Els fills de Carlemany

“Catalunya és l’únic poble d’Espanya que neix lligat a Europa, i no pas com una reacció autòctona de legitimisme visigòtic contra els musulmans. L’objectiu dels altres pobles d’Espanya era restablir la monarquia visigòtica de Toledo; el nostre, fer progressar l’imperi Carolingi, és a dir, l’Europa d’aleshores, cap al sud. […] Aquest fet diferencial de la nostra naixença en un cert sentit s’ha perpetuat a través de la història. D’una certa manera continuem essent fills de Carlemany.” Aquest va ser el missatge que el 1985, poc abans de l’ingrés d’Espanya a la CEE, l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, va transmetre a Aquisgrà. En un discurs profundament europeista va voler remarcar que, per ell, visitar aquella ciutat de l’oest d’Alemanya, que Carlemany va convertir en la seva residència, no era anar a l’estranger, sinó tornar als orígens.

Si a Sàpiens hem decidit dedicar aquesta portada a Carlemany ha estat per un doble motiu: aquest gener es commemoraran els 1.200 anys de la mort de qui molts historiadors consideren el pare d’Europa, un governant molt capaç que va unificar manu militari la major part dels territoris de l’Europa occidental. L’altre motiu és recordar la contribució dels catalans en la construcció europea, en un moment en què es llancen conjectures de tot tipus sobre la hipotètica permanència o expulsió d’Europa d’una Catalunya sobirana.

Catalunya va néixer lligada a Europa, fou la marca fronterera de l’imperi de Carlemany i l’únic poble de l’Estat espanyol on l’europeisme va arrelar amb força. Des de l’edat mitjana i fins avui, Catalunya ha mirat molt cap al nord i cap a l’est. Per això en el seu moment va contribuir a assentar les bases de la democràcia a Europa —va tenir un dels primers parlaments—; va ajudar a regular les relacions marítimes a la Mediterrània —amb la creació del Consolat de Mar—, i va tenir vincles polítics intensos en territoris dels actuals estats de França, Itàlia, Grècia o Hongria. En el terreny cultural, Catalunya també ha tingut la lucidesa de veure que la seva llengua i la seva cultura, demogràficament petites i, des del 1714, sense un estat al darrere, només sobreviurien si eren capaces d’apostar per la qualitat i projectar-se a l’exterior.

En aquest viatge per l’Europa de Carlemany que us proposem, i que passa per Bèlgica, Roma, Aquisgrà o Roncesvalls, dediquem un apunt a la conquesta franca de Girona. Tot i que Carlemany no va participar-hi directament, la ciutat el venera com a sant i se li atribueixen tot tipus d’objectes, com la imponent cadira que hi ha a la catedral de Girona. Segons la llegenda, quan una parella s’hi asseu junta, abans d’un any es casaran; però si s’hi asseu un home sol, es quedarà solter. Per això aquesta és la cadira on feien asseure els seminaristes i que avui es fa servir per a l’ordenació dels bisbes.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del Sàpiens 137 (desembre 2013)

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús