El patriota Ramon Muntaner

Cronica_Ramon_Muntaner_Biblioteca_El_EscorialCada dimarts, en les reunions del consell executiu de la Generalitat, la càmera enfoca un fris de grans dimensions que el 1990 va pintar Antoni Tàpies i sota el qual es produeixen les deliberacions del Govern. El quadre, anomenat “Les quatre cròniques“, està dividit en quatre parts, una per a cada un dels relats: el de Jaume I, el de Bernat Desclot, el de Ramon Muntaner i el de Pere III el Cerimoniós. Encarregar a un dels grans artistes contemporanis una obra que evoqués el gloriós passat medieval de la nació, va ser una de les nombroses iniciatives que van tenir lloc als anys vuitanta i noranta per anar recuperant la història del país després que el franquisme fes tabula rasa.

En el metre i mig de llenç que correspon a la crònica de Muntaner, Tàpies va pintar-hi les quatre barres catalanes en record d’una frase de l’almirall Corral Llança reproduïda pel cronista —“ni els peixos s’atrevirien a nedar pel mar sense mostrar la divisa dels reis catalans”— i el text d’una expressió recorrent de Muntaner al llarg del llibre: “Què us diré?”. Aquest recurs joglaresc de la interrogació, el cronista el fa servir per apropar-se més als seus lectors.

Tot i que alguns dels principals experts en Muntaner, com l’historiador Stephano Cingolani —que ens ha assessorat el reportatge de portada—, coincideixen a dir que el cronista s’imbueix d’un protagonisme que no sempre va tenir (sembla provat que no va poder participar ni en la guerra de Sicília ni en la conquesta de Menorca), que silencia els episodis que no li interessen (com les baralles entre reis de la Corona d’Aragó) i que en magnifica d’altres (les gestes dels almogàvers), també és cert que Muntaner va tenir una relació personal amb els reis catalans del moment i que l’objectiu fonamental de la seva obra és glorificar-ne la dinastia. Difícilment es trobaria en tota l’Europa medieval una “consciència nacional” més gran que la del cronista, quan parla de la pàtria, del destí comú i de la llengua.

I és que en el segle XIV, arran de la conquesta de nous territoris (Mallorca, València, Sicília) i de la implantació de noves branques dinàstiques, Muntaner ja tenia consciència del valor de la unió i del perill de la divisió, i ho explicità metafòricament amb un exemple extret de la natura: “La mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà”.

La pregunta que podem fer-nos quan es commemora el 750 aniversari del naixement del cronista seria: s’ha aconseguit acostar al ciutadà una de les grans figures de la nostra història i de la nostra literatura? Què us diré…

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 156 (juny 2015) de la revista Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús