Camins de glòria particulars

La meva primera immersió en el món de la Primera Guerra Mundial no va ser a través de cap dels principals clàssics de la Gran Guerra (Res de nou al front oest de Remarque, Adéu a les armes de Hemingway o Els canons d’agost de Tuchman), sinó a través d’una pel·lícula: Camins de glòria de Kubrick, que em va recomanar el meu pare. Jo, aleshores, era adolescent i desconeixia com s’havia gestat aquell conflicte en una Europa plena d’ambicions; l’immens error de càlcul que havien comès els alemanys, convençuts que envairien França en un tres i no res; o el nou desordre mundial que va ocasionar una guerra que, en teoria, “havia de posar fi a totes les guerres”.

Camins de glòria ens situa de ple dins les trinxeres del front francès el 1916. Mentre els oficials es resguarden de l’artilleria enemiga i debaten sobre les maneres menys doloroses de morir, el general Paul Mireau ordena al coronel Dax (interpretat per Kirk Douglas) que ell i el seu regiment ocupin, immediatament i sense cap suport, un indret suposadament estratègic: el fictici turó de les Formigues. La missió esdevé un infern i els soldats emprenen la retirada. El general, irritat pel fracàs de l’operació, ordena disparar contra els seus propis soldats, però el capità d’artilleria s’hi nega sense veure una ordre escrita. Aleshores Mireau es traurà de la màniga un altre càstig alliçonador: tres soldats de la companyia seran elegits a l’atzar, acusats injustament de covardia i sotmesos a un consell de guerra sense cap garantia.

Quan vaig veure Camins… per primera vegada no sabia que el personatge del general Mireau estava inspirat en el comandant de la 119 brigada d’infanteria de l’Exèrcit francès Géraud Réveilhac, qui, en plena Primera Guerra Mundial i després de diversos intents fallits de prendre una posició enemiga, va ordenar de disparar contra les pròpies trinxeres, obligant les seves tropes a atacar. El mateix Réveilhac —a qui el Govern francès atorgaria la distinció de gran oficial de la Legió d’Honor després de la guerra— va ser qui va ordenar repetir un atac esgrimint que no s’havia produït un nombre, a parer seu, “acceptable” de baixes.

La pel·lícula, estrenada a Brussel·les el 1958 (fins al 1975 no es va poder estrenar a França), va convertir-se en l’al·legat antimilitarista per excel·lència. No solament perquè retrata l’absurditat i l’horror de la guerra d’una manera molt emotiva, sinó perquè mai abans no s’havia disseccionat tan cruament la irracionalitat dels valors castrenses. Mai abans no s’havia evidenciat, amb tanta intenció, que, en una guerra, molts soldats no morien en nom del patriotisme, sinó que eren el dany col·lateral perquè alguns ambiciosos militars poguessin anar escalant en la jerarquia. En definitiva, els camins de glòria d’alguns portaven molts d’altres a la tomba.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 143 (setembre) de la revista Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús