La llibertat d’elegir el propi destí

Si un dóna una mirada al mapa d’Europa de l’últim segle, podrà constatar que avui hi ha el doble d’estats que fa cent anys. Que si el 1906 hi havia 24 estats, avui n’hi ha una cinquantena. Per tant, la primera apreciació és que les fronteres no són immutables i que no hi ha “unidades de destino en lo universal” com sostenia el falangista José Antonio fent referència a Espanya, que certament ha tingut una de les fronteres més antigues i estables d’Europa.

I això a què és degut? La IGM va provocar la desintegració dels imperis otomà i austrohongarès; la IIGM va accelerar la descolonització, i la guerra freda va fer implosionar l’URSS i el bloc soviètic. Si aquests esdeveniments no van suposar canvis en els confins de la Península va ser perquè Espanya no va participar en cap de les dues grans conteses del segle XX, i va tenir un paper absolutament perifèric en la guerra freda. Hi ha qui considera que és la crisi actual el que actua de catalitzador en el procés català —la majoria de revolucions es produeixen en els carrerons sense sortida—, però això ja seria una altra història.

El que avui compta és que la geopolítica europea es torna a moure i Catalunya torna a ser-hi present. Amb una diferència: després d’un segle emmirallant-nos en altres processos d’independència, hem passat a protagonitzar-los.

El catalanisme va començar el segle XX amb la mirada posada en el cas irlandès. Interessava seguir-ne, primer, la dinàmica parlamentària que podia portar a l’autonomia (Home Rule) i, després, el procés d’emancipació nacional i social que se’n va derivar.

Un cop creat l’Estat Lliure d’Irlanda, el procés que despertaria l’interès dels catalans serien els Sokols, el moviment patriòtic txec gestat en els clubs esportius. Molts veien extraordinàries similituds entre el seu líder, Tomáš Masaryk, i Francesc Macià. I no només per l’avançada edat de tots dos i pels eslògans anàlegs d’“esport i ciutadania”. Mentre Macià viatjava a l’Amèrica Llatina i a Rússia per sumar suports i recursos a la causa catalana, Masaryk emprenia una llarga gira per explicar el cas txec que el duria a Moscou, a Tòquio i als EUA, on seria rebut pel president nord-americà Woodrow Wilson.

En les últimes dècades, els models en què ens hem emmirallat han estat el bàltic —pel seu caràcter pacífic enfront de la campanya de la por orquestrada per l’URSS—, el flamenc —perquè tenien la cultura i la llengua com a eix central— i, és clar, l’escocès.

La darrera ironia, amb la sobtada reaparició del contenciós del penyal a l’escenari post-Brexit, ha estat que els destins de Catalunya i Gibraltar tornen a creuar-se igual que en la guerra de Successió i que els anglesos tenen una nova oportunitat per reparar el greuge històric envers els catalans que arrosseguen des d’Utrecht.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número de juny (Sàpiens 181) de la revista Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús