El colpista que va presidir la Generalitat

comorera---rexasEls fets del Sis d’Octubre del 1934 han estat, i continuen essent, un dels episodis més polèmics de la nostra història contemporània. La fallida proclamació de l’Estat Català per part del president Lluís Companys és vista per alguns historiadors com un gest heroic i necessari davant la involució nacional i social del nou govern de dretes d’Alejandro Lerroux; i per d’altres, com un error gravíssim que va comportar la dissolució del Govern català, la clausura del Parlament, la supressió de l’Estatut, la destitució de molts alcaldes i una forta repressió exercida en contra dels partits d’esquerres.

Durant el quasi any i mig que va durar aquest punt mort, la Generalitat va tenir un seguit de presidents accidentals: el liberal Manuel Portela Valladares, el lerrouxista Joan Pich i Pon, el cedista Ignasi Villalonga, el lligaire Fèlix Escalas… Però abans d’aquests, i entre el 7 d’octubre del 1934 i el gener del 1935, pocs saben que la principal institució de Catalunya va ser presidida, de forma accidental, per un militar espanyol i futur colpista, Francisco Jiménez Arenas.

Jiménez Arenas, que havia participat en les campanyes de les Filipines i el Marroc, era el 1934 un coronel d’intendència destinat a Barcelona i el 1936 va ser un dels colpistes que van participar en la sublevació militar, l’avantsala de la guerra civil. Però, quan va fracassar l’alçament de Barcelona, per aquelles ironies del destí, Jiménez Arenas va acabar empresonat al vaixell presó Uruguay, el mateix on, dos anys abans, havia estat confinat Companys i part del seu govern.

Cada vegada se saben més coses dels fets del Sis d’Octubre, i estudis recents com el de l’historiador Manel López Esteve, que ens ha assessorat en l’article de portada, contribueixen a fer-nos veure que aquest episodi va molt més enllà del que succeïa dins de les quatre parets de la Generalitat. El Sis d’Octubre té implicacions arreu de la geografia catalana —també en altres punts de l’Estat espanyol— i un gran ventall d’actors protagonistes: rabassaires, independentistes, obrers, republicans…

Però, per mi, el més significatiu és les conclusions que, vuitanta anys després, se’n poden extreure. Si la proclama del president Lluís Companys no va reeixir va ser, molt probablement, per la manca d’unitat dels membres del Govern, per la manca d’un objectiu polític clar, per l’absoluta manca de planificació i per la manca de suport popular.

En un moment en què les coordenades de la història semblen confluir perquè es produeixi la proclamació de l’Estat Català per quarta vegada des de la pèrdua de les nostres institucions (la primera va ser el 1873, la segona la de Francesc Macià el 1931 —d’on va sorgir el germen de la futura Generalitat— i la tercera la del 1934) seria bo aprendre’n les lliçons per no caure en els mateixos paranys de sempre.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 148 del Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús