La segona batalla del Born

imatge-del-projecte-lexposicio_1624647693_33167588_377x224L’exposició “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà” que l’Ajuntament de Barcelona vol inaugurar aquest octubre al Born, i que inclou la presència a l’espai públic de dues estàtues de Franco, ha generat la polèmica històrica de l’estiu. Mentre que el consistori ho justifica com una manera de fer pedagogia del franquisme, els partits sobiranistes i algunes associacions de víctimes, com l’Amical de Mathausen, han qualificat la iniciativa amb adjectius com que van entre el desencert i l’ofensa.

No és la primera vegada que el Born esdevé el centre d’una polèmica. A principi d’aquest any ja va haver-hi un gran debat sobre si calia, o no, reorientar la línia museística de l’únic espai de Barcelona que explica la història moderna de la ciutat. Fins i tot es va arribar a parlar de canviar-li el nom i de cobrir un jaciment que, per la seva excepcional singularitat —van tenir-hi lloc els últims enfrontaments del 1714—, incomoda una part de la societat. El que per uns és la “zona zero del catalanisme”, per d’altres és “un símbol pornogràfic del nacionalisme provincià”.

No tinc cap dubte que l’objectiu de l’exposició d’aquesta tardor és fer pedagogia de què suposa una dictadura i m’agradaria pensar que instal·lar estàtues franquistes en un lloc públic —quan ha costat sang, suor i llàgrimes de treure-les (i encara no s’ha fet net)!— és només una decisió desafortunada. Però molt em temo que, en el rerefons de tot plegat, hi ha també l’objectiu d’alguns de diluir la memòria del 1714. I és que si realment arribéssim a la conclusió que aquestes estàtues s’han d’exhibir —jo no ho crec— no s’haurien d’ubicar en algun indret més relacionat amb el règim com la presó Model, el camp de la Bota o el castell de Montjuïc, i no pas al Born?

Al final és una qüestió de respecte als llocs de memòria. Creieu que algú posaria una estàtua de Hitler davant de la porta de Brandenburg o davant de l’Arc de Triomf de París o davant del cementiri nordamericà de Normandia? Encara recordo la polseguera que es va aixecar quan el Museu de Cera de Berlín volia incorporar una figura de Hitler. I era dins d’un museu! A més, hi ha un altre element que hem de tenir en compte. Alemanya s’ha preocupat (i molt) de desnazificar el seu passat: sense anar més lluny, la utilització de símbols i insígnies nazis està prohibit a tot el país.

A casa nostra, en canvi, estem a les beceroles pel que fa a la memòria històrica. No només no s’han anulat els judicis del franquisme i no s’han investigat els seus crims, sinó que milers de republicans segueixen enterrats a les cunetes. Amb això vull dir que les ferides del franquisme són encara molt recents i que ens queda molt camí per córrer abans que una exposició d’aquest tipus es pugui fer amb el consens i la sensibilitat que requereix.

I segurament el primer que cal fer és combatre aquells que volen fer incompatibles el relat del 1714 i el relat de l’antifranquisme. Quan, des de sempre, les dues memòries han simbolitzat el mateix: la lluita pels drets i les llibertats del poble català.

Publicat a la secció “El retrovisor” del número 172 (setembre 2016) de la revista Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús