De la vera creu a la mòmia de Lenin

122182-000Els especialistes del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya s’han quedat perplexos en descobrir que dins la veracreu d’Anglesola, que els havien encarregat de restaurar, s’hi amagava una altra creu i un reliquiari amb restes, presumiblement, de Terra Santa. Alguns historiadors parlen de possibles estelles de la creu en què Jesús va ser crucificat, i també pedres i fusta del sant sepulcre o del pessebre de Betlem.

Com aquestes restes haurien anat a parar, segles enrere, en un poblet de la comarca de l’Urgell que avui té un miler d’habitants, és un misteri. Potser a través d’algun orde religiós? A través d’algun noble que peregrinés a Terra Santa? No és descartable, si tenim en compte que les relíquies han estat, històricament, uns objectes de gran valor que han servit tant de botí de guerres durant les croades com de regals per comprar el favor de papes i monarques. Ara bé, difícilment trobarem una resposta; de la mateixa manera que tampoc no aconseguirem proves concloents de l’autenticitat d’aquestes flamants relíquies… ni de les relíquies històriques que es veneren dins i fora d’Europa.

No hi ha cap religió que hagi estat immune al seu passat i el culte a les relíquies ha estat una manera de donar legitimitat a un relat i aconseguir més adeptes. Cada any milions de persones fan el camí de Sant Jaume per visitar les relíquies del sant, entren a l’església de Sant Pere de Roma per veure les cadenes de l’apòstol, o visiten la catedral de Torí perquè custodia el sant sudari de Jesús. Són moltes les poblacions que afirmen tenir l’autèntic sant grial, fragments de la veracreu, espines de la corona, llet maternal de la mare de Déu, plomes de l’arcàngel Gabriel i, fins i tot, un sospir de sant Josep. Ara bé, la relíquia que ha provocat més enrenou a l’Europa cristiana és el prepuci de Jesús, que encara avui hi ha qui el busca.

A vegades, les relíquies s’han instrumentalitzat políticament. Un dels tresors més preuats de Mahoma és un pèl que es conserva a la mesquita d’Hazratbal, al Caixmir. Aquesta relíquia islàmica, custodiada pels hinduistes, és per als musulmans que viuen a la regió una provocació. Més conciliadora és, en canvi, la dent sagrada de Buda que es conserva al temple de Sri Lanka i que treuen un cop l’any en processó.

Tot i que avui ja no es concedeix cap valor màgic a les relíquies, sí que funcionen com a eina de record i de memòria. No és tan diferent besar una relíquia cristiana de postrar-se davant dels cossos embalsamats de Lenin i de Mao que s’exhibeixen a Moscou i a Pequín, respectivament. No és tan diferent venerar una relíquia musulmana de retre un homenatge a l’estàtua d’un patriota o dur flors a les tombes dels nostres morts. L’important d’aquestes relíquies no és el que són, sinó el que representen. És possible, doncs, que, en el fons, creguem una mica en les relíquies?

Publicat en la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens 145 (agost 2014)

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús