Arxiu de la categoria ‘General’

L’indret del Baix Camp on Gaudí es va inspirar

dijous, 30/06/2016

L1003670Des del balcó de casa, tinc una vista privilegiada de l’església i el convent de les Saleses, un majestuós conjunt ubicat en ple passeig de Sant Joan. L’edifici va ser projectat per Joan Martorell —un dels tants artistes pendents de reivindicar— amb la participació d’Antoni Gaudí, que aleshores era deixeble seu. És una església modernista que combina traços noucentistes i aràbics i que, després de Santa Maria del Mar, deu ser un dels temples més bonics de Barcelona. Què és el que diferencia les obres de Martorell de les de Gaudí? Doncs, molt probablement, el geni.

Són molts els intel·lectuals que des de temps immemorials han intentat definir aquest concepte. A mi, particularment, m’agrada la visió que va donar-ne l’escriptor noruec Knut Hamsun: “El geni és un llamp, el tro del qual es prolonga durant segles”. Per això quan es commemora el 90è aniversari de la seva mort continuem parlant de noves descobertes de Gaudí.

Si fa cinc anys vam publicar un rigorós treball de dos arquitectes, Dani Barbé i David Agulló, que van desvelar que els jardins de l’antic Hospital Psiquiàtric de Sant Boi de Llobregat van ser, molt probablement, el banc de proves de Gaudí, en aquest número ens fem ressò d’una nova recerca que pot revolucionar l’estudi de l’obra del geni i convertir el coll de la Desenrocada, un espectacular paratge del Baix Camp, en la nova meca dels gaudinians. I és que l’arqueòloga Paula Santamaria i l’enginyer Josep Pedret han localitzat l’indret que, molt probablement, va inspirar el geni si ens atenim a la gran concentració d’elements gaudinians que es poden veure en un lloc perfectament delimitat i amb un simple cop d’ull.

Observareu que en el paràgraf anterior he fet servir l’adverbi molt probablement en dues ocasions. Difícilment podrem corroborar al 100% ni aquesta ni cap teoria sobre Gaudí perquè el 20 de juliol del 1936, dos dies després de l’aixecament militar, grups anticlericals van entrar a la Sagrada Família i van provocar un incendi a la cripta, de resultes del qual es va cremar part del taller on havia treballat Gaudí i milers de documents i plànols que es conservaven.

És clar que encara hauria pogut ésser pitjor. Segons recordava fa uns dies la filla de Domènec Sugranyes, un dels estrets col·laboradors de Gaudí, una segona turba d’anarquistes hauria intentat irrompre novament al temple amb l’aparent propòsit no de profanar la tomba de Gaudí, però sí de dinamitar la façana del Naixement i derruir-ne les torres. Per sort, l’acció no va reeixir. Potser estaven massa atrafegats saquejant el convent de les Saleses i exhibint les mòmies de diverses monges enmig del passeig de Sant Joan.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 170 (juliol 2016) de la revista Sàpiens

La Marxa de la Llibertat o què va passar l’estiu del 1976?

dimecres, 25/05/2016

1601878_615897245146756_1457944431_oMentre la Gran Bretanya havia de fer front a una onada de calor mai vista, Mont-real vibrava amb els Jocs Olímpics, la nau Víking d’EUA realitzava el seu primer aterratge a Mart i la Xina havia d’encarar el segon terratrèmol més mortífer de la seva història, Catalunya vivia un dels seus estius més efervescents. Era el primer estiu sense Franco i es començaven a despertar molt somnis individuals i col·lectius.

Uns volien repetir l’èxit de la primera edició del Festival Canet Rock, el gran concert de cançó catalana; d’altres començaven els preparatius per a la Diada de Sant Boi —la primera manifestació reivindicativa tolerada des del final de la guerra civil—, que es preveia multitudinària, i uns darrers pretenien recórrer el país de punta a punta, fent actes pacífics i festius tot reclamant la llibertat dels Països Catalans. Malgrat la lupa governativa amb què es miraven aquest tipus d’activitats, el concert de Canet i la manifestació de Sant Boi es van poder dur a terme sense incidents remarcables. Una altra cosa, però, seria el cas dels centenars de joves que integraven la Marxa per la Llibertat, que es passarien l’estiu del 76 fent turisme penitenciari.

La primera vegada que vaig sentir anomenar la Marxa va ser parlant amb l’Álvaro Serradell, un fotògraf d’Olot que va ser detingut per voler immortalitzar l’arribada de la columna Tramuntana (sí, tenien noms d’aquest estil) a la capital de la Garrotxa. Igual que en les altres poblacions per on passaven, els marxaires, abillats amb la samarreta amb el lema “Poble català, posa’t a caminar”, acostumaven a participar de les activitats locals. A Olot, com que la seva arribada va coincidir amb les festes del Carme, van sumar-se a la tradicional ballada de sardanes, van repartir fullets demanant la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia i, acompanyats de centenars de veïns, van caminar fins a l’Ajuntament, on acabarien cridant consignes de la Marxa i demanant la dimissió de l’alcalde, Joan de Malibran. La del fotògraf seria una de les tretze detencions que es produirien quan la Guàrdia Civil va dissoldre la concentració. Olot mai no havia vist una manifestació com aquella.

“En cada poble i ciutat per on passàvem —ens recorda l’activista Àngel Colom, el principal artífex de la Marxa—, enceníem el llumí de la revolució. No seria exagerat dir que va ser el primer moviment civil que va reivindicar les llibertats catalanes. Fins aquell moment, l’antifranquisme gairebé no havia sortit de Barcelona i de l’àrea metropolitana. La Marxa de la Llibertat, en canvi, ajudaria a desvetllar el territori i seria l’embrió de les últimes i multitudinàries diades.”

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 169 (juny 2016) de la revista Sàpiens

Quan els refugiats érem nosaltres

dimarts, 26/04/2016

LE_Eithne_Operation_TritonEntre finals del 1938 i principis del 1939, gairebé 500.000 exiliats republicans —entre els quals l’eminent cirurgià Josep Trueta, a qui dediquem un reportatge en aquest número de la revista— passaven la frontera pels Pirineus. Les autoritats franceses, desbordades per l’allau de persones que demanaven ajuda humanitària, van confinar-los en improvisats camps de concentració com si fossin presoners, i no exiliats.

Al mateix temps, la Generalitat també emprenia un llarg exili, sense els recursos necessaris per afrontar la situació. Els fons de la Tresoreria havien estat transferits al Govern Negrín, el qual havia promès que el Govern català podria administrar els diners a l’exterior per poder atendre les seves necessitats. Una promesa que, per cert, mai no va complir. De fet, si un visita el Museu de l’Exili a la Jonquera, es podrà fer una idea molt aproximada dels traumes i de les vides trencades que va comportar aquella gran diàspora.

Vuitanta anys després d’aquells fets, quan el tema dels refugiats només hauria de trobar-se en els llibres d’història, tornem a assistir a un drama humanitari colossal a les portes d’Europa amb l’onada de centenars de milers de refugiats procedents de Síria i d’altres zones de l’Orient Mitjà. Un drama que posa en evidència, un cop més, que ens trobem amb una Unió Europea sense cap estratègia, amb una Interpol que admet haver perdut la pista a 10.000 nens refugiats i amb una diplomàcia internacional miop i incompetent. Com va dir el científic Albert Einstein, que no oblidem que també va ser un refugiat, la veritable crisi és la de la incompetència.

La majoria dels qui piquen les nostres portes, probablement no acabaran inventant la teoria de la relativitat (Einstein), ni la psicoanàlisi (Sigmund Freud), ni curant la gangrena (Trueta), ni escrivint Els miserables (Victor Hugo) o component els nocturns per a piano (Frederic Chopin) per citar alguns exemples de refugiats cèlebres. La majoria són com nosaltres el 1939: professors, metges, advocats, cambrers, botiguers, periodistes, estudiants… que es veuen empesos a deixar-ho tot enrere per salvar una única cosa: la vida.

Quan veig les imatges de famílies senceres creuant l’Egeu glaçat o passant per sota els filats de les fronteres dels països de l’Est, amb la mirada impertèrrita dels nostres dirigents, no em costa gaire posar-me a la pell de Stefan Zweig quan va escriure El món d’ahir, on narrava l’esfondrament del somni europeu sota l’esvàstica nazi.

Per sort, la generosa política d’asil de governs com l’alemany, el grec o el canadenc, o l’onada de solidaritat promoguda per les nostres institucions i molts ajuntaments catalans, em fan mantenir, encara, un bri d’esperança en el futur de la humanitat.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 168 (maig 2016) de la revista Sàpiens

I el premi Dignitat és per a…

dimecres, 30/03/2016

img_1601Fa uns dies vaig assistir a una nova edició de la Nit de la Memòria que organitza, des de fa anys, la Comissió de la Dignitat. Enguany, el local elegit per a la celebració va ser el restaurant Núria de Canaletes, un local històric del catalanisme perquè era l’antiga seu del diari La Rambla de Josep Sunyol. En aquesta ocasió, a més de premiar diversos col·lectius que fan una excel·lent tasca de recuperació de la nostra història, es feien dos homenatges pòstums: a Maurici Serrahima i Josep Boix Raspall, president i director general de “la Caixa”, que van ser represaliats pel franquisme, i Terence MacSwiney, un dels herois de la independència irlandesa, amb presència del seu nét Cathal Brugha.

Mentre mirava els atrafegats organitzadors, en Toni Strubell i en Pep Cruanyes, vaig pensar que conformaven “l’estranya parella” de la historiografia catalana; igual que Jack Lemon i Walter Matthau ho eren en el cinema o Joan Pera i Paco Moran, en el teatre. Ara, a diferència dels actors que van dur el clàssic del dramaturg americà Neil Simon al cel·luloide o als escenaris, ells dos són una parella molt ben avinguda.

Strubell i Cruanyes es van conèixer el 2002, gràcies a José M. Aznar, quan van crear la Comissió de la Dignitat amb l’objectiu d’aconseguir el retorn als seus legítims propietaris de la documentació confiscada per la dictadura, els coneguts papers de Salamanca. I van descobrir que els unia el patriotisme, el sentit de rebel·lia contra les injustícies i la certesa que, si no s’arregla el passat, no podrem avançar cap al futur.

Pep Cruanyes té les bones maneres de l’advocat historiador i Toni Strubell és l’activista franctirador que allà on apunta fa diana segura. “Jo sóc més aviat un mariner d’aigua dolça —confessa Strubell—. Tinc poca habilitat en la navegació. Deu ser perquè vaig néixer a la vora del Cherwell, un riu d’Oxford, la ciutat més allunyada del mar d’Anglaterra. En Pep, en canvi, és un gran navegador de la vela llatina. Aquella vela dissenyada per navegar contra el vent.”

Des del 2002 i fins avui, Strubell i Cruanyes, juntament amb l’advocada Pilar Rebaque, l’altre puntal de la Comissió, han hagut de navegar en aigües de tota mena en la seva lluita pel retorn dels papers espoliats. “Hem trobat a faltar més receptivitat per part de la intel·lectualitat espanyola —diu Cruanyes—. Si descomptem l’historiador Javier Tusell i l’advocat Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, els suports han estat gairebé nuls i els embats, constants. Fins i tot la UGT i la CNT espanyoles han posat un plet a la UGT i la CNT catalanes per aquesta qüestió. Ara bé, nosaltres persistirem fins que arribi a Catalunya el darrer dels lligalls.”

Serà el moment d’atorgar als promotors el Premi Dignitat.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 167 (abril 2016) de la revista Sàpiens

En el nom de Franco

dimarts, 1/03/2016

dalifranco03És molt poc conegut, perquè no apareix en les seves biografies, que en els darrers mesos del 1975, Salvador Dalí va acudir diverses vegades a la catedral de Saint Patrick de Nova York a pregar per la salut de Franco, o que va enviar-li un telegrama donant-li suport per les últimes execucions. També és molt poc conegut que, en l’exposició antològica que se li va dedicar al Museo Reina Sofía, es va amagar el retrat que el geni empordanès havia fet de la néta del Caudillo. No sabem si Dalí tenia fe en Déu, però sí que podem assegurar que tenia fe en Franco. Es mereix, per això, deixar de tenir una plaça dedicada al centre de Madrid?

La veritat és que sorprèn que en l’estudi que ha elaborat la Universitat Complutense sobre la pervivència del nomenclàtor franquista a la capital espanyola —un encàrrec de l’alcaldessa Manuela Carmena— els noms de Dalí, Josep Pla, Eugeni d’Ors i d’altres artistes, escriptors o científics apareguin al costat dels generals Juan Yagüe, Luis Orgaz o José E. Varela. Perquè una cosa és que es vulguin canviar els noms dels carrers dedicats a militars que l’únic mèrit que tenen és el d’haver contribuït a la victòria franquista al camp de batalla i una de molt diferent és que, en aquesta llista, s’hi incloguin creadors de primer nivell que han bastit el seu prestigi sobre la seva obra i no sobre les seves afinitats polítiques. Hem de conèixer les vinculacions de Dalí i Pla a un règim criminal, mentre alguns dels seus compatriotes, com Pablo Picasso o Mercè Rodoreda, lluitaven contra ell, però no podem sepultar la seva obra.

Després de quaranta anys que en els pobles i ciutats espanyols han coexistit les avingudes del Generalísimo i els carrers del General Mola o de Millán Astray, considerem saludable que, almenys la seva capital, comenci a fer un exercici de neteja de l’herència de la dictadura. Sempre, però, que no anem d’un extrem a l’altre. Que no passem de la visió edulcorada del franquisme que es pot llegir en el Diccionario biográfico español de la Real Academia, a fer un judici moral als milions d’espanyols i catalans que van donar suport al Caudillo.

No només l’Ajuntament de Madrid té el nomenclàtor en el punt de mira. També l’Ajuntament de Barcelona ja fa anys que va emprendre una política de desfranquització de les vies públiques que encara no ha finalitzat i que, ara, l’alcaldessa Ada Colau ha ampliat en una nova línia d’actuació, la de desborbonitzar: revisar tota la simbologia monàrquica de l’espai barcelonès.

Què ens pertoca des de Sàpiens? D’una banda, contribuir a fer conèixer les vides de les persones que van lluitar contra la dictadura i que han estat bandejades de la història oficial —des de les guerrilleres antifranquistes fins al president Josep Sunyol—, i de l’altra, ajudar a divulgar les biografies dels qui tenen el seu nom imprès en plaques de marbre. Perquè, pregunto: quanta gent sap qui va ser, per exemple, el general Mitre?

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 166 (març 2016) de la revista Sàpiens.

Nazis a Catalunya (o quan l’àguila sobrevola el Tarragonès)

dimarts, 26/01/2016

simaDesprés del desembarcament de Normandia, l’ambaixador dels Estats Units, Carlton J. H. Hayes, va visitar Franco al palau d’El Pardo per demanar-li que fes pública una ordre que prohibís el refugi a Espanya dels líders de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista. Segons un informe que l’ambaixada va enviar a Washington el setembre del 1945, Franco s’hi va negar argumentant que “cap líder pensava trobar refugi a Espanya i que no valia la pena preocupar-se per aquell assumpte, atès que tots els jerarques serien exterminats, se suïcidarien, serien assassinats o passats per les armes abans de poder-se escapar”.

Tan cert com que, efectivament, Hitler es va suïcidar i Mussolini va ser executat és que, acabada la IIGM, Espanya —i en menor mesura el Portugal de Salazar— es va convertir en l’únic refugi segur a Europa per als nazis i els seus aliats. Per a molts d’aquests, la Península només va ser el trampolí de fugida cap a l’Amèrica Llatina. Però molts d’altres, sovint amb identitats canviades, van convertir l’Estat espanyol en la seva residència.

Per la Costa del Sol, la costa alacantina o les Illes Balears, van amagar-s’hi des de l’escorta de Hitler, Wolfgang Jugler, fins a Pierre Laval —alt càrrec de Vichy i l’únic dirigent a qui no se li va permetre la residència—, León Degrelle i Ante Pavelić —els capitostos dels feixistes belgues i croates, respectivament— o l’aliat de Hitler a Romania, Horia Sima, que ocupa la portada d’aquest número.

Gràcies a una recerca trepidant de Josep Bargalló i Montse Palau, hem pogut posar una mica de llum sobre un personatge tan obscur com Sima i descobrir la identitat que el franquisme li va donar per fer una doble vida a Madrid —com a assot del comunisme— i a Barcelona —com a discret ciutadà del barri del Putxet— i comprovar, de manera inequívoca que, de tots els llocs on s’especulava que estava enterrat, és al cementiri municipal de Torredembarra on descansa el líder de la Guàrdia de Ferro romanesa.

S’ha escrit molt sobre nazis, és cert, però queda molt per escriure, encara. Sense anar més lluny, i per atzar editorial, mentre Sàpiens s’endinsa en la vida del nazi de Torredembarra, l’editorial Ara Llibres està a punt de treure un llibre del periodista Toni Orensanz que refà la vida d’un altre nazi fugitiu, col·laborador de León Degrelle, que va escollir el “cim d’àguiles” de Siurana per construir-hi el seu xalet, protegit pel franquisme i per dos gossos de raça bòxer: Thor i Wotan (com els déus germànics, sí). En la seva investigació, Orensanz converteix el que era una llegenda local, la del nazi de Siurana, en una realitat documentada.

Tot això mentre els historiadors continuen seguint la pista del temible metge austríac de les SS Aribert Heim, el Dr. Mort, per diversos indrets de la Costa Daurada, de moment, sense resultats concloents.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 165 (febrer 2016) de la revista Sàpiens

Pioners de l’ecologisme

dimecres, 23/12/2015

pastorSi a l’any que Colom va arribar a Amèrica hi havia al món 500 milions de persones, avui n’hi ha més de 7.000 milions, o sigui catorze vegades més. I no només això. En aquest mateix període, la producció ha augmentat gairebé un 250% i el consum d’energia, quasi un 120%. Només unes dades incontestables per corroborar la tesi que sostenen nombrosos experts que la humanitat ha invadit el món i que la por a la degradació ecològica del planeta –que aquest desembre ha reunit a París la major part de líders mundials– està més que justificada.

Al llarg de la història, recorda sovint l’ambientalista Martí Boada, hi ha hagut cultures dendrofòbiques, amb poc respecte per la natura, i cultures dendrofíliques, que han considerat els boscos un espai sagrat. De lleis que, avui dia, podrien ser considerades ecologistes –un terme que va acunyar el naturalista alemany Ernst Haeckel el 1870– se’n podrien trobar moltes, des de la preservació dels boscos a la ciutat mesopotàmica d’Ur, els edictes de protecció dels animals de l’emperador indi Ashoka al segle III aC o la primera “reserva natural” a Sri Lanka, de la mateixa època. Tot i que el pensament ecologista modern és molt més recent i va començar a expandir-se en el segle XIX arran de la progressiva industrialització dels països occidentals.

Així doncs mentre el conservacionista americà George Perkins Marsh publicava el 1864 L’home i la natura, que seria una obra de capçalera per al moviment verd, al nostre país també teníem uns ecologistes avant la lettre com Josep Reig i Palau, un pioner en la gestió forestal que va liderar la primera reforestació de Poblet amb una metodologia puntera, o l’enginyer Rafael Puig i Valls, un precursor de l’educació ambiental i el creador de la Festa de l’arbre, que avui se celebra a nombrosos països europeus.

Puig em fa pensar amb Elzéard Bouffiern, el protagonista de la novel·la L’home que plantava arbres de Jean Giono. Mentre França es trobava immersa en la Primera i la Segona Guerra Mundial, un pastor d’una erma i deshabitada comarca de la Provença dedicarà bona part de la seva vida a plantar milers d’arbres sense esperar cap recompensa a canvi. Només pel pur plaer de contemplar com les muntanyes es tornen a cobrir de verd. Les de Bouffiern esdevenen unes llavors d’esperança enmig de la barbàrie.

Són també unes llavors d’esperança el resultat de la cimera de París? En aquest número de la revista, l’investigador sobre el canvi climàtic de la UPC Josep Xercavins ens ve a dir que, més enllà dels acords públics i privats de la històrica reunió multilateral, i més enllà dels discursos benintencionats dels seus participants, només la profunda conscienciació de tots nosaltres permetrà el canvi de rumb perquè la humanitat esdevingui sostenible veritablement.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 164 (gener 2016) de la revista Sàpiens

La trilogia de la postguerra

dijous, 3/12/2015

 

Santuario_de_San_Juan_Bautista_de_Peñagolosa_y_Santa_BárbaraDesprés de Les veus del Pamano i de Pa negre, quan crèiem que la postguerra a casa nostra no es podia ficcionar de manera més magistral, apareix aquesta tardor La sega, de Martí Domínguez, que ens transporta a un mas perdut del Maestrat, on els masovers viuen amb l’ai al cor en el foc creuat entre els guàrdies civils i els maquis en els primers anys del franquisme.

Domínguez, que fins ara havia escrit sobre grans pensadors i il·lustrats, canvia de registre i es veu empès a escriure aquesta història de violència després de comprar-se un mas a Penyagolosa i trobar-hi un màuser i dues baionetes. Respondre a la pregunta de què hi feien, aquelles armes, allà, duu l’autor a parlar amb els masovers de la zona i anar desenterrant històries terribles. “Jo aleshores era un chicuelo, però recordo…”. Per això, el protagonista, en Goriet, és un nen de deu anys.

La novel·la és una mena de catarsi col·lectiva, que permet escoltar la veu dels qui han hagut de callar durant més de setanta anys. Aquells masovers que, per salvar la vida, van haver d’abandonar els seus masos, les seves terres i començar de zero a les ciutats, sense haver rebut mai cap compensació.

Però no solament el nostre passat més recent, on hi ha més ferides obertes, és susceptible d’agitar un debat en el present. Fixeu-vos si no en els reportatges d’aquest número. “Quan va néixer Catalunya?” explica quins van ser els passos que, entre el segle VIII i el segle X, van conduir-nos al camí de la independència i rebat els qui afirmen que Catalunya no ha estat mai sobirana. L’article sobre Mao s’endinsa en una de les figures més controvertides de la Xina. La difícil relació entre el fundador del règim i els actuals dirigents —alguns dels quals van sofrir les seves purgues— es va evidenciar en la celebració del seu 120 aniversari. Mentre que a la província on va néixer es van fer grans festejos, a Pequín es va anul·lar la gala prevista. Les fams del “Gran Salt Endavant” i el caos de la “Revolució Cultural” són temes encara avui tabús a les escoles xineses.

Però també la prehistòria té la seva connexió amb el present, com veureu en l’article “El primer viatge dels humans a Austràlia”. En un gran exercici d’arqueologia experimental, un equip liderat per Robert C. Benarik va navegar des de Timor fins a Austràlia reproduint la gesta dels antics navegants. O el cas dels “Valencians a Nova York”, que descriu l’emigració a principi del segle XX de milers d’habitants de la Marina a Manhattan, buscant una vida millor i demostrant que les decisions que prenem no solament ens afecten a nosaltres sinó a les futures generacions.

Tant La sega, com els articles d’aquest número i, m’atreviria a dir, la història en general, corroboren aquella frase de Kapuscinski: “Res d’allò que ha transcorregut és un passat definitivament tancat. El passat dura en el present i participa en la formació del futur”. Per això ens fascina la història.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 163 (desembre 2015) de la revista Sàpiens

Segur que Franco és història?

dimecres, 28/10/2015

Franco 2Que consti, ho dic d’entrada, que personalment no tinc res en contra del cantant i presentador andalús Bertín Osborne. Tampoc no tinc res en contra de Carmen Martínez-Bordiú, la nietísima de Franco, i un dels personatges que més portades de les revistes del cor ha acaparat en els últims quaranta anys.
El que ja em sembla intolerable (però dissortadament poc sorprenent) és que, en el programa de TVE-1 En la tuya o en la mía, Osborne entrevisti la mediàtica néta i el resultat sigui un homenatge a l’abuelito més entranyable d’Espanya. També em sembla intolerable (però dissortadament poc sorprenent) que això s’emeti en una televisió pública i que ningú no aparegui demanant dimissions.
Per què no ens sorprèn? Doncs perquè vivim en un estat que, quaranta anys després, encara no ha fet net del franquisme estructural forjat en les dècades de dictadura; un estat on la ignorància sobre el nostre passat ha sigut, i malauradament segueix essent, una política d’estat.
Si encara hi ha una fundació subvencionada amb diners públics anomenada Francisco Franco; si encara hi ha carrers, places i monuments dedicats als caps militars de l’aixecament franquista; si encara hi ha milers de republicans espanyols enterrats a les cunetes —Espanya és el segon país del món després de Cambodja amb més desapareguts les restes dels quals no han estat ni recuperades ni identificades—, si encara no s’ha anul·lat el consell de guerra del president Companys, ni s’han investigat els crims del franquisme tot i les reiterades peticions tant de les Nacions Unides com del Consell d’Europa de fer-ho… Si passa tot això, ens ha de sorprendre l’hagiografia al dictador del programa de Bertín Osborne que ens retornava als temps del No-Do més propagandístic?
Davant d’aquesta situació, Sàpiens, juntament amb altres entitats i institucions, s’ha sumat a la iniciativa d’Òmnium Cultural de reclamar, a través d’un seguit d’activitats que culminaran en un gran acte el 20 de novembre, que es jutgin els crims del franquisme i que s’homenatgin les seves víctimes. Podeu seguir-ho a través de www.justiciafranquisme.cat.
Ara, no ens enganyem. Parlem d’actes merament simbòlics. La realitat és que quaranta anys després de la seva mort, el president Carlos Arias Navarro podria fer un somriure d’orella a orella i dir: “Españoles, ¡Franco vive!”. I repetir-ho tres vegades si calgués. I és que encara avui, la seva figura continua enfrontant els espanyols incapaços de reparar moralment les víctimes del règim i de poder girar full definitivament a aquest capítol de la nostra història. Dissortadament, Franco encara és viu o, si més no, mal enterrat.

 

Publicat en “El retrovisor” de la revista Sàpiens 162 (novembre 2015)

L’exclusiva que tanca la seqüència

dilluns, 5/10/2015

ilustracio companysDes del 2002, que va aparèixer el primer número de Sàpiens, fins avui han estat nombroses les aportacions que la revista ha fet per conèixer més a fons el president màrtir Lluís Companys. La tardor del 2003, gràcies a les gestions de Josep Benet i Albert Manent, vam poder localitzar a Veneçuela Ramon de Colubí, l’advocat defensor de Companys, que la majoria d’historiadors donaven per mort. A banda de poder entrevistar un testimoni d’excepció a qui l’ombra del president va acompanyar sempre, vam publicar, per primer cop, el text que Colubí va llegir davant del Tribunal Militar.

Ara, ens satisfà enormement que el guió de la pel·lícula 13 dies d’octubre que Batabat —la productora audiovisual del nostre grup cooperatiu— acaba d’estrenar, s’hagi nodrit d’aquella recerca per recrear l’estret vincle entre defensor i defensat. La tv movie, tot i les lògiques llicències de ficció —els papers de les commutacions que Companys té amagats al seu despatx, l’escorcoll a casa de Colubí, etcètera—, és un relat històricament rigorós, interpretat amb una gran contenció dramàtica i filmat amb elegància i subtilesa.

Però el testimoni de Colubí no és l’única aportació digna de menció d’aquests anys. El juny del 2007 vam dedicar la portada de Sàpiens a Pedro Urraca, el policia espanyol que va detenir Companys a França. L’article es basava en les investigacions de l’historiador Jordi Guixé, que havia aconseguit revelar la identitat de l’agent. Després, la periodista Gemma Aguilera aconseguiria contactar amb el seu fill i tindria accés als dietaris personals; uns dietaris que, avui, es poden consultar a l’Arxiu Nacional de Catalunya després que Juan Luís Urraca els cedís per l’alt valor històric i com a reparació moral a Catalunya.

Tres anys més tard, i fruit de la recerca de l’historiador Quim Aloy a l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam, vam poder oferir als nostres lectors un manuscrit de vuit pàgines on la segona esposa del president narrava, en primera persona, la detenció del seu marit a La Baule. Després de l’afusellament, seria Carme Ballester, exmilitant d’Estat Català, qui es traslladaria a París per ocupar-se del Lluïset, el seu fillastre, qui col·laboraria amb la Resistència i qui protegiria nombrosos ciutadans jueus. Algun dia caldrà biografiar o novel·lar un personatge de tanta dimensió.

De moment, el que us desvelem en exclusiva en aquest número és la identitat del militar —Benjamí Benet Blanch— que va donar el tret de gràcia al president màrtir. La recerca duta a terme pel periodista Jordi Finestres en diversos arxius militars catalans i espanyols ha tingut l’ajuda encoberta del nét de Benet, qui, de moment, vol romandre en l’anonimat. I és que els tràgics esdeveniments succeïts a Montjuïc la matinada del 15 d’octubre del 1940 han marcat la vida de tres generacions d’unes quantes famílies del nostre país.

Publicat a la secció “El retrovisor” del número 161 (octubre 2015 del Sàpiens)