Qui va posar els patins a Armada?

Si estàs aquí és perquè t’hi ha posat el poble amb no sé quants milions de vots —li etziba el rei a Suárez—. Jo estic aquí perquè m’hi ha posat la Història, amb set-cents anys i escaig. Sóc successor de Franco, sí, però sóc l’hereu de disset reis de la meva pròpia família. […] Discutim si Armada és bo o perillós. I com que no veig que pensis canviar de parer, la cosa és bastant clara: un dels dos sobra en aquest país. I com comprendràs, jo no penso abdicar”. Aquest és un fragment de la presumpta conversa entre el rei i Suárez, poc abans del 23-F, i que apareix en el llibre La gran desmemoria de Pilar Urbano, que surt a la llum just dues setmanes després de la mort de qui va ser president del Govern durant la Transició.

En el llibre, Urbano —excronista del diari monàrquic ABC, biògrafa de la reina i ben connectada amb els obscurs túnels del poder (se la coneix com a suburbano)— avala la tesi que el rei s’hauria deixat convèncer per Armada que l’única manera de redreçar el país, immers en una gran crisi econòmica, amb un atur descontrolat i amb una ETA molt vigorosa, era fer caure Suárez i instaurar un govern de concentració. De fet, pel que sabem el famós cop de timó no solament el demanava Armada i la resta de militars, sinó també els bisbes, alguns membres del seu propi partit, l’oposició i els poders econòmics.

Urbano conclou que va ser el rei qui va posar els patins a Armada i que aquest ja no va aturar-se; que aquest cop de timó tan poc homologable amb la legalitat constitucional va ser induït pel màxim representant de la Zarzuela, però que, en anar-se-li’n de les mans per culpa d’uns barroers executors, va rectificar sobre la marxa.

Aquesta teoria, tot i que versemblant, no és inèdita ni pot donar-se per definitiva. El taló d’Aquil·les del llibre és, precisament, que recrea converses privades —una tècnica periodística molt efectiva, però historiogràficament discutible—, sense haver-hi estat present. I és, en aquest punt feble, on s’ha agafat, per exemple, Juan Luis Cebrián, que s’ha apartat momentàniament de l’alta direcció de Prisa per escriure a El País un article defensant, amb tots els mitjans, el monarca i, de passada, atacant El Mundo (qui va treure la primera entrevista amb Urbano) i el president del grup Planeta, José Manuel Lara Bosch (editor del llibre). Segons Cebrián, les tesis d’Urbano són tan fantasioses com els protocols dels savis de Sió, la suposada conspiració jueva per dominar el món que va resultar ser propaganda antisemita.

En qualsevol cas, mentre a l’Estat espanyol no sigui possible una desclassificació d’arxius —encara està vigent la Ley de Secretos Oficiales del 1968­—, els ciutadans no podrem saber més detalls d’aquest moment clau i ens haurem de conformar amb llibres com el de Pilar Urbano o falsos documentals com el de Jordi Évole.

 

Publicat a la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens 142 (maig 2014)

 

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús