La trilogia de la postguerra

 

Santuario_de_San_Juan_Bautista_de_Peñagolosa_y_Santa_BárbaraDesprés de Les veus del Pamano i de Pa negre, quan crèiem que la postguerra a casa nostra no es podia ficcionar de manera més magistral, apareix aquesta tardor La sega, de Martí Domínguez, que ens transporta a un mas perdut del Maestrat, on els masovers viuen amb l’ai al cor en el foc creuat entre els guàrdies civils i els maquis en els primers anys del franquisme.

Domínguez, que fins ara havia escrit sobre grans pensadors i il·lustrats, canvia de registre i es veu empès a escriure aquesta història de violència després de comprar-se un mas a Penyagolosa i trobar-hi un màuser i dues baionetes. Respondre a la pregunta de què hi feien, aquelles armes, allà, duu l’autor a parlar amb els masovers de la zona i anar desenterrant històries terribles. “Jo aleshores era un chicuelo, però recordo…”. Per això, el protagonista, en Goriet, és un nen de deu anys.

La novel·la és una mena de catarsi col·lectiva, que permet escoltar la veu dels qui han hagut de callar durant més de setanta anys. Aquells masovers que, per salvar la vida, van haver d’abandonar els seus masos, les seves terres i començar de zero a les ciutats, sense haver rebut mai cap compensació.

Però no solament el nostre passat més recent, on hi ha més ferides obertes, és susceptible d’agitar un debat en el present. Fixeu-vos si no en els reportatges d’aquest número. “Quan va néixer Catalunya?” explica quins van ser els passos que, entre el segle VIII i el segle X, van conduir-nos al camí de la independència i rebat els qui afirmen que Catalunya no ha estat mai sobirana. L’article sobre Mao s’endinsa en una de les figures més controvertides de la Xina. La difícil relació entre el fundador del règim i els actuals dirigents —alguns dels quals van sofrir les seves purgues— es va evidenciar en la celebració del seu 120 aniversari. Mentre que a la província on va néixer es van fer grans festejos, a Pequín es va anul·lar la gala prevista. Les fams del “Gran Salt Endavant” i el caos de la “Revolució Cultural” són temes encara avui tabús a les escoles xineses.

Però també la prehistòria té la seva connexió amb el present, com veureu en l’article “El primer viatge dels humans a Austràlia”. En un gran exercici d’arqueologia experimental, un equip liderat per Robert C. Benarik va navegar des de Timor fins a Austràlia reproduint la gesta dels antics navegants. O el cas dels “Valencians a Nova York”, que descriu l’emigració a principi del segle XX de milers d’habitants de la Marina a Manhattan, buscant una vida millor i demostrant que les decisions que prenem no solament ens afecten a nosaltres sinó a les futures generacions.

Tant La sega, com els articles d’aquest número i, m’atreviria a dir, la història en general, corroboren aquella frase de Kapuscinski: “Res d’allò que ha transcorregut és un passat definitivament tancat. El passat dura en el present i participa en la formació del futur”. Per això ens fascina la història.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 163 (desembre 2015) de la revista Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús