El procés de Burgos, des de dins

Potser si el 3 de novembre del 1970, data fixada inicialment per la vista oral del procés de Burgos, un joveníssim Antoni Batista no hagués anat a la manifestació solidària de suport a Barcelona, i no li haguessin clavat una pallissa que li va provocar greus lesions, ell no hauria descobert mai el veritable rostre del franquisme. En sortir de l’hospital, aquell nen que de cop i volta s’havia fet gran, va començar a interrogar-se sobre un règim que havia enviat el seu pare al camp de concentració a Miranda de Ebro i que l’havia atonyinat a ell de manera gratuïta. I lògicament va seguir amb molta atenció el judici sumaríssim als setze acusats de pertànyer a ETA. “Ho vaig seguir gairebé en directe perquè en Josep Solé Barberà, l’únic advocat català que va defensar un dels condemnats, m’ho retransmetia”.

L’article de portada d’aquest número que signa el mateix Batista us permetrà reviure la tensió de ser dins d’un consell de guerra franquista. I si la seva semàntica prodigiosa i les entrevistes complementàries al fundador d’ETA Julen de Madariaga i a Miguel Castells, l’advocat que va dirigir el grup de defensors a Burgos, encara no aconsegueixen l’efecte desitjat, us oferim també un CD amb la part final del judici gravada de forma clandestina.

En els últims temps, Batista s’ha dedicat a fer “periodisme de la vivència”, com ell l’anomena. La seva pròpia experiència com a militant del PSUC —“m’hi vaig afiliar perquè em va semblar l’eina més ben organitzada per lluitar contra la dictadura”— o com a corresponsal al País Basc —les seves cròniques honrades ens van ajudar a entendre el conflicte— li serveix ara per submergir-se en un personatge controvertit (Otegi, la força de la pau) o una època complexa (A la caça del PSUC). Tampoc no ha abandonat mai la seva faceta de musicòleg que, recentment, ha tornat a exhibir amb el llibre Paraula i cant, una aproximació a Raimon des del vessant de “fan, periodista, acadèmic i amic”. I és que, casualitats del destí, Batista vivia a escassos dos-cents metres del passeig de Maragall de Barcelona on tenia una casa el cantautor xativí. Més periodisme vivencial.

Si Raimon no podria entendre’s sense la seva música, Batista no es pot entendre sense les seves cròniques i sense els seus llibres, siguin en tercera o en primera persona. Sense el que diu i el que calla. “Madariaga em va explicar, fil per randa, com van decidir l’execució del torturador Melitón Manzanas, causa del judici de Burgos”, ens comentava quan vam encarregar-li l’article, amb aquell posat que donava a entendre que sabia, fins i tot, el secret més ben guardat del judici, o sigui, qui havia premut el gallet.

I és que Batista, com tots els periodistes de raça, ha estat capaç de fondre’s amb l’entorn per poder-lo interpretar des de totes les arestes.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 179 (març 2017) de la revista Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús