I el premi Dignitat és per a…

img_1601Fa uns dies vaig assistir a una nova edició de la Nit de la Memòria que organitza, des de fa anys, la Comissió de la Dignitat. Enguany, el local elegit per a la celebració va ser el restaurant Núria de Canaletes, un local històric del catalanisme perquè era l’antiga seu del diari La Rambla de Josep Sunyol. En aquesta ocasió, a més de premiar diversos col·lectius que fan una excel·lent tasca de recuperació de la nostra història, es feien dos homenatges pòstums: a Maurici Serrahima i Josep Boix Raspall, president i director general de “la Caixa”, que van ser represaliats pel franquisme, i Terence MacSwiney, un dels herois de la independència irlandesa, amb presència del seu nét Cathal Brugha.

Mentre mirava els atrafegats organitzadors, en Toni Strubell i en Pep Cruanyes, vaig pensar que conformaven “l’estranya parella” de la historiografia catalana; igual que Jack Lemon i Walter Matthau ho eren en el cinema o Joan Pera i Paco Moran, en el teatre. Ara, a diferència dels actors que van dur el clàssic del dramaturg americà Neil Simon al cel·luloide o als escenaris, ells dos són una parella molt ben avinguda.

Strubell i Cruanyes es van conèixer el 2002, gràcies a José M. Aznar, quan van crear la Comissió de la Dignitat amb l’objectiu d’aconseguir el retorn als seus legítims propietaris de la documentació confiscada per la dictadura, els coneguts papers de Salamanca. I van descobrir que els unia el patriotisme, el sentit de rebel·lia contra les injustícies i la certesa que, si no s’arregla el passat, no podrem avançar cap al futur.

Pep Cruanyes té les bones maneres de l’advocat historiador i Toni Strubell és l’activista franctirador que allà on apunta fa diana segura. “Jo sóc més aviat un mariner d’aigua dolça —confessa Strubell—. Tinc poca habilitat en la navegació. Deu ser perquè vaig néixer a la vora del Cherwell, un riu d’Oxford, la ciutat més allunyada del mar d’Anglaterra. En Pep, en canvi, és un gran navegador de la vela llatina. Aquella vela dissenyada per navegar contra el vent.”

Des del 2002 i fins avui, Strubell i Cruanyes, juntament amb l’advocada Pilar Rebaque, l’altre puntal de la Comissió, han hagut de navegar en aigües de tota mena en la seva lluita pel retorn dels papers espoliats. “Hem trobat a faltar més receptivitat per part de la intel·lectualitat espanyola —diu Cruanyes—. Si descomptem l’historiador Javier Tusell i l’advocat Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, els suports han estat gairebé nuls i els embats, constants. Fins i tot la UGT i la CNT espanyoles han posat un plet a la UGT i la CNT catalanes per aquesta qüestió. Ara bé, nosaltres persistirem fins que arribi a Catalunya el darrer dels lligalls.”

Serà el moment d’atorgar als promotors el Premi Dignitat.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 167 (abril 2016) de la revista Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús