Quan els refugiats érem nosaltres

LE_Eithne_Operation_TritonEntre finals del 1938 i principis del 1939, gairebé 500.000 exiliats republicans —entre els quals l’eminent cirurgià Josep Trueta, a qui dediquem un reportatge en aquest número de la revista— passaven la frontera pels Pirineus. Les autoritats franceses, desbordades per l’allau de persones que demanaven ajuda humanitària, van confinar-los en improvisats camps de concentració com si fossin presoners, i no exiliats.

Al mateix temps, la Generalitat també emprenia un llarg exili, sense els recursos necessaris per afrontar la situació. Els fons de la Tresoreria havien estat transferits al Govern Negrín, el qual havia promès que el Govern català podria administrar els diners a l’exterior per poder atendre les seves necessitats. Una promesa que, per cert, mai no va complir. De fet, si un visita el Museu de l’Exili a la Jonquera, es podrà fer una idea molt aproximada dels traumes i de les vides trencades que va comportar aquella gran diàspora.

Vuitanta anys després d’aquells fets, quan el tema dels refugiats només hauria de trobar-se en els llibres d’història, tornem a assistir a un drama humanitari colossal a les portes d’Europa amb l’onada de centenars de milers de refugiats procedents de Síria i d’altres zones de l’Orient Mitjà. Un drama que posa en evidència, un cop més, que ens trobem amb una Unió Europea sense cap estratègia, amb una Interpol que admet haver perdut la pista a 10.000 nens refugiats i amb una diplomàcia internacional miop i incompetent. Com va dir el científic Albert Einstein, que no oblidem que també va ser un refugiat, la veritable crisi és la de la incompetència.

La majoria dels qui piquen les nostres portes, probablement no acabaran inventant la teoria de la relativitat (Einstein), ni la psicoanàlisi (Sigmund Freud), ni curant la gangrena (Trueta), ni escrivint Els miserables (Victor Hugo) o component els nocturns per a piano (Frederic Chopin) per citar alguns exemples de refugiats cèlebres. La majoria són com nosaltres el 1939: professors, metges, advocats, cambrers, botiguers, periodistes, estudiants… que es veuen empesos a deixar-ho tot enrere per salvar una única cosa: la vida.

Quan veig les imatges de famílies senceres creuant l’Egeu glaçat o passant per sota els filats de les fronteres dels països de l’Est, amb la mirada impertèrrita dels nostres dirigents, no em costa gaire posar-me a la pell de Stefan Zweig quan va escriure El món d’ahir, on narrava l’esfondrament del somni europeu sota l’esvàstica nazi.

Per sort, la generosa política d’asil de governs com l’alemany, el grec o el canadenc, o l’onada de solidaritat promoguda per les nostres institucions i molts ajuntaments catalans, em fan mantenir, encara, un bri d’esperança en el futur de la humanitat.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 168 (maig 2016) de la revista Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús