300 anys de Nova Planta

Arran del Tricentenari, vaig tenir l’oportunitat de comissariar l’exposició “El món del 1714” al Saló del Tinell de Barcelona. L’objectiu de la mostra era retratar com es relacionaven les societats i les cultures que poblaven el món a principi del segle XVIII, i com s’hi situava Barcelona i Catalunya en el moment cabdal de la guerra de Successió.

En aquest darrer àmbit, i a prop de la vitrina on s’exhibia, per primer cop, l’exemplar original de les mítiques Narraciones históricas de Francesc de Castellví, hi havia una altra vitrina amb només dues peces: les Constitucions catalanes, que el 1705 havia jurat l’arxiduc Carles, i el decret de Nova Planta que promulgaria Felip V uns anys després.

El que més sorprenia el visitant era el diferent gruix de les dues peces: si les Constitucions eren un senyor volum, la Nova Planta —que regalem aquest mes amb la revista— era poc més que un fullet de 9 pàgines, que si descomptem la tirallonga de títols nobiliaris del rei i la verborrea de l’administració de rigor quedaria en força menys. Una cosa és construir un país (amb les seves lleis respectives, els drets i els deures dels seus ciutadans…) i una de molt diferent és desconstruir-lo.

En aquest número de la revista dediquem el reportatge de portada, tal com vàreu demanar molts lectors en una enquesta recent, a analitzar en què va consistir per als diferents estats catalanoaragonesos aquest fer tabula rasa de Felip V i quins dels seus efectes deplorables segueixen vigents avui. I com que de decrets de Nova Planta n’hi va haver uns quants, hem demanat la col·laboració no només dels historiadors del Principat (Agustí Alcoberro i Josep M. Torras i Ribé), sinó també dels especialistes valencians (Ximo López) i illencs (Eduardo Pascual Ramos).

Així veiem que al costat de l’abolició de les institucions catalanes, de l’increment de la pressió fiscal —aquí va començar l’espoli!— o de la militarització de la vida quotidiana, els borbònics també van implicar-se a fons en l’àmbit universitari i de la justícia: el famós embarbussament dels “setze jutges” té l’origen en aquest moment. Ni tan sols van deixar en pau l’Església, majoritàriament austriacista durant la guerra de Successió. Els capellans que no acceptaven delatar els feligresos antifilipistes de les seves parròquies eren empresonats o desterrats.

Però tot i la subordinació política i cultural respecte de Castella amb què va trobar-se Catalunya després de la Nova Planta, la societat va anar traient partit de les habilitats d’èpoques anteriors i l’impuls mercantil i manufacturer va ser la punta de llança que li va permetre emprendre un camí de modernització reeixit. Un camí que ens ha conduït fins al moment actual, en què esperem poder tancar, definitivament, aquest llarguíssim parèntesi de 300 anys.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 182 (juny 2017) de la revista Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús