L’herència actual de la Segona Guerra Mundial

imagesSetanta anys després del seu final, la IIGM continua exercint una enorme fascinació als historiadors de tot el món, que dediquen bona part de les seves vides a conèixer tots els detalls d’una batalla, d’un comandant, d’un episodi… Si donem un cop d’ull a les novetats publicades en els darrers temps, es pot observar un retorn a la història militar, una gran atenció a les memòries dels soldats i un augment de l’interès per les vicissituds del front oriental.

“Però tot i així —afirma l’historiador Alberto Pellegrini, el nostre assessor en aquest monogràfic—, encara queden diversos episodis per investigar, com la consistència de la victòria soviètica a Kursk, en el marc general, o en el nostre cas, els catalans que es van enrolar a la División Azul”. Sempre és més èpic narrar les gestes de Joan Pujol Garbo, que va enganyar Hitler en el desembarcament de Normandia; reviure l’entrada al París alliberat dels catalans (i espanyols) de la divisió “Nueve” de De Gaulle, o saber com les fotografies fetes a Mathausen per Francesc Boix van servir per sentenciar alguns jerarques nazis a Nuremberg.

Però per què continua interessant-nos tant el conflicte més mortífer de la història? Perquè va anar acompanyat de pràctiques contra la humanitat (els camps d’extermini nazis i l’armament atòmic) que no s’havien utilitzat mai en un món pretesament civilitzat? O també perquè el destí va unir a Jalta Roosevelt, Churchill i Stalin i al llarg d’aquesta partida a tres bandes es van posar les bases de l’ordre mundial que encara impera avui?

Cada cop sembla més clar que el món actual és fill de la caiguda del mur de Berlín, de l’11-S, però, sobretot, de la IIGM. Va ser en aquell moment que va crear-se l’Organització de les Nacions Unides i l’estat del benestar, i va començar el procés descolonitzador que posaria fi als imperis europeus. Però no només això. La posició preeminent dels EUA és el resultat del que va succeir entre el 1941 i el 1945. La mateixa guerra freda entre dues superpotències que feien onejar dues banderes que han resultat ser, fins ara, incompatibles (la capitalista de la llibertat i la comunista de la igualtat), també és conseqüència del repartiment del món en zones d’influència. Com ho és la concepció que Europa és única i ha d’estar unida.

Algunes coses, però, sí que han canviat en setanta anys: el món ja no és bipolar sinó multipolar; han sorgit nous estats; els EUA han substituït “l’enemic soviètic” per nous objectius; hi ha menys conflictes oberts que anys enrere, però han aparegut fenòmens inquietants que s’escapen del control i sembren la llavor de la inseguretat. I, és clar, persisteixen els mateixos reptes esperançadors de sempre: la lluita per aconseguir cotes de llibertat més grans, per un millor repartiment de la riquesa i per preservar l’entorn. Aquesta lluita se’ns apareix davant nostre com l’única via raonable per postposar la IIIGM.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 157 (juliol 2015) de la revista Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús