De Roca i Farreras fins avui

Igual que avui quasi tothom es declara antifranquista i quasi tothom presumeix d’haver participat en la campanya contra l’exdirector de La Vanguardia Luís Martínez de Galinsoga, d’haver interpretat el censurat Cant de la Senyera al Palau de la Música, d’haver-se manifestat contra el judici de Burgos o d’haver format part de l’Assemblea de Catalunya, arribarà un dia en què quasi tothom es declararà independentista. I la història de l’independentisme semblarà sinònim de la història de tots els catalans. Res més lluny de la realitat. Si us llegiu el reportatge d’aquest número, comprovareu que la història de l’independentisme és, més aviat, la història d’uns pocs valents que, malgrat totes les contrapartides, aposten per l’emancipació.

Des de Josep Narcís Roca i Farreras —el primer que començà a teoritzar sobre l’estat propi el 1886— fins a l’entrada de l’independentisme al Parlament de Catalunya el 1988 de la mà d’Àngel Colom i Josep Lluís Carod Rovira, el separatisme català presenta unes quantes constants al llarg de la història: va ser sempre minoritari i, molt sovint, es va veure obligat a operar clandestinament. Es va inspirar en la majoria dels països que s’havien anat independitzant des de les acaballes del segle XIX i al llarg del segle XX (Cuba, Irlanda, Txèquia…). Va patir algunes síndromes (basquitis, escotitis) i tantes escissions que a un li costa de resseguir-ne la trajectòria. Però no va morir mai. Ni tan sols sota les dues dictadures. És més, el camí de represaliats i exiliats que ens va deixar ha esdevingut un capital ètic que, ara, es comença a rendibilitzar políticament.

Ara, mirar enrere ens serveix per veure que ens trobem davant d’una situació completament diferent. Per primer cop a la història, l’independentisme ha deixat de ser perifèric per estar al centre de l’espai polític català. Avui, a la Via Catalana i a favor de la consulta hi hauria Roca i Farreras, Francesc Macià, Daniel Cardona, Josep Dencàs, Joan Cornudella, Martínez Vendrell, Lluís M. Xirinacs i Jordi Carbonell, però també, molt probablement, Prat de la Riba, Bofill i Mates, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, Serra i Moret, Joan Comorera, Lluís Companys, Carrasco i Formiguera, Josep Pallach, López Raimundo, Heribert Barrera i Jordi Pujol. Per primera vegada a la història, totes les tradicions del catalanisme reclamen que el poble de Catalunya pugui decidir.

Com mai, el catalanisme es presenta com un front nacional, on conflueixen aquells que històricament han intentat la via autonòmica, amb els qui sempre han apostat per la independència. Uns s’han carregat de raó històrica abans de fer el pas a favor de la sobirania. Els altres tenen la legitimitat d’haver mantingut aquesta opció, fins i tot en els moments més difícils. Tots ells tenen la responsabilitat de dur el vaixell fins a Ítaca.

Publicat en la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens d’abril (número 141) del 2014

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús