Pioners de l’ecologisme

pastorSi a l’any que Colom va arribar a Amèrica hi havia al món 500 milions de persones, avui n’hi ha més de 7.000 milions, o sigui catorze vegades més. I no només això. En aquest mateix període, la producció ha augmentat gairebé un 250% i el consum d’energia, quasi un 120%. Només unes dades incontestables per corroborar la tesi que sostenen nombrosos experts que la humanitat ha invadit el món i que la por a la degradació ecològica del planeta –que aquest desembre ha reunit a París la major part de líders mundials– està més que justificada.

Al llarg de la història, recorda sovint l’ambientalista Martí Boada, hi ha hagut cultures dendrofòbiques, amb poc respecte per la natura, i cultures dendrofíliques, que han considerat els boscos un espai sagrat. De lleis que, avui dia, podrien ser considerades ecologistes –un terme que va acunyar el naturalista alemany Ernst Haeckel el 1870– se’n podrien trobar moltes, des de la preservació dels boscos a la ciutat mesopotàmica d’Ur, els edictes de protecció dels animals de l’emperador indi Ashoka al segle III aC o la primera “reserva natural” a Sri Lanka, de la mateixa època. Tot i que el pensament ecologista modern és molt més recent i va començar a expandir-se en el segle XIX arran de la progressiva industrialització dels països occidentals.

Així doncs mentre el conservacionista americà George Perkins Marsh publicava el 1864 L’home i la natura, que seria una obra de capçalera per al moviment verd, al nostre país també teníem uns ecologistes avant la lettre com Josep Reig i Palau, un pioner en la gestió forestal que va liderar la primera reforestació de Poblet amb una metodologia puntera, o l’enginyer Rafael Puig i Valls, un precursor de l’educació ambiental i el creador de la Festa de l’arbre, que avui se celebra a nombrosos països europeus.

Puig em fa pensar amb Elzéard Bouffiern, el protagonista de la novel·la L’home que plantava arbres de Jean Giono. Mentre França es trobava immersa en la Primera i la Segona Guerra Mundial, un pastor d’una erma i deshabitada comarca de la Provença dedicarà bona part de la seva vida a plantar milers d’arbres sense esperar cap recompensa a canvi. Només pel pur plaer de contemplar com les muntanyes es tornen a cobrir de verd. Les de Bouffiern esdevenen unes llavors d’esperança enmig de la barbàrie.

Són també unes llavors d’esperança el resultat de la cimera de París? En aquest número de la revista, l’investigador sobre el canvi climàtic de la UPC Josep Xercavins ens ve a dir que, més enllà dels acords públics i privats de la històrica reunió multilateral, i més enllà dels discursos benintencionats dels seus participants, només la profunda conscienciació de tots nosaltres permetrà el canvi de rumb perquè la humanitat esdevingui sostenible veritablement.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 164 (gener 2016) de la revista Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús