Xavier Vinader, el nostre Stieg Larsson

img1_14112011044736“Actualment, el periodisme d’investigació s’ha banalitzat molt. Qualsevol ordre de processament o escrit de la fiscalia que es publica, es difon com si fos periodisme d’investigació, quan és una mera filtració d’una persona que pretén instrumentalitzar el periodista per la seva particular guerra de poder, mediàtica, econòmica, política… L’essència del periodisme d’investigació neix en el si d’una redacció, té a veure amb alguna cosa que s’està amagant, que té importància social i a la qual val la pena seguir la pista. El periodisme d’investigació és anar per davant de la policia i dels jutges. No m’atreviria a dir que ha mort, però sí que està a l’UVI”.

Qui ens fa aquesta radiografia una calorosa tarda de juliol al despatx-biblioteca de casa seva és Xavier Vinader, el pioner d’aquest gènere periodístic a l’Estat espanyol. A la segona meitat dels anys setanta, imbuït per la síndrome del Watergate i convençut que un país no passa del feixisme a la democràcia de la nit al dia, Vinader va començar a posar el nas en els assumptes de l’extrema dreta espanyola i s’acabaria infiltrant a la Fuerza Nueva de Blas Piñar. Però l’inici del seu malson va començar a la primeria dels anys vuitanta amb la publicació d’uns articles sobre l’actuació de grups parapolicials que actuaven impunement a la frontera basca. Igual que aquell personatge de Kafka, Josef K, que un matí l’arresten al seu domicili acusat d’un crim que no li diuen quin és i li toca viure tot un seguit de situacions tan angoixants com absurdes, a Xavier V l’Audiència Nacional l’acusa “d’inducció a l’assassinat i pertinença a banda armada” perquè dues persones de les moltes que apareixen citades en un dels seus articles són assassinades, al cap d’un temps, per ETA. Ja ho va dir Manolo Vázquez Montalban: “Vinader va pagar molt cara la gosadia d’estar més ben informat que el Ministeri de l’Interior i d’arribar als llocs del crim abans que els cotxes patrulla”.

Però la importància del seu processament, que el va dur a l’exili —on, per cert, va conèixer el futur best-seller Stieg Larsson, aleshores corresponsal d’una revista especialitzada en l’extrema dreta sueca— i a la presó, no hauria d’eclipsar una intensa trajectòria periodística. A més dels seus treballs sobre l’extrema dreta, ha cobert diverses zones de conflicte com l’Afganistan durant la invasió soviètica o la Revolució dels Clavells. Ha investigat i escrit sobre la màfia, el narcotràfic… Però més enllà dels seus llibres i articles, ha estat un mestre de periodistes. Anar-lo a veure a casa seva amb qualsevol pretext i que t’acabi parlant d’espies, de la CIA o de l’FBI, sense perdre mai aquell somriure sorneguer, és una experiència intel·lectualment estimulant. Si no hagués mort prematurament, no és descartable que Larsson s’hagués inspirat en ell per escriure L’home que posava el nas a tot arreu.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 146 de Sàpiens

 

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús