Xirinacs ja té qui li escriu

Aquest agost farà deu anys de la mort de l’activista Lluís M. Xirinacs. El qui va ser un referent a la Catalunya dels anys setanta per les seves plantades, les seves vagues de fam i els seus diaris de presó va triar una esplanada d’Ogassa, a la comarca del Ripollès, com el seu particular “hort de Getsemaní”. I és que, com molts recordareu, es va “deixar morir d’inanició” en un “acte de sobirania pròpia per reclamar uns Països Catalans lliures”, tal com va deixar escrit en la nota de comiat que es va trobar a la fundació Randa. El que, probablement, no sabeu és el trasbals que va suposar per a l’equip de forenses responsables escatir el “com” havia mort, primer, i els debats ètics que va suscitar la conclusió de l’informe, si suïcidi passiu o si mort natural, després.

Coincidint amb l’aniversari del seu traspàs, l’escriptor olotí Lluís Busquets i Grabulosa, el màxim expert en la seva figura, ha publicat una obra descomunal (de gairebé 800 pàgines) de qui va ser proposat en tres ocasions a Nobel de la Pau. És interessant veure com aquell nen de casa bona va esdevenir el paradigma de la desobediència civil —un terme que avui està en boca de nombrosos polítics.

Xirinacs considerava que “si es lluitava amb intel·ligència, no calia recórrer a la violència” i posava l’exemple dels resultats espectaculars que havien aconseguit, a través de la lluita pacífica, personatges com Gandhi a l’Índia i Martin Luther King als EUA. També parlava de les vegades que Catalunya havia actuat amb intel·ligència, com en el tancament de caixes de principi de segle XX o amb l’objecció de consciència que va conduir a la fi del servei militar el 2001. Va morir abans que comencés a gestar-se la “revolució dels somriures”, però no és difícil imaginar que el satisfaria poder contemplar el moment actual, l’hora dels valents, des d’alguna tribuna.

Tots els grans personatges de la nostra història, des de Ramon Llull fins a Mossèn Cinto, per citar dos dels homenots que admirava Xirinacs, haurien de tenir un “Busquets i Grabulosa” disposats a fer una feinada ingent per captar-ne l’essència i perpetuar-ne el llegat amb forma de biografia.

I qui diu Busquets i Grabulosa, diu Genís Sinca, que amb El cavaller Floid, ens ofereix una suggeridora aproximació al gran mecenes català, Joan Baptista Cendrós, que fins ara molts només el coneixien per ser el pioner d’un popular after shave. I qui diu Sinca, diu Jordi Amat, que acaba de treure la biografia definitiva de Josep Benet; o Joan Esculies que, en el seu darrer llibre, va a La recerca de Prat de la Riba; o l’historiador Paolo Giori amb el seu Pere Català i Pic. Sí, aquell fotògraf que volia canviar el món… i que va acabar “aixafant el feixisme”.

Bona lectura i bon estiu!

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 184 (agost 2017) de la revista Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús