Incerta glòria d’un dia de primavera

Sosté Jaume Plensa, un dels artistes catalans més internacionals que entrevistem en aquest número de la revista, que es pot passar a la història per una única obra d’art. Ell ens posa l’exemple de Benvenuto Cellini, un escultor del Renaixement famós, sobretot, per l’estàtua de Perseu amb el cap de Medusa. “Hi ha qui concentra tota la seva energia en una sola obra, que es cou a foc lent durant molts i molts anys.”

Joan Sales va tardar ni més ni menys que vint anys a enllestir Incerta glòria, la gran novel·la sobre la Guerra Civil Espanyola, que aquest mes de març ha arribat a la pantalla gran sota el mateix tàndem de Pa Negre: el director Agustí Villaronga i la productora Isona Passola. “Hi ha qui em retreu —afirmava Sales— que sigui autor d’una sola obra, però Incerta glòria és, en realitat, quatre novel·les en una.” Les tres primeres, explicades per veus alternatives de tres joves amics que van lluitar al front d’Aragó, se centren en els anys de la guerra civil. La quarta és ja durant la postguerra, quan els protagonistes ja han deixat enrere la joventut, “aquella tempesta tenebrosa travessada per llampecs de glòria, d’incerta glòria”, com diria Shakespeare.

L’adaptació cinematogràfica és fidel a l’esperit de l’obra: reflectir la guerra, amb tota la seva cruesa, des de la perspectiva dels vençuts, i retre un homenatge als soldats de Catalunya, la generació sacrificada que va enterrar les seves esperances i els seus anhels enmig del desert dels Monegres. La diferència és que, comprensiblement, ha optat per eludir el substrat més filosòfic i religiós… més dostoievskià del llibre.

De la mateixa manera que els personatges de l’escriptor rus semblen existir de veritat i segueixen vivint dins nostre després d’haver-los conegut (com el patètic assassí Raskòlnikov, la bella Nastàssia, el borratxo Marmelàdov o el jugador empedreït Ivànovitx), als personatges de Sales els passa quelcom similar. Un no s’oblida fàcilment dels soldats Lluís de Brocà o Juli Soleràs, la coratjosa Trini Milmany i, sobretot, de la fascinant Carlana.

Sales va ser un dels molts combatents al front d’Aragó i un dels molts expatriats el 1939. Des de Mèxic va impulsar la revista mensual en català Quaderns d’exili i, en tornar a Catalunya el 1948, quan li van donar garanties que no s’emprendrien represàlies contra els soldats republicans, va centrar-se en el món editorial, descobrint alguns dels pilars de la literatura catalana, com Mercè Rodoreda, Llorenç Vilallonga o Màrius Torres. A banda de seguir escrivint, i reescrivint, la que seria la seva obra mestra.

Esperem que l’aposta de dur, finalment, al cinema la que nombrosos experts de prestigi consideren “la gran novel·la europea del segle XX”, contribueixi a situar, definitivament, l’escriptor Joan Sales a l’Olimp dels grans.

Publicat a la secció “El retrovisor” del número 180 (abril 2017) de la revista Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús