Gràcies Lázaro Cárdenas

nios-de-morelia-crdenasA la sala de juntes del consolat de Mèxic a Barcelona, un xalet modernista ubicat al passeig de la Bonanova que va pertànyer al soldà marroquí Muley Afid, hi ha un bonic rellotge de paret amb les busques aturades a les dues. Si pregunteu quina és la seva història us explicaran que, en els espetecs finals de la guerra civil i davant l’arribada imminent de les tropes franquistes, el Govern mexicà —que donava suport a la II República— va decidir tancar totes les seves representacions diplomàtiques de l’Estat. Davant d’aquesta situació, el conserge encarregat de segellar l’oficina de Barcelona es va endur diversos objectes —entre ells, el rellotge de fusta que s’acabava d’aturar. El 1978, amb el restabliment de les relacions diplomàtiques entre els dos països, el fill d’aquell conserge va presentar-se al consolat per retornar el simbòlic objecte. Li semblava que era el mínim que podia fer per un país amb qui sempre estarem en deute.

La generosa política d’asil del president Lázaro Cárdenas va propiciar que Mèxic acollís més de cinquanta mil exiliats republicans, molts d’ells catalans, que van fer aportacions cabdals a la vida mexicana, sobretot en el món acadèmic, editorial, científic i empresarial. Alguns van tornar a Catalunya al cap d’unes dècades; d’altres, però, s’hi van quedar. I fins avui.

En aquest número de Sàpiens hem volgut visitar alguns dels descendents d’aquells fills i néts de l’exili, que segueixen vivint a 9.000 quilòmetres de distància, sentint-se identitàriament escindits, com el protagonista de L’ombra de l’atzavara de Pere Calders, i essent, en nombrosos casos, personalitats importants en el Mèxic d’avui, tal com ho van ser els seus pares o avis.

Un no pot evitar de lamentar-se pel gran potencial que vam perdre a causa de la guerra i l’exili, ni d’elucubrar sobre quin país tindríem avui si una part molt eminent de la política, de les lletres i de la ciència dels anys trenta no hagués hagut d’embarcar-se en direcció a països que no sabien ni ubicar al mapa.

La història de l’exili, com tantes altres, és un llegat immens que encara està pendent de ser historiat amb profunditat. El nostre país necessita conèixer-la millor: primer, per anar teixint el relat de la nostra pròpia història sense discontinuïtats, i segon, perquè els Artís, els Bartra, els Murià, els Pi Sunyer, els Galí, els Soler, els Perelló… i tants altres que apareixen en aquest article, i els que probablement ens haurem deixat, puguin exposar les seves obres i els seus dissenys a Catalunya, puguin publicar regularment en els nostres mitjans, tinguin l’oportunitat de ser convidats a les nostres universitats… i, en definitiva, puguin tenir el mateix reconeixement —tardà— que van tenir alguns dels seus progenitors quan van tornar a casa.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 158 del Sàpiens (agost 2015)

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús