Segur que Franco és història?

Franco 2Que consti, ho dic d’entrada, que personalment no tinc res en contra del cantant i presentador andalús Bertín Osborne. Tampoc no tinc res en contra de Carmen Martínez-Bordiú, la nietísima de Franco, i un dels personatges que més portades de les revistes del cor ha acaparat en els últims quaranta anys.
El que ja em sembla intolerable (però dissortadament poc sorprenent) és que, en el programa de TVE-1 En la tuya o en la mía, Osborne entrevisti la mediàtica néta i el resultat sigui un homenatge a l’abuelito més entranyable d’Espanya. També em sembla intolerable (però dissortadament poc sorprenent) que això s’emeti en una televisió pública i que ningú no aparegui demanant dimissions.
Per què no ens sorprèn? Doncs perquè vivim en un estat que, quaranta anys després, encara no ha fet net del franquisme estructural forjat en les dècades de dictadura; un estat on la ignorància sobre el nostre passat ha sigut, i malauradament segueix essent, una política d’estat.
Si encara hi ha una fundació subvencionada amb diners públics anomenada Francisco Franco; si encara hi ha carrers, places i monuments dedicats als caps militars de l’aixecament franquista; si encara hi ha milers de republicans espanyols enterrats a les cunetes —Espanya és el segon país del món després de Cambodja amb més desapareguts les restes dels quals no han estat ni recuperades ni identificades—, si encara no s’ha anul·lat el consell de guerra del president Companys, ni s’han investigat els crims del franquisme tot i les reiterades peticions tant de les Nacions Unides com del Consell d’Europa de fer-ho… Si passa tot això, ens ha de sorprendre l’hagiografia al dictador del programa de Bertín Osborne que ens retornava als temps del No-Do més propagandístic?
Davant d’aquesta situació, Sàpiens, juntament amb altres entitats i institucions, s’ha sumat a la iniciativa d’Òmnium Cultural de reclamar, a través d’un seguit d’activitats que culminaran en un gran acte el 20 de novembre, que es jutgin els crims del franquisme i que s’homenatgin les seves víctimes. Podeu seguir-ho a través de www.justiciafranquisme.cat.
Ara, no ens enganyem. Parlem d’actes merament simbòlics. La realitat és que quaranta anys després de la seva mort, el president Carlos Arias Navarro podria fer un somriure d’orella a orella i dir: “Españoles, ¡Franco vive!”. I repetir-ho tres vegades si calgués. I és que encara avui, la seva figura continua enfrontant els espanyols incapaços de reparar moralment les víctimes del règim i de poder girar full definitivament a aquest capítol de la nostra història. Dissortadament, Franco encara és viu o, si més no, mal enterrat.

 

Publicat en “El retrovisor” de la revista Sàpiens 162 (novembre 2015)

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús