Les raons històriques de la cruïlla actual

catalaBona part de la nostra història, i sobretot de la nostra història recent, ens ha portat fins a aquest moment decisiu. La història que va fer que, a l’època medieval, Catalunya fos una nació respectada a la Mediterrània; la història que han contribuït a engrandir escriptors de totes les èpoques i d’arreu dels Països Catalans, i és clar, la història de 300 anys de pertànyer a un estat que mai no ha actuat com a estat plurinacional.

Tots i cadascun dels projectes a favor d’una Espanya més diversa han sorgit de Catalunya i tots han tingut la mateixa sort: topar contra un mur. Ja fos la proposta federal d’Almirall, ja fos la proposta autonòmica de Cambó. El mateix filòsof Ortega y Gasset fins i tot va popularitzar un terme, conllevar, en el seu cèlebre discurs sobre l’Estat català davant les corts republicanes: “Después de todo, no es cosa tan triste eso de conllevar” donant per irresoluble el “problema català”. I del conllevar a l’Estat de les autonomies que, tot i haver tocat sostre, encara pot considerar-se el projecte espanyol més propici per a Catalunya.

Si hem volgut dedicar aquest especial als més de mil anys de llengua catalana és perquè creiem, igual que Antoni Rovira i Virgili, que “el nostre idioma és el senyal de la nostra nació, l’instrument de la nostra cultura, l’expressió de la nostra ànima, la clau de la nostra llibertat”. Per tant, una de les raons històriques per les quals s’arriba a la cruïlla actual és per preservar la nostra llengua, la nostra nació i la nostra cultura.

No seria difícil enumerar aquí un memorial de greuges, des que Lluís XIV va començar a perseguir oficialment el català a la Catalunya del Nord, fins a l’última estocada contra la immersió lingüística a l’escola. Això per no esmentar que durant part del segle XIX i XX la llengua catalana estava prohibida a l’Administració pública, a l’àmbit eclesiàstic i judicial, als llibres de comptabilitat, a les peces teatrals… Fins i tot es va arribar a l’absurd de retolar en castellà els epitafis dels cementiris o prohibir parlar per telèfon en català.

Tampoc no seria difícil recopilar alguns comentaris anticatalanistes que ens han servit des d’intel·lectuals, fins a militars o polítics espanyols durant 300 anys. Un podria tenir la temptació de bastir una defensa monolítica de la llengua (i la nació) catalana només per fer front al menyspreu hispànic.

Però no podem quedar-nos amb la coartada anecdòtica d’uns quants intolerants. El catalanisme, a diferència d’altres moviments nacionalistes, no ha plantejat fonamentalment la seva raó de ser en termes de greuges, ni de drets històrics, sinó com un projecte democràtic i de futur. Un projecte de futur que necessita, tal com afirma el filòleg F. Xavier Vila, un estat propi o propici ara que encara té la lleialtat d’una part molt significativa de la població.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 160 (Especial 11 de setembre) de la revista Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús