Atrapats en el temps

Atrapat en el temps és una pel·lícula que narra la història d’un meteoròleg frustrat i arrogant (Bill Murray), que un 2 de febrer visita un petit poble de Pennsilvània per retransmetre el comportament d’una marmota. Després que una tempesta de neu l’obligui a dormir al poble, l’endemà al matí es desperta i, ncomprensiblement, torna a ser 2 de febrer. El mateix dia es repeteix indefinidament.

Per què esmento aquesta pel·lícula, d’altra banda, molt recomanable? Perquè si us llegiu amb atenció aquest especial podreu constatar fins a quin punt hem estat vivint atrapats en el temps. Les dificultats d’entesa i els recels entre Catalunya i Espanya no va començar amb la Guerra Civil Espanyola ni tan sols amb la guerra de Successió, sinó que existeixen des del minut zero. Ja en el segle XV la noblesa castellana anomenava despectivament al rei Ferran el Catòlic “viejo catalanote” i quan Isabel de Castella va viatjar per primer cop a la corona d’Aragó el 1480, s’hi va sentir tan estranya, que va dir: “Estos reinos no son nuestros. Sería menester volverlos a conquistar”.

Al llarg del segle XVI, els memorials de greuges de la Generalitat contra els governadors que Madrid enviava al Principat va convertir-se en una història interminable. Els virreis mai no van respectar les lleis i els privilegis de Catalunya, fruit d’unes institucions d’arrel medieval. Mai no van entendre que el sistema constitucional català pogués interposar-se a la voluntat reial alhora de sufragar guerres o recaptar impostos. Aquestes friccions es donarien a l’època de Felip II i seguirien al segle XVII: en plena revolta dels Segadors, el comte duc d’Olivares, mà dreta de Felip IV, va escriure fent referència als catalans: “Que lleve el diablo a las Constituciones, y a qui las guarde también”. El diablo seria, ni més ni menys, que Felip V, que s’enduria les constitucions, les institucions i qualsevol element que tingués a veure amb un país sobirà.

El convuls segle XIX va accentuar encara més les divergències entre Catalunya i Espanya, i el segle XX va començar a caminar amb un article del setmanari satíric Cu-Cut! que representava a Catalunya com un personatge assetjat per totes bandes i amb un text que parla per si sol: “Els remeis per als seus mals [bàsicament, l’ànsia de recuperar les seva llibertat] avui com cada vegada, seguiran sent els usuals, impostos a gavadals i xarop de garrotada”.

A part dels remeis que ens han inflingit per als nostres mals, aquest dossier també posa de manifest que el flanc més dèbil de Catalunya al llarg de la història ha estat la seva divisió interna en alguns moments clau. Vejam si com el meteoròleg Bill Murray, acabem aprenent dels nostres errors i podem despertar-nos ben aviat en un altre escenari.

Publicat en la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens 134 (Especial 11 de setembre)

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús