Quan érem plenament sobirans

El Mont Rushmore, a l’estat nord-americà de Dakota del Sud, commemora amb les famoses escultures en roca els quatre presidents clau en el naixement (Georges Washington), creixement (Thomas Jefferson), desenvolupament (Abraham Lincoln) i conservació (Theodore Roosevelt) dels EUA. Fa uns mesos, el programa Polònia es va dedicar a buscar els quatre catalans que, al llarg de la nostra història, han fet més mèrits per ser esculpits en la roca del nostre particular Rushmore, que no seria altre que la muntanya de Montserrat.

En aquest especial 11 de Setembre del Sàpiens no ens hem proposat esculpir ningú en pedra, però sí homenatjar els personatges clau del Casal de Barcelona, de Guifré el Pilós a Martí l’Humà. O sigui, de la dinastia que, des de mitjan segle IX fins a principis del segle XV, va governar a Catalunya i que, per tant, va ser clau en el moment de la formació, la consolidació i l’expansió de la nació catalana.

I és que va ser en aquest llarg període de més de cinc-cents anys que uns comtats fragmentats de l’Imperi carolingi situats al nord-est de la península Ibèrica van començar a distanciar-se dels designis polítics dels reis francs i emprendre el seu propi camí. Va ser en aquest període que va néixer el català com a llengua diferenciada del llatí i de les altres llengües romàniques. Va ser en aquest període que Catalunya va assolir la seva plenitud, tant econòmica, com política, institucional i jurídica.

I tot això gràcies a uns comtes reis catalans —i a les seves dones (Ermessenda, Violant d’Hongria, Constança de Sicília, Blanca d’Anjou, Violant de Bar, Margarida de Prades, Maria de Luna…)!— que van configurar un veritable imperi a banda i banda dels Pirineus.

Si Guifré no hagués estat el primer a donar en herència els seus límits territorials; si Ramon Berenguer IV no hagués dedicat la seva vida a ampliar els dominis del Casal de Barcelona i del Regne d’Aragó; si Jaume I no hagués conquerit Mallorca i València; si Pere el Gran no hagués ocupat el regne de Sicília on governaria una dinastia íntimament lligada a Catalunya, si Pere el Cerimoniós no hagués configurat la Generalitat… la nostra història seria ben diferent.

El dossier especial que us hem preparat acaba apuntant la fi del Casal de Barcelona i l’arribada de la dinastia castellana dels Trastàmara, després del compromís de Casp. Amb aquest nou règim, i sobretot amb els Àustria i els Borbó que els seguiran, els reis van començar a absentar-se cada vegada més temps del país, i s’inauguraria l’època dels controvertits virreis i dels episodis de resistència als intents uniformitzadors. Amb la sort, però, que el 1412 ja s’havien fixat els fonaments d’una nació i d’una identitat que anirien creixent al llarg dels segles següents i fins al 1714.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 186 (especial 11 de setembre) del Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús