Arxiu del mes: octubre 2017

Dels ‘tercios’ de Felip IV a la policia de Rajoy

divendres, 27/10/2017

Recordeu una de les estrofes de l’antic himne d’Els segadors? Aquella que diu: “Contra tots els catalans, / ja veieu quina n’han feta / seguiren viles i llocs / fins al lloc de Riu d’Arenes, / n’han cremat un sagrat lloc, / que Santa Coloma es deia…”. És un vers que, com els de la resta de l’himne, relata els abusos dels tercios de Felip IV i el comte duc d’Olivares en algunes poblacions (Riudarenes, Santa Coloma…) que serien l’origen de la guerra dels Segadors, i fa una crida per defensar la llibertat de la terra.

Alguns dels episodis succeïts en el referèndum del passat 1 d’octubre tenen molts paral·lelismes amb aquell conflicte. I no em refereixo al fet que el grup americà A Sound of Thunder hagi adaptat l’himne d’Els segadors al heavy metal –es veu que la cantant del grup és filla d’exiliats catalans. No. Em refereixo al fet que gairebé 400 anys després, la policia espanyola segueix utilitzant algunes de les mateixes estratègies.

Si la primavera del 1640 la ruta que van seguir les tropes de Felip IV va ser la del camí ral per l’interior (Barcelona, Granollers, Sant Celoni, Hostalric…) i, quan van veure que no era prou segur, van utilitzar la ruta litoral (Mataró, Sant Iscle de Vallalta…), l’itinerari seguit per la policia espanyola per requisar les urnes va ser molt similar. Si en el segle XVII, les poblacions on pretenien imposar l’allotjament dels soldats espanyols eren les més petites —per intentar trobar menys resistència—, el passat 1-O també van atacar poblacions amb pocs habitants. Si durant la guerra dels Segadors, els sometents locals van intentar frenar les tropes prop de Sant Celoni, en aquesta ocasió va ser al Centre Cívic de Vilalba Sasserra on va produir-se una de les repressions més desproporcionades. I tot això per no parlar de les imatges que ens van arribar dels habitants de Calella escridassant la guàrdia civil allotjada en els seus hotels després de la repressió. D’aquests incidents amb els fets de Riudarenes de l’himne al qual em referia al principi, no sembla que hagin passat quatre segles. I és clar, tot plegat enmig d’unes declaracions d’Olivares en què denunciava la poca col·laboració dels municipis catalans i els amenaçava de suspendre les lleis catalanes.

Les pulsions entre Catalunya i Espanya s’han anat repetint de manera cíclica al llarg de la història, i molt sovint la força de la gent d’aquest país ha emergit per combatre els abusos comesos amb la llei a la mà. La portada d’aquest número —feta expressament per a l’ocasió— vol ser un homenatge a totes les persones, anònimes i conegudes, que, durant el darrer segle, s’han alçat per protestar contra les injustícies: des dels industrials que el 1899 es van plantar per no pagar impostos abusius fins als centenars de milers de persones que, amb determinació i coratge, van protegir, amb els seus cossos, els col·legis electorals.

Passi el que passi en els mesos vinents, la història no els oblidarà.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del núm. 188 (novembre 2017) de la revista Sàpiens

No és surrealisme; és profanació!

dilluns, 2/10/2017

Escric aquestes línies després que la Fundació Gala-Salvador Dalí hagi anunciat que les proves d’ADN realitzades aquest estiu descarten que Pilar Abel sigui filla biològica de Salvador Dalí. Una notícia que, en realitat, no ha sorprès a ningú. Vaja, que ningú no donava gaire crèdit a una excèntrica pitonissa que ja el 2009 va interposar una demanda a l’escriptor Javier Cercas per interpretar que s’havia inspirat en ella per crear un dels personatges de Soldados de Salamina.

Doncs això, ningú donava crèdit a la història d’Abel, fins que, després de passar per diversos lletrats, el cas va arribar a les mans de María del Mar Crespo, una magistrada del Jutjat de Primera Instància número 11 de Madrid que va ordenar, sense cap prova que ho sustentés, l’exhumació del cadàver del que ha estat, juntament amb Gaudí, el català més universal. De res va servir la raonable petició de la Fundació que, abans de desenterrar el geni empordanès, es fessin, almenys, les proves d’ADN al germà de Pilar Abel o a la persona que li havia fet de pare tota la vida.

Tots recordarem l’espectacle davant del Teatre-Museu de Figueres. Periodistes de tot el món acreditats. Una carpa de grans dimensions perquè no es poguessin fer fotografies amb drons. La comitiva (forenses, advocats, funeraris, la fiscal, la secretària judicial, el secretari general de la Fundació Gala-Salvador Dalí…) entrant a les vuit del vespre i sortint-ne de matinada amb els cabells, les ungles, les dents, les tíbies i els peronés de Dalí. Per sort, l’equip de forenses va tenir la sensibilitat d’amputar-li les cames (i no els braços!) per complir, fil per randa, el desproporcionat requeriment de la magistrada que incloïa endur-se “ossos llargs” del cadàver per a l’extracció d’ADN.

Possiblement perquè aquests mesos hem estat sotmesos a tantes tensions per part del Govern espanyol, no ens hem posicionat amb prou fermesa contra una exhumació que mai no s’hauria d’haver permès. Possiblement perquè Dalí va ser una figura que no va fer escarafalls del franquisme i que, en l’etapa final de la seva vida, va decidir fer hereu universal l’Estat espanyol, no hem reaccionat amb prou contundència contra aquest saqueig.

I és que, a més, si de veritat Pilar Abel hagués estat convençuda que era filla de Dalí, hauria permès que al seu pare el desenterressin, li arrenquessin les dents, les ungles i li seccionessin les cames amb una serra elèctrica? Després de gairebé trenta anys el cos s’havia momificat i no es podia treballar amb bisturí!

Hi ha qui ha descrit la performance amb l’impropi adjectiu de surrealista. Però jo no en diria surrealista, la veritat, sinó més aviat en diria profanació de cadàver. Potser és perquè sóc olotina i em falta aquell humor empordanès…

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 187 (octubre 2017) de la revista Sàpiens