El retorn de Rússia en el centenari de la Revolució

990_1483298417leninEl centenari de la Revolució serà un any molt simbòlic per a Rússia. L’efemèride servirà per recordar el paper que hi van tenir els homes —i les dones— així com per debatre les idees revolucionàries que s’hi van gestar. Nosaltres hem dedicat el número de febrer a explicar les claus que van fer possible que una minoria comunista molt ben organitzada i situada en el lloc adequat en el moment oportú, prengués les regnes del poder el 1917 i no les deixés anar… fins als anys vuitanta.

L’efemèride agafa Rússia en un moment en què està imposant el seu retorn a l’escena mundial, intentant recuperar el poder que va perdre al final de la guerra freda. Quan Putin, en el seu missatge anual a la nació el 2005, va dir allò que “la desintegració de l’URSS ha estat la catàstrofe més gran geopolítica del segle”, va fer diana en el cor dels russos, que tot i que no volien ni sentir a parlar del retorn al vell comunisme soviètic, sí que tenien nostàlgia d’aquella època en què Rússia era respectada per tots. Això no és el que esperaven escoltar de Putin les democràcies occidentals que consideraven haver actuat amb una “gran generositat” acollint Rússia a la casa gran europea i en les seves institucions internacionals.

Tal com analitza magníficament l’escriptor Robert Kagan en El retorno de la historia y el fin de los sueños: “Als anys noranta, amb una Rússia postrada i l’esperança de la garantia de seguretat americana, l’atractiu de l’imperi voluntari d’Europa semblava no tenir límits. Per això va aconseguir arrossegar quasi totes les nacions orientals (Polònia, Hongria, la República Txeca, les repúbliques bàltiques…) en l’òrbita occidental. […] L’error dels anys noranta va ser creure que la democràcia era inevitable”.

Si el malson europeu havien estat els conflictes relacionats amb els nacionalismes i la política de la força —que havien destruït el continent en les dues guerres mundials— i la seva vacuna havia estat intentar superar la idea d’estat nació, el malson pels russos, més enllà de les barbaritats comeses en l’època estalinista, havien estat els anys noranta i els primers del segle XXI. Amb el desmembrament de l’URSS i, una dècada després, amb les revolucions de les Roses (Geòrgia), Taronja (Ucraïna) o de les Tulipes (Kirguizistan)… Per aquest motiu Putin va creure veure la solució als seus problemes amb el retorn del nacionalisme i la política de la força, esclafant Txetxènia i intentant restablir les seves tradicionals esferes d’influència a Euràsia. Aquesta vella idea del segle XIX és la que li ha permès intervenir a Ucraïna, a Geòrgia o a Síria.

La primera victòria de Putin és que enguany commemorarà el centenari de la Revolució amb un president americà que l’admira i amb un alt nivell de popularitat entre els russos, que ja fa temps que van decidir que preferien l’estabilitat a la llibertat.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 178 (febrer 2017) del Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús