En el nom de Franco

dalifranco03És molt poc conegut, perquè no apareix en les seves biografies, que en els darrers mesos del 1975, Salvador Dalí va acudir diverses vegades a la catedral de Saint Patrick de Nova York a pregar per la salut de Franco, o que va enviar-li un telegrama donant-li suport per les últimes execucions. També és molt poc conegut que, en l’exposició antològica que se li va dedicar al Museo Reina Sofía, es va amagar el retrat que el geni empordanès havia fet de la néta del Caudillo. No sabem si Dalí tenia fe en Déu, però sí que podem assegurar que tenia fe en Franco. Es mereix, per això, deixar de tenir una plaça dedicada al centre de Madrid?

La veritat és que sorprèn que en l’estudi que ha elaborat la Universitat Complutense sobre la pervivència del nomenclàtor franquista a la capital espanyola —un encàrrec de l’alcaldessa Manuela Carmena— els noms de Dalí, Josep Pla, Eugeni d’Ors i d’altres artistes, escriptors o científics apareguin al costat dels generals Juan Yagüe, Luis Orgaz o José E. Varela. Perquè una cosa és que es vulguin canviar els noms dels carrers dedicats a militars que l’únic mèrit que tenen és el d’haver contribuït a la victòria franquista al camp de batalla i una de molt diferent és que, en aquesta llista, s’hi incloguin creadors de primer nivell que han bastit el seu prestigi sobre la seva obra i no sobre les seves afinitats polítiques. Hem de conèixer les vinculacions de Dalí i Pla a un règim criminal, mentre alguns dels seus compatriotes, com Pablo Picasso o Mercè Rodoreda, lluitaven contra ell, però no podem sepultar la seva obra.

Després de quaranta anys que en els pobles i ciutats espanyols han coexistit les avingudes del Generalísimo i els carrers del General Mola o de Millán Astray, considerem saludable que, almenys la seva capital, comenci a fer un exercici de neteja de l’herència de la dictadura. Sempre, però, que no anem d’un extrem a l’altre. Que no passem de la visió edulcorada del franquisme que es pot llegir en el Diccionario biográfico español de la Real Academia, a fer un judici moral als milions d’espanyols i catalans que van donar suport al Caudillo.

No només l’Ajuntament de Madrid té el nomenclàtor en el punt de mira. També l’Ajuntament de Barcelona ja fa anys que va emprendre una política de desfranquització de les vies públiques que encara no ha finalitzat i que, ara, l’alcaldessa Ada Colau ha ampliat en una nova línia d’actuació, la de desborbonitzar: revisar tota la simbologia monàrquica de l’espai barcelonès.

Què ens pertoca des de Sàpiens? D’una banda, contribuir a fer conèixer les vides de les persones que van lluitar contra la dictadura i que han estat bandejades de la història oficial —des de les guerrilleres antifranquistes fins al president Josep Sunyol—, i de l’altra, ajudar a divulgar les biografies dels qui tenen el seu nom imprès en plaques de marbre. Perquè, pregunto: quanta gent sap qui va ser, per exemple, el general Mitre?

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 166 (març 2016) de la revista Sàpiens.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús