El 9-N: el dia de la llibertat

Thefalloftheberlinwall1989El 9 de novembre del 1989, ara fa vint-i-cinc anys, l’anunci que l’Alemanya de l’Est obria les seves fronteres va propiciar que una multitud d’alemanys orientals deixessin de sofrir l’anomenat Mauerkranheit, un trastorn psicològic causat pel mur que provocava claustrofòbia, mania persecutòria i depressió, i poguessin entrar lliurement al Berlín occidental. La simbòlica caiguda de la barrera de formigó que des del 1961 separava les dues Alemanyes i que havia sotmès els seus habitants a una esquizofrènia quotidiana, va ser el moment àlgid d’una onada de llibertat que s’havia anat propagant pel centre i l’est d’Europa.

L’onada havia començat l’estiu anterior, quan Lech Walesa, davant del Sindicat lliure Solidarnosc, va arrasar en les eleccions a Polònia i va formar el primer govern no comunista de l’Europa oriental des del 1945. La decisió del líder soviètic Mikhail Gorbatxov de no usar la força militar per fer silenciar la voluntat del poble polonès expressada a les urnes va ser providencial perquè la resta de països satèl·lit (Hongria, Txecoslovàquia, Bulgària, Romania…) comencessin, també, els seus particulars camins cap a la democràcia i s’esquerdés el monopoli de poder dels partits comunistes. Era el principi de la fi d’una utopia que havia il·luminat algunes de les ments més brillants del segle XX, però que, alhora, havia engendrat tirans abominables. I és que, rere la lloable croada d’aconseguir la igualtat per a tothom, el comunisme soviètic havia acabat negant la llibertat a la majoria.

L’ocàs de la Unió Soviètica va activar també les ànsies nacionalistes d’alguns d’aquests països. Poc després de la partició de Txecoslovàquia en dos estats i de les independències dels tres països bàltics (Estònia, Letònia i Lituània), una quinzena de pobles repartits per l’Europa de l’Est i l’Àsia Central es van autodeterminar, de la nit al dia, en dissoldre’s l’URSS. El reporter polonès, Ryszard Kapuscinski, que entre el 1989 i el 1991 va recórrer les antigues repúbliques soviètiques, afirmaria: “El meu viatge, en realitat, va ser una persecució de la història fugitiva”. Iugoslàvia tampoc no va poder aguantar la crisi del comunisme i es va desmembrar, dividint la zona dels Balcans en diferents estats. Seria l’última gran onada d’independències a Europa. L’anterior havia tingut lloc després de la Primera Guerra Mundial i la defunció de l’imperi Austrohongarès.

Des d’aleshores, amb coratge, desafiant la incertesa, i anant, si és necessari, més enllà de les lleis, altres països han aconseguit el seu seient a les Nacions Unides. Aquest 9-N és bona part del poble català qui vol començar a trencar un mur que limita les nostres potencialitats, deixar enrere l’anomenat, en aquest cas, chronische Müdigkeit o síndrome de la fatiga crònica, i aprofitar l’oportunitat de la llibertat per posar els fonaments d’un país millor.

 

Publicat a la secció “El retrovisor” del número 149 del Sàpiens (novembre 2014)

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús