja ho va dir Camus: “Tot i les il·lusions racionalistes i marxistes, tota la història del món és la història de la llibertat”.

Igual que fa un any vam demanar-vos la vostra implicació per tirar endavant la campanya “El món ho ha de saber” perquè els líders mundials coneguessin el cas català—i vam aconseguir 14.512 “ambaixadors” —, aquest desembre comencem una campanya per demanar-vos que ens feu confiança en aquest nou projecte entrant al web www.sapiens.cat/llibertat i comprometent-vos a comprar el primer volum d’aquesta obra. Així ens ajudeu a fer realitat una aventura que volem que sigui una aportació única a la historiografia del país i del món.

 

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número 150 de la revista Sàpiens

El 9-N: el dia de la llibertat

dimecres, 5/11/2014

Thefalloftheberlinwall1989El 9 de novembre del 1989, ara fa vint-i-cinc anys, l’anunci que l’Alemanya de l’Est obria les seves fronteres va propiciar que una multitud d’alemanys orientals deixessin de sofrir l’anomenat Mauerkranheit, un trastorn psicològic causat pel mur que provocava claustrofòbia, mania persecutòria i depressió, i poguessin entrar lliurement al Berlín occidental. La simbòlica caiguda de la barrera de formigó que des del 1961 separava les dues Alemanyes i que havia sotmès els seus habitants a una esquizofrènia quotidiana, va ser el moment àlgid d’una onada de llibertat que s’havia anat propagant pel centre i l’est d’Europa.

L’onada havia començat l’estiu anterior, quan Lech Walesa, davant del Sindicat lliure Solidarnosc, va arrasar en les eleccions a Polònia i va formar el primer govern no comunista de l’Europa oriental des del 1945. La decisió del líder soviètic Mikhail Gorbatxov de no usar la força militar per fer silenciar la voluntat del poble polonès expressada a les urnes va ser providencial perquè la resta de països satèl·lit (Hongria, Txecoslovàquia, Bulgària, Romania…) comencessin, també, els seus particulars camins cap a la democràcia i s’esquerdés el monopoli de poder dels partits comunistes. Era el principi de la fi d’una utopia que havia il·luminat algunes de les ments més brillants del segle XX, però que, alhora, havia engendrat tirans abominables. I és que, rere la lloable croada d’aconseguir la igualtat per a tothom, el comunisme soviètic havia acabat negant la llibertat a la majoria.

L’ocàs de la Unió Soviètica va activar també les ànsies nacionalistes d’alguns d’aquests països. Poc després de la partició de Txecoslovàquia en dos estats i de les independències dels tres països bàltics (Estònia, Letònia i Lituània), una quinzena de pobles repartits per l’Europa de l’Est i l’Àsia Central es van autodeterminar, de la nit al dia, en dissoldre’s l’URSS. El reporter polonès, Ryszard Kapuscinski, que entre el 1989 i el 1991 va recórrer les antigues repúbliques soviètiques, afirmaria: “El meu viatge, en realitat, va ser una persecució de la història fugitiva”. Iugoslàvia tampoc no va poder aguantar la crisi del comunisme i es va desmembrar, dividint la zona dels Balcans en diferents estats. Seria l’última gran onada d’independències a Europa. L’anterior havia tingut lloc després de la Primera Guerra Mundial i la defunció de l’imperi Austrohongarès.

Des d’aleshores, amb coratge, desafiant la incertesa, i anant, si és necessari, més enllà de les lleis, altres països han aconseguit el seu seient a les Nacions Unides. Aquest 9-N és bona part del poble català qui vol començar a trencar un mur que limita les nostres potencialitats, deixar enrere l’anomenat, en aquest cas, chronische Müdigkeit o síndrome de la fatiga crònica, i aprofitar l’oportunitat de la llibertat per posar els fonaments d’un país millor.

 

Publicat a la secció “El retrovisor” del número 149 del Sàpiens (novembre 2014)

El colpista que va presidir la Generalitat

dimecres, 8/10/2014

comorera---rexasEls fets del Sis d’Octubre del 1934 han estat, i continuen essent, un dels episodis més polèmics de la nostra història contemporània. La fallida proclamació de l’Estat Català per part del president Lluís Companys és vista per alguns historiadors com un gest heroic i necessari davant la involució nacional i social del nou govern de dretes d’Alejandro Lerroux; i per d’altres, com un error gravíssim que va comportar la dissolució del Govern català, la clausura del Parlament, la supressió de l’Estatut, la destitució de molts alcaldes i una forta repressió exercida en contra dels partits d’esquerres.

Durant el quasi any i mig que va durar aquest punt mort, la Generalitat va tenir un seguit de presidents accidentals: el liberal Manuel Portela Valladares, el lerrouxista Joan Pich i Pon, el cedista Ignasi Villalonga, el lligaire Fèlix Escalas… Però abans d’aquests, i entre el 7 d’octubre del 1934 i el gener del 1935, pocs saben que la principal institució de Catalunya va ser presidida, de forma accidental, per un militar espanyol i futur colpista, Francisco Jiménez Arenas.

Jiménez Arenas, que havia participat en les campanyes de les Filipines i el Marroc, era el 1934 un coronel d’intendència destinat a Barcelona i el 1936 va ser un dels colpistes que van participar en la sublevació militar, l’avantsala de la guerra civil. Però, quan va fracassar l’alçament de Barcelona, per aquelles ironies del destí, Jiménez Arenas va acabar empresonat al vaixell presó Uruguay, el mateix on, dos anys abans, havia estat confinat Companys i part del seu govern.

Cada vegada se saben més coses dels fets del Sis d’Octubre, i estudis recents com el de l’historiador Manel López Esteve, que ens ha assessorat en l’article de portada, contribueixen a fer-nos veure que aquest episodi va molt més enllà del que succeïa dins de les quatre parets de la Generalitat. El Sis d’Octubre té implicacions arreu de la geografia catalana —també en altres punts de l’Estat espanyol— i un gran ventall d’actors protagonistes: rabassaires, independentistes, obrers, republicans…

Però, per mi, el més significatiu és les conclusions que, vuitanta anys després, se’n poden extreure. Si la proclama del president Lluís Companys no va reeixir va ser, molt probablement, per la manca d’unitat dels membres del Govern, per la manca d’un objectiu polític clar, per l’absoluta manca de planificació i per la manca de suport popular.

En un moment en què les coordenades de la història semblen confluir perquè es produeixi la proclamació de l’Estat Català per quarta vegada des de la pèrdua de les nostres institucions (la primera va ser el 1873, la segona la de Francesc Macià el 1931 —d’on va sorgir el germen de la futura Generalitat— i la tercera la del 1934) seria bo aprendre’n les lliçons per no caure en els mateixos paranys de sempre.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 148 del Sàpiens

Santiago Albertí, la baula clau del 1714

dijous, 18/09/2014

llibres_lonze_de_setembre_25És innegable que els historiadors catalans han arribat al Tricentenari amb els deures fets. Des de les acaballes dels anys vuitanta i la primeria dels noranta, han estat moltes les recerques que s’han dut a terme per aportar nova llum a diferents aspectes de la guerra de Successió. Mentre Joaquim Albareda i Ernest Lluch plantejaven el conflicte des d’una dimensió internacional i Josep M. Torras s’especialitzava en la repressió borbònica, Albert Garcia Espuche se submergia en la vida quotidiana dels barcelonins assetjats i Agustí Alcoberro seguia el rastre dels exiliats austriacistes. Paral·lelament al discurs historiogràfic, escriptors com Albert Sánchez Piñol, Alfred Bosch o Jordi Mata, entre d’altres, convertien la història en literatura i la feien arribar al gran públic, en un ambient d’eufòria col·lectiva, molt diferent de quan es va commemorar el 250 aniversari del 1714.

I és que, el 1964, en plena dictadura franquista, només un historiador i editor, Santiago Albertí, va afrontar el repte d’escriure el que està considerat el llibre modern dedicat monogràficament a l’Onze de Setembre. Fins aleshores, el gran episodi nacional sols havia merescut les evocacions patriòtiques dels historiadors romàntics (Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull…) i dels autors de la Renaixença (Serafí Pitarra, Àngel Guimerà…).

És Albertí, doncs, el primer que, partint de les Narraciones históricas que el 1725 va escriure Francesc de Castellví, elabora la primera obra rigorosa, documentada i amena de la caiguda de Barcelona i la implantació del règim borbònic, amb un exhaustiu annex sobre els principals episodis bèl·lics i els seus protagonistes. La censura de l’època no li ho va posar fàcil: va haver de batallar durant mesos —i eliminar diversos paràgrafs del text— per aconseguir el providencial segell d’autorització a la coberta.

Amb l’obra ja distribuïda, algunes llibreries van fer-ne una gran promoció, fet que va desconcertar, i molt, l’autoritat governativa. Però ja havien fet tard. En el seu moment, els sequaços de Manuel Fraga Iribarne no havien sabut copsar el significat polític de l’episodi, l’havien pres per un mer relat històric inscrit en la lluita successòria per la Corona espanyola, i només li havien posat les traves habituals. No s’havien imaginat que la portada vermella de l’obra d’Albertí tenyiria els aparadors de les llibreries catalanes l’11 de setembre del 1964.

L’exemple de Santiago Albertí i de tots aquells que l’han succeït és una demostració que en la construcció d’una societat nacional, la funció dels historiadors és essencial. Quan hi ha milers de persones que llegeixen un mateix relat històric es crea un sentit de pertinença, de col·lectivitat. Una nació moderna podria existir sense una història —i una literatura— pròpia? Permeteu-me que ho dubti.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 147 (especial Onze de Setembre) de la revista Sàpiens

 

 

Xavier Vinader, el nostre Stieg Larsson

dimarts, 26/08/2014

img1_14112011044736“Actualment, el periodisme d’investigació s’ha banalitzat molt. Qualsevol ordre de processament o escrit de la fiscalia que es publica, es difon com si fos periodisme d’investigació, quan és una mera filtració d’una persona que pretén instrumentalitzar el periodista per la seva particular guerra de poder, mediàtica, econòmica, política… L’essència del periodisme d’investigació neix en el si d’una redacció, té a veure amb alguna cosa que s’està amagant, que té importància social i a la qual val la pena seguir la pista. El periodisme d’investigació és anar per davant de la policia i dels jutges. No m’atreviria a dir que ha mort, però sí que està a l’UVI”.

Qui ens fa aquesta radiografia una calorosa tarda de juliol al despatx-biblioteca de casa seva és Xavier Vinader, el pioner d’aquest gènere periodístic a l’Estat espanyol. A la segona meitat dels anys setanta, imbuït per la síndrome del Watergate i convençut que un país no passa del feixisme a la democràcia de la nit al dia, Vinader va començar a posar el nas en els assumptes de l’extrema dreta espanyola i s’acabaria infiltrant a la Fuerza Nueva de Blas Piñar. Però l’inici del seu malson va començar a la primeria dels anys vuitanta amb la publicació d’uns articles sobre l’actuació de grups parapolicials que actuaven impunement a la frontera basca. Igual que aquell personatge de Kafka, Josef K, que un matí l’arresten al seu domicili acusat d’un crim que no li diuen quin és i li toca viure tot un seguit de situacions tan angoixants com absurdes, a Xavier V l’Audiència Nacional l’acusa “d’inducció a l’assassinat i pertinença a banda armada” perquè dues persones de les moltes que apareixen citades en un dels seus articles són assassinades, al cap d’un temps, per ETA. Ja ho va dir Manolo Vázquez Montalban: “Vinader va pagar molt cara la gosadia d’estar més ben informat que el Ministeri de l’Interior i d’arribar als llocs del crim abans que els cotxes patrulla”.

Però la importància del seu processament, que el va dur a l’exili —on, per cert, va conèixer el futur best-seller Stieg Larsson, aleshores corresponsal d’una revista especialitzada en l’extrema dreta sueca— i a la presó, no hauria d’eclipsar una intensa trajectòria periodística. A més dels seus treballs sobre l’extrema dreta, ha cobert diverses zones de conflicte com l’Afganistan durant la invasió soviètica o la Revolució dels Clavells. Ha investigat i escrit sobre la màfia, el narcotràfic… Però més enllà dels seus llibres i articles, ha estat un mestre de periodistes. Anar-lo a veure a casa seva amb qualsevol pretext i que t’acabi parlant d’espies, de la CIA o de l’FBI, sense perdre mai aquell somriure sorneguer, és una experiència intel·lectualment estimulant. Si no hagués mort prematurament, no és descartable que Larsson s’hagués inspirat en ell per escriure L’home que posava el nas a tot arreu.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 146 de Sàpiens

 

De la vera creu a la mòmia de Lenin

dijous, 31/07/2014

122182-000Els especialistes del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya s’han quedat perplexos en descobrir que dins la veracreu d’Anglesola, que els havien encarregat de restaurar, s’hi amagava una altra creu i un reliquiari amb restes, presumiblement, de Terra Santa. Alguns historiadors parlen de possibles estelles de la creu en què Jesús va ser crucificat, i també pedres i fusta del sant sepulcre o del pessebre de Betlem.

Com aquestes restes haurien anat a parar, segles enrere, en un poblet de la comarca de l’Urgell que avui té un miler d’habitants, és un misteri. Potser a través d’algun orde religiós? A través d’algun noble que peregrinés a Terra Santa? No és descartable, si tenim en compte que les relíquies han estat, històricament, uns objectes de gran valor que han servit tant de botí de guerres durant les croades com de regals per comprar el favor de papes i monarques. Ara bé, difícilment trobarem una resposta; de la mateixa manera que tampoc no aconseguirem proves concloents de l’autenticitat d’aquestes flamants relíquies… ni de les relíquies històriques que es veneren dins i fora d’Europa.

No hi ha cap religió que hagi estat immune al seu passat i el culte a les relíquies ha estat una manera de donar legitimitat a un relat i aconseguir més adeptes. Cada any milions de persones fan el camí de Sant Jaume per visitar les relíquies del sant, entren a l’església de Sant Pere de Roma per veure les cadenes de l’apòstol, o visiten la catedral de Torí perquè custodia el sant sudari de Jesús. Són moltes les poblacions que afirmen tenir l’autèntic sant grial, fragments de la veracreu, espines de la corona, llet maternal de la mare de Déu, plomes de l’arcàngel Gabriel i, fins i tot, un sospir de sant Josep. Ara bé, la relíquia que ha provocat més enrenou a l’Europa cristiana és el prepuci de Jesús, que encara avui hi ha qui el busca.

A vegades, les relíquies s’han instrumentalitzat políticament. Un dels tresors més preuats de Mahoma és un pèl que es conserva a la mesquita d’Hazratbal, al Caixmir. Aquesta relíquia islàmica, custodiada pels hinduistes, és per als musulmans que viuen a la regió una provocació. Més conciliadora és, en canvi, la dent sagrada de Buda que es conserva al temple de Sri Lanka i que treuen un cop l’any en processó.

Tot i que avui ja no es concedeix cap valor màgic a les relíquies, sí que funcionen com a eina de record i de memòria. No és tan diferent besar una relíquia cristiana de postrar-se davant dels cossos embalsamats de Lenin i de Mao que s’exhibeixen a Moscou i a Pequín, respectivament. No és tan diferent venerar una relíquia musulmana de retre un homenatge a l’estàtua d’un patriota o dur flors a les tombes dels nostres morts. L’important d’aquestes relíquies no és el que són, sinó el que representen. És possible, doncs, que, en el fons, creguem una mica en les relíquies?

Publicat en la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens 145 (agost 2014)

Que moderns que són, aquests romans!

dijous, 3/07/2014

Cesar Augusto - EstatuaTarragona deu molt a l’emperador August, i, per tant, no és estrany que la ciutat visqui enguany una mena de febre amb el bimil·lenari, organitzant festivals, exposicions i congressos científics sobre la seva figura i el seu llegat en aquelles terres.

Després dels últims temps incerts de la República romana, dels dos triumvirats i de la victòria sobre les forces dels mítics Marc Antoni i Cleòpatra en la batalla d’Actium, August havia anat acumulant tot el poder que es podia amassar. Era, però, conscient que les seves batalles havien estat, majoritàriament, internes o frontereres i, a ell, li faltava encara poder ostentar el títol de conqueridor. Per això va focalitzar la seva mirada cap als darrers pobles rebels d’Hispània. Però mentre dirigia personalment la campanya contra els càntabres i els asturs, va contreure una greu malaltia i va veure’s obligat a retirar-se a Tarraco, aleshores capital de la província.

En el temps que s’hi va estar, August va fer a Tarraco el mateix que, salvant les distàncies, havia fet a Roma: “Rebo una ciutat de fang i us la retorno de marbre”. O sigui, convertir-la en una veritable ciutat imperial. Es van bastir amb marbre procedent de les pedreres del país i també importat de Carrara, gran quantitat de monuments i obres públiques de la ciutat. Empúries també va prosperar molt durant l’estada d’August, i va consolidar-se la via que recorre la costa i que va prendre el nom de l’emperador. Igualment es va fundar, per controlar un territori molt productiu entre el Llobregat i el Besós, una ciutat de nova planta, Barcino, que amb el temps esdevindria la capital de Catalunya.

La colonització romana aniria molt més enllà que la grega, ja que, al costat de les potents infraestructures de comunicació i d’urbanització, també s’assimilaria la població a la llei i la cultura de Roma. Som, doncs, hereus de la Roma d’August. I el germen de la nostra llengua, del nostre dret, del nostre urbanisme, de la nostra enginyeria, de la nostra arquitectura… és el llegat de la que molts especialistes consideren encara “la civilització més brillant de la història de la humanitat”.

Si Tarragona s’ha abocat tant al bimil·lenari, ja us podeu imaginar la febre que August ha suscitat a Roma, on hi ha programats des del passat octubre espectacles, seminaris, debats i exposicions sobre les diferents facetes, també les obscures, de l’emperador. Per exemple, la mostra que es pot veure al Museu Ara Pacis, al costat del Tíber, recorda el naixement del mite d’August, com l’emperador va ser un model en l’apogeu renaixentista i humanista; com Napoleó, l’últim gran emperador de l’època moderna, va beure de les seves tècniques militars, o com un dictador com Mussolini va seguir els seus passos en usar l’arquitectura monumental com a propaganda. La Roma imperial continua donant molt de si.

 

Publicat a la secció El retrovisor de la revista Sàpiens 144 (juliol del 2014)

Camins de glòria particulars

dimarts, 10/06/2014

La meva primera immersió en el món de la Primera Guerra Mundial no va ser a través de cap dels principals clàssics de la Gran Guerra (Res de nou al front oest de Remarque, Adéu a les armes de Hemingway o Els canons d’agost de Tuchman), sinó a través d’una pel·lícula: Camins de glòria de Kubrick, que em va recomanar el meu pare. Jo, aleshores, era adolescent i desconeixia com s’havia gestat aquell conflicte en una Europa plena d’ambicions; l’immens error de càlcul que havien comès els alemanys, convençuts que envairien França en un tres i no res; o el nou desordre mundial que va ocasionar una guerra que, en teoria, “havia de posar fi a totes les guerres”.

Camins de glòria ens situa de ple dins les trinxeres del front francès el 1916. Mentre els oficials es resguarden de l’artilleria enemiga i debaten sobre les maneres menys doloroses de morir, el general Paul Mireau ordena al coronel Dax (interpretat per Kirk Douglas) que ell i el seu regiment ocupin, immediatament i sense cap suport, un indret suposadament estratègic: el fictici turó de les Formigues. La missió esdevé un infern i els soldats emprenen la retirada. El general, irritat pel fracàs de l’operació, ordena disparar contra els seus propis soldats, però el capità d’artilleria s’hi nega sense veure una ordre escrita. Aleshores Mireau es traurà de la màniga un altre càstig alliçonador: tres soldats de la companyia seran elegits a l’atzar, acusats injustament de covardia i sotmesos a un consell de guerra sense cap garantia.

Quan vaig veure Camins… per primera vegada no sabia que el personatge del general Mireau estava inspirat en el comandant de la 119 brigada d’infanteria de l’Exèrcit francès Géraud Réveilhac, qui, en plena Primera Guerra Mundial i després de diversos intents fallits de prendre una posició enemiga, va ordenar de disparar contra les pròpies trinxeres, obligant les seves tropes a atacar. El mateix Réveilhac —a qui el Govern francès atorgaria la distinció de gran oficial de la Legió d’Honor després de la guerra— va ser qui va ordenar repetir un atac esgrimint que no s’havia produït un nombre, a parer seu, “acceptable” de baixes.

La pel·lícula, estrenada a Brussel·les el 1958 (fins al 1975 no es va poder estrenar a França), va convertir-se en l’al·legat antimilitarista per excel·lència. No solament perquè retrata l’absurditat i l’horror de la guerra d’una manera molt emotiva, sinó perquè mai abans no s’havia disseccionat tan cruament la irracionalitat dels valors castrenses. Mai abans no s’havia evidenciat, amb tanta intenció, que, en una guerra, molts soldats no morien en nom del patriotisme, sinó que eren el dany col·lateral perquè alguns ambiciosos militars poguessin anar escalant en la jerarquia. En definitiva, els camins de glòria d’alguns portaven molts d’altres a la tomba.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 143 (setembre) de la revista Sàpiens

Qui va posar els patins a Armada?

dilluns, 5/05/2014

Si estàs aquí és perquè t’hi ha posat el poble amb no sé quants milions de vots —li etziba el rei a Suárez—. Jo estic aquí perquè m’hi ha posat la Història, amb set-cents anys i escaig. Sóc successor de Franco, sí, però sóc l’hereu de disset reis de la meva pròpia família. […] Discutim si Armada és bo o perillós. I com que no veig que pensis canviar de parer, la cosa és bastant clara: un dels dos sobra en aquest país. I com comprendràs, jo no penso abdicar”. Aquest és un fragment de la presumpta conversa entre el rei i Suárez, poc abans del 23-F, i que apareix en el llibre La gran desmemoria de Pilar Urbano, que surt a la llum just dues setmanes després de la mort de qui va ser president del Govern durant la Transició.

En el llibre, Urbano —excronista del diari monàrquic ABC, biògrafa de la reina i ben connectada amb els obscurs túnels del poder (se la coneix com a suburbano)— avala la tesi que el rei s’hauria deixat convèncer per Armada que l’única manera de redreçar el país, immers en una gran crisi econòmica, amb un atur descontrolat i amb una ETA molt vigorosa, era fer caure Suárez i instaurar un govern de concentració. De fet, pel que sabem el famós cop de timó no solament el demanava Armada i la resta de militars, sinó també els bisbes, alguns membres del seu propi partit, l’oposició i els poders econòmics.

Urbano conclou que va ser el rei qui va posar els patins a Armada i que aquest ja no va aturar-se; que aquest cop de timó tan poc homologable amb la legalitat constitucional va ser induït pel màxim representant de la Zarzuela, però que, en anar-se-li’n de les mans per culpa d’uns barroers executors, va rectificar sobre la marxa.

Aquesta teoria, tot i que versemblant, no és inèdita ni pot donar-se per definitiva. El taló d’Aquil·les del llibre és, precisament, que recrea converses privades —una tècnica periodística molt efectiva, però historiogràficament discutible—, sense haver-hi estat present. I és, en aquest punt feble, on s’ha agafat, per exemple, Juan Luis Cebrián, que s’ha apartat momentàniament de l’alta direcció de Prisa per escriure a El País un article defensant, amb tots els mitjans, el monarca i, de passada, atacant El Mundo (qui va treure la primera entrevista amb Urbano) i el president del grup Planeta, José Manuel Lara Bosch (editor del llibre). Segons Cebrián, les tesis d’Urbano són tan fantasioses com els protocols dels savis de Sió, la suposada conspiració jueva per dominar el món que va resultar ser propaganda antisemita.

En qualsevol cas, mentre a l’Estat espanyol no sigui possible una desclassificació d’arxius —encara està vigent la Ley de Secretos Oficiales del 1968­—, els ciutadans no podrem saber més detalls d’aquest moment clau i ens haurem de conformar amb llibres com el de Pilar Urbano o falsos documentals com el de Jordi Évole.

 

Publicat a la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens 142 (maig 2014)

 

De Roca i Farreras fins avui

dimecres, 2/04/2014

Igual que avui quasi tothom es declara antifranquista i quasi tothom presumeix d’haver participat en la campanya contra l’exdirector de La Vanguardia Luís Martínez de Galinsoga, d’haver interpretat el censurat Cant de la Senyera al Palau de la Música, d’haver-se manifestat contra el judici de Burgos o d’haver format part de l’Assemblea de Catalunya, arribarà un dia en què quasi tothom es declararà independentista. I la història de l’independentisme semblarà sinònim de la història de tots els catalans. Res més lluny de la realitat. Si us llegiu el reportatge d’aquest número, comprovareu que la història de l’independentisme és, més aviat, la història d’uns pocs valents que, malgrat totes les contrapartides, aposten per l’emancipació.

Des de Josep Narcís Roca i Farreras —el primer que començà a teoritzar sobre l’estat propi el 1886— fins a l’entrada de l’independentisme al Parlament de Catalunya el 1988 de la mà d’Àngel Colom i Josep Lluís Carod Rovira, el separatisme català presenta unes quantes constants al llarg de la història: va ser sempre minoritari i, molt sovint, es va veure obligat a operar clandestinament. Es va inspirar en la majoria dels països que s’havien anat independitzant des de les acaballes del segle XIX i al llarg del segle XX (Cuba, Irlanda, Txèquia…). Va patir algunes síndromes (basquitis, escotitis) i tantes escissions que a un li costa de resseguir-ne la trajectòria. Però no va morir mai. Ni tan sols sota les dues dictadures. És més, el camí de represaliats i exiliats que ens va deixar ha esdevingut un capital ètic que, ara, es comença a rendibilitzar políticament.

Ara, mirar enrere ens serveix per veure que ens trobem davant d’una situació completament diferent. Per primer cop a la història, l’independentisme ha deixat de ser perifèric per estar al centre de l’espai polític català. Avui, a la Via Catalana i a favor de la consulta hi hauria Roca i Farreras, Francesc Macià, Daniel Cardona, Josep Dencàs, Joan Cornudella, Martínez Vendrell, Lluís M. Xirinacs i Jordi Carbonell, però també, molt probablement, Prat de la Riba, Bofill i Mates, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, Serra i Moret, Joan Comorera, Lluís Companys, Carrasco i Formiguera, Josep Pallach, López Raimundo, Heribert Barrera i Jordi Pujol. Per primera vegada a la història, totes les tradicions del catalanisme reclamen que el poble de Catalunya pugui decidir.

Com mai, el catalanisme es presenta com un front nacional, on conflueixen aquells que històricament han intentat la via autonòmica, amb els qui sempre han apostat per la independència. Uns s’han carregat de raó històrica abans de fer el pas a favor de la sobirania. Els altres tenen la legitimitat d’haver mantingut aquesta opció, fins i tot en els moments més difícils. Tots ells tenen la responsabilitat de dur el vaixell fins a Ítaca.

Publicat en la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens d’abril (número 141) del 2014